Llahí, amb el segon volum d'Històries i la creu de la placeta de santa Anna, ahir al CAEE escaldenc Foto: TONY LARA

REPORTATGE:Doña Carmen de compres al Pyri

ESCRIPTOR, PUBLICA "HISTÒRIES DE LA NOSTRA HISTÒRIA 2".

Se'l veu content amb la criatura, refet, conscient que ha trobat el filó i decidit a explotar-lo mentre el lector aguanti. De moment, aquí va el segon volum d'Històries de la nostra història (2+1), amb un Alfred Llahí (1969) loquaç com sempre i amb més ganes de trepitjar ulls de poll que mai. El 15 d'abril, presentació al públic al CAEE escaldenc; al maig, la versió electrònica; i l'any que ve, el tercer volum.

–¿Quin és el seu episodi favorit?

–La visita llampec de Dalí, que va venir amb el cèlebre Cadillac que avui és al museu de Figueres. El conduïa qui en va ser el secretari, Enrique Sabater, que diu que va ser travessar la frontera i a Gala li va agafar una de els seves. Van fer mitja cua.

–Vostè ho ha de saber: ¿quina fortuna generen els drets d'autor de l'himne nacional, propietat d'un remot parent gallec de mossèn Marfany?

–Una misèria. Posem que uns 30 euros l'any. Amb el que costa un sol centímetre de carretera li podríem adquirir al senyor Castro-Acuña els drets d'El Gran Carlemany.

–Cada vegada que sona l'himne, ¿l'estat li ha de pagar un tant?

–És clar; per això té els drets.

–Al llibre reclama el nom d'andorrà per al català que es parla en aquest racó de món. ¡Quines ganes de provocar!

–Sí. I no m'importa. És una forma d'estimular les neurones. Em molesten els greuges comparatius, i si existeixen el valencià i el mallorquí, amb més motiu encara hauria d'existir l'andorrà. I no sóc l'únic: també ho reclamen Antoni Maria Alcover, Manel Riera i Badia i Margarit. I que consti que jo no el parlo, aquest andorrà, tot i que el conec. El parlaven els padrins.

–Llavors, el que vol és recuperar una llengua moribunda.

–Sí, però malauradament hi ha moltes coses moribundes, en aquest país.

–¿Nacionalisme andorrà o anticalanisme lingüístic?

–No em treguis de context. Tinc una relació estupenda amb Catalunya. Però com a andorrà em molesta que certs catalans es creguin amb dret de dir-nos com hem d'actuar i què hem de pensar. Escoltin, nosaltres som independents des de fa 735 anys i no necessitem que ens diguin el que podem fer o deixar de fer. Que compartim llengua i estiguem aquí al costat no els dóna dret a disposar de casa nostra.

–Aquesta idea de bomber de segregar el Pas... A Encamp el declararan persona non grata.

–Si Escaldes es va independitzar d'Andorra la Vella, ¿per què no el Pas d'Encamp? ¿No es parla tant del dret de Catalunya de decidir el seu futur, i a tots ens sembla tan bé?

–¿I el Front Envaliran de Libération? Quasi fa por, el nom.

–Eren un grup de francesos que residien al Pas i que pretenien incorporar-la a França. Una pixadeta fora de test.

–Una dèria personal: ¿per què s'acarnissa la gent amb Miquel Mateu? Primer el fan fora del nomenclàtor; ara és el dolent d'El museu de l'elefant... Com a escaldenc, ¿no li dol?

–No em va agradar que en retiressin el nom d'un carrer de la meva parròquia. ¡Ni del Museu de l'Electricitat, on no hi ha una sola referència a Mateu. Encara més: ¡va ser un els cofundadors d'Andbank! Em temo que aquest oblit respon a consignes de dalt.

–¿Se'n va queixar a Toni Martí?

–No. Però és que no només era el conseller delegat de Fhasa: durant la guerra civil espanyola, va ser Mateu qui en un moment de penúria se'n va anar a Burgos per intercedir davant Franco i que enviessin un comboi d'aliments. Només per això ja li hauríem de donar les gràcies.

–Vaja: que es mereix no només un carer, sinó un capítol al tercer volum.

–Doncs sí. Però atenció: no té res a veure amb la seva posició com a prohom del franquisme, sinó per la transcendència que en un determinat moment va tenir per a Andorra i els andorrans. No ho podem oblidar. Hi ha qui voldria ressuscitar la damnatio memoriae, que esborrava literalment de la vida pública el record de certs personatges considerats especialment nefastos per a Roma. I a sobre, li posem al seu carrer un nom tan anodí com... ¡Pont de Tosca!

–Perdoni que em posi perepnyetes: ¿no hauria d'haver citat Antoni Morell, en parlar del general Calbó, i Robert Pastor, en el capítol dedicat a les bruixes?

–El llibre de Pastor no el coneixia. De fet, me n'acabo de procurar un exemplar. Cito un autor o un llibre quan hi trobo informació que em serveix per estirar el fil. Amparo Soriano, per exemple; o Pere Bascompte en el cas del general. Però no puc parlar del que no conec: tampoc tenia notícia que Morell estigués preparant una novel·la sobre Calbó.

–Ara que no ens llegeix ningú: avanci'ns un tastet del tercer volum.

–Al ministeri d'exteriors espanyols hi ha un lligall de cartes on s'informa dels amics que els carlins tenien a Andorra. Entre ells, Don Guillem

–Vaja,: un carlistón a la casa d'Areny-Plandolit.

–Com una catedral. Per això a la casa familiar hi ha un bust de Carlos María Isidro, el Carles V dels carlins. I ja que en parlem: és trist que Don Guillem sigui l'únic síndic que té una biografia com cal –la d'Esteve Albert. ¿Per a quan la de Francesc Cairat?

–¿Un altre tastet? ¿O és demanar massa?

–U n any que no diré, el rei Alfons XIII va visitar la Seu i es va escapar fins a Andorra en un viatge extraoficial. Va arribar a Sant Julià. Una visita llampec. Com la de Dalí o Sarkozy, d'altra banda. Per cert, que va escoltar mossèn Marfany a l'orgue de la catedral i en va quedar tan satisfet que li va oferir el lloc d'organista del Palau reial. Va declinar. I hi haurà una anècdota principesca més.

–Conti, conti.

–El príncep de la tos ferina, es titularà. Devia ser a mitjans dels anys 50. L'aleshores príncep Joan Carles va venir un parell de temporades a esquiar Es feia acomapnyar d'una colla del país, quasi tot noies i quasi totes d'Escaldes –entre les quals hi havia la meva mare– i devia arribar que ja covava la tos ferina, perquè el cas és que la va encomanar a totes les seves amigues andorranes.

–¿Que eren potser una mica més que amigues?

–¡Nooo! Però sempre han recordat quella tos ferina reial.

Per a més informació consulti l'edició en paper.