Joel Pla, Lluís Cartes i Maria Bosom ?ahir, en l'assaig general a la Llacuna? són els tres actors d'Obaga Foto: ÀLEX LARA

ACTOR DE TORB TEATRE, PROTAGONITZA "OBAGA" A LA LLACUNA.

Torna Obaga, la d'Albert Villaró, de tota la vida –la Rosa, el Tomàs, la Magalí, el Torrebruno, el Lalín i tota la patuleia– passada pel sedàs de Torb Teatre: ja saben, el prometedor invent de teatre amb arrels engegat per Maria Bosom i Joel Pla. Una aventura escènica, aquesta d'Obaga, que porta el segell ENA a les esquenes –cosa que ara mateix no se sap si és garantia de res– i que des que es va estrenar, el juny passat, han vist prop de 1.500 espectadors en una vintena de funcions. El colofó (de moment) tindrà lloc el desembre, amb tres setmanes confirmades en cert teatre de Barcelona. Ahir van recalar a la Llacuna, i avui hi repeteixen., I se'n van tornen de seguida a Barcelona, perquè el 14 de juny estrenen a la Nau Ivanow el segon muntatge, un experiment escènic a partir dels sonets de Shakespeare, amb la direcció de Cacu Prat. Força i honor.

–¿Ha evolucionat gaire, Obaga, des que a la tardor van passar per les Fontetes?

–El rodatge fort va ser a l'estiu, quan vam sortir de –diguem-ne– gira pirinenca. A la Massana ja va arribar maduret. Però continua evoluconant: ara hi ha més silencis, més pauses i –paradoxalment– també més ritme.

–¿I com han quadrat el cercle?

–De forma inconscient: quan va néixer, el muntatge feia una hora i cinc minuts; ara en fa 53.

-Confessi: ¿quina és la seva escena preferida?

–La que en diem El dinar dels canelons, a ca la Rosa, amb tota la parentela: el Tomàs es marca un monòleg que ho engega tot a prendre pel sac... fins que al final reconeix que bé, això d'enviar-ho tot a rodar és el que hauria volgut fer.

–Molt shakespearià.

–Un caramelet: ¡és que faig cinc personatges a la mateixa escena! He de reconèixer que m'ho passo pipa.

–¿Quin recorregut li queda, després d'una vintena e bolos i esgotat el mercat natural de l'Alt Urgell i rodalies?

–Quan vam trucar el Lluís [Cartes] per dir-li que al desembre actuem a Barcelona, ni s'ho creia: «¡Em pensava que estava morta, Obaga!» Doncs no: l'objectiu és col·locar-la als grans teatres de comarques –Vic, Manresa, Lleida– i, per què no, en festivals de petit format que proliferen a Europa. Així que de morta, res.

–Perquè avui s'acomiaden d'Andorra, m'imagino...

–No està tan clar. Ara que la Magrana ha reeditat la novel·la, potser la posen dintre de les lectures escolars i, qui sap, recorrem els col·legis amb la nostra petita Obaga a la motxilla.

–Ho compaginarien amb els sonets de Shakespeare. ¡Paraules majors! ¿Com se'ls acut haver-se-les amb una patum de la literatura universal?

–La idea és de la Maria, que també fa de traductora i els tenia ben frescos. A més, els havíem treballat al Col·legi del Teatre de Barcelona, i sabíem que constitueixen un material dramàtic potentíssim. Així que m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho.

–¿Hi ha precedents, de sonets shakespearians pujats a l'escenari?

–El Berliner Ensemble fa deu o quinze anys que els representen. Així que agradar, agraden. Si més no, al públic alemany. I com que hi van enrolar Rufus Wainwright, la part musical té molta presència. Nosaltres, en canvi, ens centrarem en la teca dramàtica.

–¿Ens amenacen amb un recital de poemes?

–Al contrari. L'objectiu és fugir del recital, potenciar el conflicte que sorgeix del triangle amorós en què es poden resumir els sonets.

–¿Qui serà el tercer en discòrdia?

–Cartes, una altra vegada. Hem d'aprofitar la seva versatilitat: no és habitual treballar amb un músic que a més s'atreveixi a actuar.

–¿Li endossaran al públic els 154 sonets? ¿Sencers?

–En una primera selecció ens n'han quedat una cinquantena, però encara retallarem més. No volem excedir-nos d'una horeta. Però tot i així, el 90% del text seran versos de Shakespeare.

–¿I com s'ho faran, per cuinar un plat digerible... a base de sonets?

–Tenim clar que l'obra –que tampoc no es dirà Els sonets de Shakespeare: ¡seria suïcida!– ha d'entrar a la primera. Per això ens centrarem més en la situació, en el conflicte amorós, que no en els sonets. Ho plantegem com un concert de jazz: ara entra un, ara l'altre fa un solo... Si ens en sortim, serà trencador. I ens en sortirem.

–PIlar Miró s'hi va atrevir amb El perro del hortelano.

–I Leonardo di Caprio amb Romeu i Julieta: ¡és que es pot fer una obra en vers sense que soni carrinclona, ni difícil, ni elitista! Al final, Shakespeare ens està parlant de l'amor, dels gelos, de la venjança, de la traïció, de l'odi... Ens interessa a tots, perquè... ¿qui no ha sentit res d'això, alguna vegada?

–Ara que ja no ens llegeix ningú, perdoni que li digui, però molt pirinenc no ho semblen, els sonets... ¡Encara que siguin de Shakespeare!

–És veritat. Però els altres projectes –aquests sí: 100% pirinencs– que teníem sobre la taula són ara mateix inassumibles, perquè ara mateix només ens podem permetre muntatges de petit format. Per no dir minúscul. És l'únic motiu. Això, i que no estem tancats a res. I encara menys, a Shakespeare.

–La punyetera crisi.

–La crisi, i que encara hem d'ingressar alguna subvenció que teníem compromesa. En fi, que els director cobrarà segons els bolos que anem lligant. Així estan les coses.

–Glups. Per acabar, i ja que se li ha escapat, ara m'haurà de parlar d'aquests altres projectes.

–Ens interessen especialment els maquis i els passadors, no sabem si conjuntament o per separat. Ho hem de madurar, però pensem en un text que partiria de la monografia de Claude Benet i, probablement, d'Entre el torb i la Gestapo, però que no en seria una adaptació. Un projecte –ja es veu– molt ambiciós i que no podrem tirar endavant sols: tota ajuda serà benvinguda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.