• Icomos consagra una jornada al patrimoni arquitectònic relacionat amb l'educació

La Casa del Beneific, antiga seu del col·legi de la Sagrada Família, al barri antic de la capital Foto: TONY LARA

Passem pel costat sense veure'ls. O veient-los, però sense entendre'ls, perquè en desconeixem la història: el qui, el quan i sobretot el per què. Del desconeixement a l'oblit hi ha un pas; i l'oblit és una porta oberta de bat a bat a la picota. Facin la prova: ¿quants dels nasscuts a partir dels anys 80 –si és que n'hi ha, de lectors d'aquestes geenracions– identificarien en la Casa del Benefici del barri antic de la capital –a la fotografia d'aquí al costat– la seu del col·legi que les monges de la Sagrada Família hi van gestionar fins ben entrats els anys 50? Per evitar que es perdi la memòria de quan, per què i qui va erigir alguns dels (escassos) edificis amb una certa personalitat que defineixen la trama urbana dels nostres pobles, Icoos ha convocat aquesta tarda (19.30 hores), coincidint amb el Dia internacional dels monuments i sota el lema El patrimoni de l'educació una taula rodona per evocar precisament els espais físics on durant l'últim segle –i més enllà– es van educar les successives generaicons de ciutadans d'aquest racó de món. La cita és precisament a l'actual col·legi de la Sagrada Família d'Escaldes, amb l'exministra Roser Bastida, l'arquitecte Xavier Oretu i els historiadors David Mas i Pere Canturri com a ponents. I no per casualitat: l'edifici forma part del programa impulsat pel Consell General el 1962 amb l'objectiu de dotar d'una escola cada parròquia. I totes –inclosa la d'Escaldes– es van construir segons el model dissenyat per l'arquitecte català Josep Canela, epígon de l'arquitectura del granit. Val a dir que l'edific escaldenc forma part –juntament amb l'avui escola andorrana de la capital, a Ciutat de Valls– de l'inventari del patrimoni cultural, com a «símbol» –diu Joan Reguant, vocal d'Icomos i moderador de la jornada– d'una època de profunds canvis socials i demogràfics.

Uns canvis –el boom econòmic i la primera onada imigratòria van duplicar la població entre el 1953 i el 1963– que van significar curiosament el declivi i finalment la mort del model d'ensenyament de l'era (diguem-ne) preindustrial: i ningú millor per evocar aquest model que avui sembla plistocènic que el mateix Canturri, que va començar la seva carrera com a mestre de l'escola unitària d'Arinsal, on compartien aula alumnes de totes les edats. Per això se li deia precisament així: unitària. Un temps aparentment arcàdic on la casa del quart cedia un pis a l'escola, que a la vegada servia com a residència del mestre: a Pal, a Juberri, a Arinsal... Això, quan hi havia escola de veritat, perquè també es donava el cas que s'habilités una mena d'aula més aviat precària en una casa particular: això va passar a Nagol, on fins que no es va construir la carretera, als anys 50 –recorda Reguant– les classes s'impartien al menjador de cal Nagol. La taula rodona evocarà la invasió de l'enseyament confessional –amb lloc preferent per als monjos de Montserrat, que van deixar profunda petja a l'escola instal·lada a l'edifici de l'actual CAEE escaldenc– i el desembarcament de l'escola francesa –un curiós duel entre coprínceps del qual n'ha sortit beneficiat el ciutadà– amb parada i fonda a la creació de l'Escola Andorrana –a Ciutat de Valls, precisament– i excursions per l'ensenyament especialitzat, professional i superior. Una histporia sectorial, en fi, que reclama com tantes altres de ser recollida i sistematitzada. Icomos hi posa avui la primera pedra. A veure què en surt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.