Fernández, amb els quatre lapsus en acció: Sito Adrán, Joan sans, Marcos Rodríguez i Meri Díaz Foto: EDUARD COMELLAS

DIRIGEIX LAPSUS TEATRE A "KRÀMPACK".

Ple fins a la bandera, ahir a la nit, en el debut de Lapsus teatre a la Vlireta d'Encamp. Amb Kràmpack, ja saben, i a les ordre de Xavi Fernández. Avui tornaran a omplir, i despres... Després, al calaix de les bones intencions, que és el destí de (quasi) totes les obres que s'aixequen en aquest racó de món: exportar-les és una quimera, i girar pel país, un mantra tan vell i tan gastat com allò que els programadors es posin d'acord perquè no coincideixn dos cates le mateix dia. Ahir, per exemple. hi havia Club de la Comèdia al Claror, i Kràmpack a Encamp. No tenim remei, i Fernández, gat vell, no és precisament optimista.

–Entrades exhaurides. L'avantatge d'actuar en una sala petita...

–És clar.

–¿Versió fidel o adaptació del Kràmpack original?

–Fidelíssima: és el text tal qual, no l'hem potinejat ni adaptat ni retocat amb localismes.

–Doncs jo ja l'he vist quatre vegades. ¿Per què hauria de tornar-hi?

–Probablement faci molt de temps i no te'n recordis més que d'alguna escena que et fes especial gràcia; a més, la referència de Kràmpack que sovint es té és la pel·lícula, que no té res a veure amb l'obra de teatre; i per acabar, hi ha molta gent que no l'ha vist mai. O pel simple gust d'anar al teatre, caram.

–El risc d'adaptar un text diguem-ne clàssic és que estan condemnats a perdre qualsevol comparació amb l'original.

–Això sempre m'ha fet gràcia: d'una obra et quedes amb la sensació que t'ha agradat (o no). I te n'oblides del 90% del text. Per això fa gràcia tornar a veure una pel·lícula, o una obra. Jo havia vist Cyrano tres vegades, i vaig tornar al Claror per veure el d'Arquillué; doncs em va tornar a sorprendre. I estic segur que la tornaré a veure.

–No se m'enfadi, senyor Fernández. Del Kràmpack de Lapsus, ¿de què n'està esepcialment satisfet?

–En una escena els actors arriben borratxos a casa. I és una borratxera que sona genuïna. I mira que és difícil, fer de borratxo. Com fer de boig, o de tonto. Sempre tens el perill de sobreactuar.

–¿Han provat amb unes dosis extres de whisky? Pur Sanislavski...

–El que hem fet és buscar en l'experiència personal perquè cadascú trobi el seu borratxo.

–¿I qui resulta més convincent?

–Tots tres –el Joan, el Marcos i la Meri– estan molt bé, amb borratxeres diferents, perquè no hi ha dos borratxos iguals.

–Ja ho diuen, que totes les famílies felices són iguals, però que totes són desgraciades a la seva manera. ¿I tenen bon o mal vi, els lapsus?

–Comencen bé, però acaben... com acaben.

–Ara se'm tornarà a enfadar: la sensació que començar per Kràmpack és una mica trampa, per comèdia i per coneguda...

–No hi estic d'acord: fer comèdia és el més difícil que hi ha.

–El que és difícil és fer-ho bé.

–Exactament. Perquè normalment l'espectador riu del comediant, no amb el comediant; se'n fot, vaja. El que costa és riure de la situació, no de la persona perquè et fa gràcia o la coneixes.

–Davant d'un públic format per amics, coneguts i saludats –a la butxaca des d'abans de començar, vaja– qualsevol...

–Aquest tipus de públic pot ser benevolent, però no és tonto; els la pots colar una vegada, no dues.

–Ni que fos per descomptar el factor familiar i actuar davant d'un públic objectiu, potser estaria bé que els d'Encamp estrenessin a Sant Julià, i al revés.

–Això s'ha dit tantes vegades... Però Andorra és molt petit. Si programes tres funcions a la Massana, hi acabarà pujant gent de totes les parròquies; els que els interessa el teatre, és clar.

–¿Cal que existeixin nou companyies de teatre, que cada parròquia tingui la seva?

–Crec que sí. Una altra cosa és la continuïtat, que n'és el taló d'Aquil·les. I la continuïtat passa perquè no es limitin a la colla d'amics. Està bé que hi hagi el nucli de fundadors, però encara més que surtin fora a buscar col·laboradors. Enquistar-se és mortal.

–Proliferen els grups de base però falta precisament la companyia semiprofessional que faci de pont amb l'ENA.

—Hi ha a qui ja li està bé fer una obra l'any, i hi ha els professionals que viuen d'això: els Cartes, Férriz i companyia. El pas intermig és el nostre problema pendent: ¿quina sortida tenen, els que volen fer aquest saltet? ¿Què en fem?

–Això és el que li demano.

–A Canillo hi actuarà la companyia de la Passió d'Esparraguera; són com qualsevol grup del país, amb la diferència que ells fan bolos.

–¿Per què no en fan, vostès?

–Perquè no només requereix no només una infraestructura mínima –per als desplaçaments, per exemple. També cal creuar la frontera, cosa que encareix la factura un 25%, has de tramitar el quadern ATA... Tot es complica de mala manera.

–Facilitar aquestes gestions, ¿hauria de ser una de les funcions de l'ENA?

–Podria ser-ne una: ajudar les companyies que tinguin l'ambició de fer aquest saltet qualtitatiu. No només amb la logística, que això ho donem per descomptat.

–Després de sis mesos sense direcció, i amb l'ENA desapareguda, ¿han llançat la tovallola?

–Ja diran alguna cosa.

–El veig escamat. ¿O indiferent?

–Nadal va plegar a l'octubre; ens van convocar al gener perquè els proposéssim projectes; i som a finals d'abril.

–¿Ha perdut una temporada, l'ENA?

–L'ha mig perdut. Els projectes per al curs, o ja s'han començat a treballar al marge de l'ENA, o s'hauran de posposar fins a la tardor.

-Per acabar: ¿creu que hi ha voluntat política de salvar l'ENA, o que ara mateix constitueix una llosa?

–No només el teatre: la cultura és una llosa. Falta algú que miri més enllà, que sigui capaç de veure-hi a mig i a llarg termini, que estigui convençut que la cultura pot generar riquesa i llocs de treball, i no només una font de despeses.

Per a més informació consulti l'edició en paper.