• El ministeri recorda Espriu en el seu centenari però ignora Amat-Piniella, l'autor de ?K. L. Reich'

Cinc anys enrere, les nostres autoritats acadèmiques es van bolcar en el centenari de Mercè Rodoreda. S'entén, perquè les xifres rodones tenen un rar encant i sempre queda bé celebrar l'autora de La plaça del diamant. Poc importa que matingués en vida una escassa, per no dir nul·la relació amb Andorra. Un cas similar al que aquest 2013 protagonitza Salvador Espriu: nascut ara fa cent anys, el poeta català – «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria allunyar-me'n, nord enllà...»– serà recordat dilluns a les Fontetes en l'entrega dels premis del Martí i Pol de poesia. El ministeri s'apunta així al carro de l'Any Espriu decretat per la Generalitat, cosa que no és ni bona ni dolenta. No caurem ara en el localisme mesquí de considerar que només hem de celebrar els autors que han trepitjat el nostre raconet de món, i que n'han parlat en la seva obra. Però el que molesta és el criteri; o millor dit, la falta de criteri, la sospita que ens deixem endur per la façana, per la sonoritat dels noms, pels encenalls. ¿Per què les nostres altes autoritats reten homenatge a un autor extraordinari, sens dubte, però sense cap altre vincle amb el país que un remot viatge turístic en data no concretada, i ignoren en canvi olímpicament Joaquim Amat-Piniella, de qui aquest 2013 es commemora també el centenari? ¿No els sembla potser prou mèrit el fet que el manresà escrivís la seva obra magna –K. L. Reich, la gran novel·la en català sobre el sistema concentracionari nazi– a Sant Julià, on va recalar l'hivern del 1945, tot just alliberat de Mauthausen? Només cal una mica d'imaginació: per exemple, una placa que identifiqués l'edifici lauredià on l'escriptor va fer estada, com passa als països civilitzats. ¿Com és possible que tinguem aquesta memòria tan selectiva, tan efímera, tan capritxosa i tan desenfocada?

Per a més informació consulti l'edició en paper.