• El novel·lista català, premi Carlemany 1998, va presentar ahir 'Quan arribi el pirata i se m'emporti'

Baulenas sosté un exemplar de Quan arribi el pirata i se m'emporti, abans de la presentació de la novel·la, ahir a la Puça Foto: ÀLEX LARA

És veritat que els últims temps han proliferat com bolets aquests títols predicatius, de l'estil de L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra o Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine, a veure qui el té més llarg. Potser no és en aquest sentit estrictament original, però convindrà el lector que entre els de la seva classe Quan arribi el piurata i se m'emporti és especialment prometedor. Ni que sigui pels ecos stevensonians i l'olor de sal marina que n'emanen. No hi ha goleta amb bandera negra, ¡ohhh!; ni hi busquin tampoc una exòtica i remota illa; però sí que hi surt un pirata ni que sigui simbòlic –que respon a més a un nom tan marcià com Miquel-Deogràcies Gambús: el nonagenari amo d'un imperi empresarial a la Barcelona contemporània, amb secret inconfessable al sarró i uns quants morts a l'armari– i tampoc no hi falta el reglamentari tresor, una figureta de porcellana amb aspiracions de convertir-se en el falcó maltès de la novel·la catalana del segle XXI. Quasi res. Si hi afegim un altre personatge de nom improbable –Jesús Carducci, de professió, ¡ATS! al Raval barceloní i un deixat de l'home, per dir-ho a la urgellenca, que acaba d'embolicar-se amb un letó mut, que ja són ganes– ja tenim els ingredients amb què l'escriptor Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha cuinat la novel·la que fa quinze en la seva envejable bibliografia.

Ahir la va presentar a la Puça, amb Albert Salvadó com a mestre de cerimònies. La cosa va d'un paio desnortat, Carducci, a qui el mala bèstia de Gambús –l'autor ens perdonarà, però sembla un insultet d'aquells que Joaquim Ventalló s'inventava per a Tintín, ¿o no? ¡Gambús!– proposa una mena de pacte fàustic, un d'aquells tractes estil Corleone i que no hi ha manera humama de rebutjar. I tot, per un grapat de calés. Però és el que passa quan estàs pelat –com Carducci ho està– i no oblidem que som a la Barcelona del 2006, un minut abans que la cosa petés i ens portés fins aquí. Baulenas, premi Caremany del 1998 amb El fil de plata i, per tant, una mica nostre, el descriu en dos nivells: primer, com un conte per a adults tirat a gore, pel dolent dolentíssim capaç de tot i més que ha parit en la persona de Gambús; si ens posem una mica més acadèmics, Quan arribi el pirata i se m'emporti és «una reflexió moral sobre el poder, els diners, i la fascinació que exerceixen», i una nova plasmació de la novel·la que l'autor porta escrivint des que es va estrenar en l'ofici, allà pel 1987 amb Qui al cel escup: la confrontació de dos mons i de dos personatges que a la vida real, diu, rarament concidirien.

Baulenas celebra amb aquest patracol de més de 400 pàgines els primers 25 anys d'ofici. Ni somiava quan s'hi va posar, admet, arribar fins aquí: quinze novel·les, dotze obres de teatre i sis premis majors, entre ells –i Carlemany de banda– el Ramon Llull (Per un sac d'ossos) i el Sant Jordi (El nas de Mussolini). Però no les té totes i se sap una espècie en perill d'extinció: la de l'escriptor professional que viu del que escriu. Això, vaticina, és cada vegada més difícil. En català i en castellà, insisteix: «Pessimista, no; realista. ¿Que com em veig d'aquí a 25 anys? Aguantant, com fins ara». I té tota la raó: avui qualsevol se sent amb forces i talent per escriure. Novel·les i el que faci falta. Només cal veure l'aparador de novetats de la Puça. I que consti que no va per Baulenas. Com que tothom deu estar llegint Sampedro, ningú no se'n recorda de la gran Gloria Fuertes: «Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta; solo e lpeta puede no escribirlos, y serlo». Doncs això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.