• Hi debuta aquesta nit amb ?L'altre costat del llit' i tot el paper venut

Casal fa de Xavi, i Alaminos, de Sònia: aquí dalt, mirant posturetes Foto: JAN TOMÀS

Diu que portaven anys tocant a la porta de la Temporada conjunta, però que per hac o per be mai no els deien que sí, que mai arribava el moment de fer-los un foradet. Cosa estranya perquè pel cartell han desfilat altres companyies locals amb pedigrí similar: Líquid Dansa i An-danda-ra, sense anar més lluny. Així que era només qüestió de temps, i aquest temps ha arribat: el Grup estable d'Adults de l'Aula de teatre de la capital –llàstima de nom, que més que nom és una tediosa tirallonga– s'hi estrena per fi aquesta nit –i la de demà, ep– amb L'altre costat del llit i ho fa a la torera: amb tot el paper venut. Així que o es fan ràpidament amics d'algun dels actors de la companyia o no cal que s'hi cansin: no queden entrades.

El director de l'invent, Joan Hernández, creu que ha arribat l'hora de treure pit i reivindicar-se: «Fa molts anys que intentem aixecar cada temporada una muntatge de qualitat, homologable. Així que ens mereixíem aquesta oportunitat, sens dubte». I s'ha embarcat en una adaptació «totalment lliure» –adverteix– de l'estupenda pel·lícula de Martínez Lázaro –i de l'encara més estupenda Paz Vega... quan encara era ella i no la clònica estrafeta que avui passeja les pelleringues per la pantalla. Tornem però a la Terra: L'altra costat del llit és, en fi, un «entreteniment pur i dur», que cartografia el sensacional, relliscós món de laparella, l'amistat, la fidelitat, l'engany i –glups– la mentida, si és que algú fila tan prim que és capaç diferenciar l'un de l'altra. Una comèdia d'enredo, diu Hernández, sense cap altra pretensió –però quina pretensió– que fer-li passar el personal una bona estona. «Perquè el teatre també és entreteniment»: és clar que sí. Rient, si és possible. L'adaptació, afegeix, conserva l'esperit pop i vuitanter de la peli, així que cada actor (i actriu, d'acord) tindrà el seu moment de glòria amb un solo musical, i sengles números corals a l'inici i al final dela funció. Ja es poden anar oblidant, però, de la banda sonora original: L'altre costat del llit –del llit de l'Aula, s'entén– de l'aula ha renovat de dalt a baix el repertori i només conserva una cançó de la pel·lícula: Las chicas son guerreras, de Coz.

Potser per compensar-ho, el Grup estable s'ha permès colar-hi dues perles del kitsch musical hispà: Explota mi corazón, de... ¡la Carrá!, i Resistiré, del Dúo Dinámico. I no s'estranyin si entren en un bucle temporal: «Soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie. Resistiré». I vostès perdonin. El repertori inclou alguna escapadeta exòtica fins a Extremoduro (Al salir), i un doble homenatge a la família Flores, amb Sabor, sabor, de Rosario, i No puedo enamorarme de ti, d'Antonio. I totes, que consti, en rigorós playback: cada intèrpret ha enregistrat en estudi la seva cançó, així que el que sonarà avui a la Llacuna n'és la versió enllaunada. Una forma, diu el director, de mantenir-se fidel a l'esperit desenfadat i volgudament naif de Martínez Lázaro. Els que s'hagin quedat sense entrada, tranquils tots: hi haurà més funcions... quan el Teatre Comunal surti de l'UVI. Si és que algun en dia en surt, és clar. Per cert: no hi busquin nus, perquè no n'hio trobaran. Com a molt, el sí però no del cartell. Llàstima. I acabem amb la tropa a les ordres d'Hernández; aquí van, poer rigorós desordre alfabètic: Alfons Casal, Maria Alaminos, Josep Puy, Meritxelll Romera, Carles Padial i Emma Laurent. Molta merda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.