Planellas, amb un exemplar de l'edició en rústica de la Història digital d'Andorra, al seu estudi escaldenc Foto: TONY LARA

Una mica més de paciència: l'edició en tapa dura de la Història digital d'Andorra (Aloma) es farà esperar encara uns dies. Però tranquils, que arribarà: just a temps per Sant Jordi, asseguren des de l'editorial. Per anar matant el cuquet, el dibuixant Jordi Planellas, que s'estrenava també com a guionista, revela alguns dels secrets més ben guardats de l'àlbum. Per exemple, els orígens més o menys familiars de la Txell o les pífies que esquitxen l'àlbum. Totes venials, això sí. I estiguin atents, perquè no serà l'última vegada que l'escaldenc s'enfila aquest curs fins aquest racó de diari: a la tardor torna amb la segona i última part de Zigeuner, l'estupenda sèrie que li ha consagrat al boxejador alemany Johann Trollmann, campió dels semipesants, que va plantar cara a Hitler i que ho va pagar, és clar, amb la vida. Però havíem vingut a parlar de la Història digital...

–Confessi: ¿se'ls va escapar algun nyap històric?

–Més d'un i més de dos. Detallets, però. El més aparatós se'ns va colar a la primera edició: el colorista la va espifiar a l'hora de donar color a les barres de l'escut: en comptes de groc i vermell, va fer vermell i groc. Resulta que l'escut té quatre barres en lloc de les tres reglamentàries. Però ho corregirem a l'edició definitiva.

–¿I el rústic conciutadà que estampa la primera petja en terra andorrana, allà pel 10000 aC? Sembla més un Neandertal que no un Cromanyó, que és el que tocaria.

–Cert: és una exageració conscient, per aconseguir un efecte còmic.

–Un altre: els 85.000 habitants que li adjudica al país... L'any passat érem 78.000, i el 2012, només quedàvem 76.000...

–És veritat: són dades del cens del 2010, i des d'aleshores i per culpa de la crisi ha marxat molta gent.

–La Txell: ¿d'on surt, aquesta rossa d'ulls verds? Perquè no és precisament el prototip de dona del país.

–El primer esbós era totalment diferent, era una Txell molt futurista, però amb el cabell curt, de color blau i molt extremada, que feia de giua de museu. Després vam canviar el plantejament i vam optar pel, diguem-ne, dispositiu electrònic. Entre les divereses Txells que vaig proposar, va agradar aquesta.

–No és per les tres editores, doncs, que li van posar aquest cabell.

–No ets el primer que hi veu alguna semblança, però t'asseguro que no va anar així. Va ser el colorista qui va decidir que fos rossa.

–¿Què ha après de la història nacional que tingués ben oblidat?

–Els Pareatges: tots els coneixem, és clar, però la forma com els dos senyors acaben litigant per Andorra és laberíntica. Ara encara podria recitar la successió de comtes i bisbes i senyors, però estic segur que d'aquí a un temps me'n tornaré a deixar algun. El procés pel qual passem de pagar la qüestia del comte de Foix al rei de França, passant pel rei de Navarra, em va costar especialment de condensar.

–Per sort, ho podrà consultar en endavant i d'un cop d'ull a la Història digital.

–Sí, en dues pàgines ben denses.

–Els episodis els ventila habitualment en un parell de vinyetes, excepte capítols majors com els mateixos Pareatges, la peripècia de Boris i la Segona Guerra Mundial.

–Per necessitats del guió: la història d'Skossyreff, que aquí coneixem bé però que a fora sona com una cosa ben exòtica, pot funcionar com a ganxo per als turistes.

–¿Quin personatge se li va entrevessar més?

–Els històrics no tenen complicacions: com tenim poca o nul·la documentació gràfica, te'ls pots imaginar amb tota llibertat; els actuals és tota una altra cosa, perquè tots els tenim molt presents. Toni Martí, em va costar moltíssim de captar, no trobava cap tret fisonòmic al qual enganxar-me.

–¿Ni la closca, tan peculiar, i que el cap de Govern em perdoni?

–El que és el cap, sí, però la resta de la cara, no. I no sabria dir-te per què.

–¿I els més facilets?

–L'antecessor de Martí, precisament: Bartumeu va ser el primer, amb quatre traços ja el tenia i així es va quedar.

–¿Un episodi que li hauria agradat que sortís però que ha hagut d'eliminar perquè l'espai és el que és –64 pàgines– i no hi cabia?

–Els fets històrics essencials hi són tots; no ens n'hem saltat cap. Potser sí que m'he quedat amb les ganes d'estendre'm més en la construcció de Caldea, que per a Escaldes i per al país va marcar un abans i un després i que he hagut de concentrar en una sola vinyeta.

–Ara que ho té fresc: ¿algun dels grans moments de la història d'Andorra dóna per a un spin off?

–Amb Boris es podria fer un còmic sencer. I és veritat que els segles XIX i XX els he hagut de resumir moltíssim. Hem parlat amb les editores de fer una mena d'actualització que abracés només aquests dos últims segles, que donen molt de joc.

–La galeria de personatges amb què clausura la Història: ¿quins criteris ha seguit per incloure'n un o altre?

–Vaig triar gent més o menys coneguda, des de Sergi Mas i Josep Dalleres fins a Marc Cartes, però també n'hi ha de, diguem-ne, anònima: família meva –la dona i els nens–, els amics que es van llegir la primera versió i que van fer de conillets d'índies, les editores...

–Pel que fa a la galeria de coprínceps: ¿per què s'atura amb De Gaulle? ¿No haurà fet com uns que jo sé, que van censurar Pétain de la llista?

–No, no. Havia de tallar per algun lloc. No hi cabia ningú més. I com que hi havia cinc caps de Govern, vaig posar també cinc coprínceps episcopals i cinc de francesos.

–¿Quant de temps hi ha dedicat, a la Història digital?

–El dibuix m'ha ocupat sis o set mesos. I des del primer dia que em vaig posar a pensar el fil narratiu, escriure el guió i esbossar els personatges, poc més d'un any. Ho he compaginat amb el primer capítol de Zigeuner.

–¿El temps estàndar?

–És el que em porta normalment dibuixar un àlbum; el guió són figues d'un altre paner perquè és el primer que escric i és el que m'ha costat més. Tant, que difícilment repetiré. Sóc dibuixant, no escriptor. Però el ritme d'un àlbum l'any és el que triguen els dibuixants que fan a la vegada de guionistes. Així que estic en la mitjana dels meus col·legues.

–Ara que l'ha vist imprès: ¿li ha vist algun defecte imperdonable, escut de banda?

–No és ben bé un defecte: reduirem el format un centímetre per adequar-nos a l'habitual en el còmic –17 per 26 centímetres– i perquè així el dibuix té més qualitat: en fi, que es veuen menys els defectes.

–Posats a jugar la basa digital i fer veure que la Txell és la guia virtual de la tableta que figura que és el còmic, ¿no hauria sigut lògic treure'n l'edició electrònica?

–És complicat: cal una aplicació específica per al còmic i dubto que hi hagi gaire gent que la tingui. I encara menys, a Andorra. I l'edició física, en paper, encara és necessària.

–Comparant Zigeuner i la Història digital, sorprèn els dos registres que toca: el documental, d'una banda; i el diguem-ne juvenil, de l'altra. ¿Quin és més Planellas?

–Personalment, m'agrada més el de Zigeuner, disfruto més en el moment de dibuixar-lo, potser perquè és més difícil i exigeix més concentració; l'altre és més automàtic, més fàcil, té menys de repte artístic, per entendre'ns. Però el còmic-còmic també m'agrada, ¿eh?

–Per acabar, i ja que el tenim aquí, ¿quins còmics es va comprar al saló de la Massana?

–El misterio del capitán Nemo, de Kenny Ruiz, i Curiosity Shop, de Montse Martín.

–¿A quin dels col·legues que hi exposaven li va demanar que li dediqués l'àlbum?

–A Rubin, l'autor d'El Héroe.

–¿I quina exposició el va sorprendre més?

–La d'Hazañas Bélicas i les portades de Longarón, espectaculars. I no voldria fer-me pesat, però les planxes d'El Héroe.

Per a més informació consulti l'edició en paper.