• La poesia, gran absent d'un curs amb sobreabundància de novetats

Alguns dels llibres que podem veure a les parades de Sant Jordi. Foto: EL PERIÒDIC

Els temps de debacle, de catàstrofe econòmica, no són els més propicis per a la lírica; sembla lògic i, a més, ja ho van deixar dit Golpes Bajos, fa una pila d'anys. Però tota una altra cosa és que per primera vegada en el que portem de mil·lenni ens hàgim quedat secs, poèticament parlant: ni els autors diguem-ne oficials ni les noves veus que periòdicament animen l'escarransit panorama poètic han donat aquest curs senyals de vida. Com si la crisi, que diuen que estimula la producció de criatures, tingués un efecte oposat a l'hora de posar-se a parir versos. El cas és que desaparegudes des de fa lustres les vaques sagrades de la lírica nacional –Dalleres i Pastor– i amb la generació del 2000 –Gibert, Colom i Fenoll– amb poemari més o menys recent i –cal esperar– en ple procés de gestació del següent, sembla que les nostres muses no donen per a més.

Ens hi haurem d'acostumar. Però tanta escassetat contrasta amb l'autèntica edat d'or que viu la literatura amb ADN nacional: hi ha més autors que publiquen més títols que toquen més gèneres que mai abans. En època històrica, és clar. I floreixen no direm que com bolets, però quasi, noms nous que s'afegeixen als clàssics d'aquest racó de la nostra humil república de les lletres. Si ens fixem només en la ficció, aquest curs han debutat fins a quatre novel·listes: Arrabal, Bontempi, Ros i Grey. Però és que es produeix un fenomen similar en gèneres molt menys concorreguts: el doctor Alonso s'estrena com a memorialista; Grebennikova recull en un volum una selecció de les seves columnes periodístiques, i Sasplugas s'aventura pel terreny inexplorat –a casa nostra– que és el recull d'aforismes. Menció a banda mereix l'il·lusrador Jordi Planellas, que sembla destinat a competir pel títol honorífic de més venut amb l'esperadíssima Història digital d'Andorra. Se les haurà, si es compleixen els pronòstics, amb El museu de l'elefant de Peruga –probablement, el més literari dels autors que compareixen aquest Sant Jordi– i amb el segon volum de les Històries de la nostra història de Llahí. Però això ja es veurà, perquè l'any passat un tapat com ho era Xavier Maymó va donar la campanada amb Servi de Semma.

quantitat i... ¿qualitat? / Potser és el més il·lustre, però no és Peruga l'únic que torna aquest 2013: l'acompanyen Janer, Imbernón, Moles Aristot i Valls. Una altra cosa és que aquesta superabundància quantitativa tingui relació directa amb la qualitat literària de les obres publicades. Ras i curt: ¿hem caigut, nosaltres també, en aquest vici tan contemporani de creure que tot (o quasi tot) és publicable? Com que en aquest racó de món la crítica és inexistent, l'última paraula la tindrà el lector sobirà –millor dit: el comprador, que no és, ens temem, exactament el mateix– i en donarem aquí mateix puntual notícia perquè el Dia del Llibre és com un combat de gladiadors: el veredicte final és –desenganyem-nos– cosa de la massa, que posa i treu glòries literàries alçant o baixant el polze. És a dir, passant per caixa.

Atenció a la monografia històrica, que no falla mai: aguanta el tipus quan van mal dades i en ocasions dispara la producció fins a cotes extraordinàries. I aquest 2013 és una d'aquetes ocasions. Passin per aquí al costat i ho comprovaran. I perdonin l'atreviment, però, ¿i si Capdevila traiés el cap per la llista dels més venuts amb el tercer volum de les seves estupendes memòries? ¿No seria un acte d'estricta justícia poètica? Acabem aquesta llambregada amb la nostra –ejem– indústria editorial, que presenta llums i ombres; més de les segones que de les primeres, tot sigui dit: es consoliden 2+1, A4 i Aloma, tres segells nascuts l'any passat, amb unes línies pelet capritxoses –ara novel·la, ara conte, ara assaig, ara còmic, ara poesia... ¿en què quedem?–; Editorial Andorra treu el peu de l'accelerador i publica una sola novetat –l'elefant de Peruga–; Límits ensenya amb prou feines la poteta amb Nikki, memòries d'una gossa, de Déry, i d'Anem no hi ha senyals de vida.Una desena de títols l'any, a tot estirar. Amb aquests números, ¿es pot parlar d'indústria editorial?

Per a més informació consulti l'edició en paper.