Foto: EL PERIÒDIC

Els orígens de la teologia feminista asiàtica es remunten a una data tan relativament primerenca com l'any 1979, quan l'escriptora i teòloga indonèsia Marianne Katoppo (1943-2007) publica, en llengua anglesa, Compassionate and Free. An Asian Woman's Theology. Katoppo no era desconeguda al seu país, sobretot en el seu vessant més literari: havia publicat contes des de la dècada dels 60 del segle XX, i el 1975 la novel·la Raumanen, una història d'amor que va assolir diversos premis al continent i que ja tractava els costums nupcials des d'una perspectiva incòmoda. Al seu assaig, de fet, la crítica contra la societat patriarcal d'Indonèsia no necessita els oripells de la ficció, i l'autora fa del «free» del títol una consigna que serà desenvolupada per diverses teòlogues posteriors a aquella embranzida inicial.

Per exemple, a Corea del Sud; sens dubte un dels països capdavanters en aquesta disciplina i on les propostes han arribat a un gran radicalisme. La teòloga Sun Ai Lee (1930-1999) seria així mateix una de les iniciadores del pensament teològic feminista a l'Àsia, havent fundat el 1988 l'Asian Women's Resource Centre for Culture and Theology, successivament amb seu a Seül, Kuala Lumpur i Yogyakarta, i la revista In God's Image, editada com a publicació periòdica del centre. A més d'aquesta teòloga, coeditora dels llibres col·lectius Let the Weak Be Strong (1988) i We Dare to Dream (1989), s'ha de subratllar l'impacte internacional, i al si de les Esglésies cristianes, d'una altra teòloga coreana: Chung Hyun-Kyung, acusada de sincretisme religiós tot i ser membre de l'Església presbiteriana al seu país. Autora, entre altres, del llibre Struggle to Be the Sun Again (1990), una mena de presentació de les teologies d'Àsia.

Molt pròxima, la teòloga de Hong Kong Kwok Pui Lan ha abordat també la disciplina des de la teoria postcolonial, estant autora de llibres com Introducing Asian Feminist Theology (2000), el col·lectiu Postcolonialism, Feminism, and Religious Discourse (2002), o Postcolonial Imagination and Feminist Theology (2005).

A banda d'aquests països, podríem esmentar teòlogues de Filipines, l'Índia, Sri Lanka… que malauradament (gairebé) sempre són considerades la mostra secundària dels grans teòlegs o escriptors cristians d'aquella regió del món: Shusaku Endo, Tissa Balasuriya, Aloysius Pieris, Anthony de Mello… subsumint riquíssimes aportacions al pensament (i no només religiós) en un totum revolutum la principal característica del qual és l'autoria femenina, com si, a banda d'aquest fet, la teologia feminista asiàtica no fóra mereixedora d'estudis individualitzats i mainstream .

Ara bé, ¿fins a quin punt no caiem nosaltres en un reduccionisme semblant? Perquè Indonèsia, Corea del Sud, la Xina, Filipines, l'Índia o Sri Lanka no formen un conjunt homogeni. I la generalització només serviria ací per a l'ocultació de les coses. Àsia no és un lloc, sinó un terme que recull llengües, pràctiques, cultures, idiosincràsies i tradicions força diferents. ¿Es pot, de tota manera, arribar a un recull de punts compartits per totes aquestes teologies?

Un primer aspecte comú, com assenyala Lucía Ramón en la seva contribució al llibre Teología feminista (2007) editat per Mercedes Arriaga Flórez i Mercedes Navarro Puerto, és el nou camp semàntic del que pot considerar-se espiritualitat: «[l]as teólogas asiáticas son tremendamente creativas en […] una espiritualidad liberadora» (vol. I, p. 150), és a dir, una espiritualitat entesa des d'una perspectiva on fins i tot les lluites polítiques «justes» poden considerar-se «espirituals», com sovint ha abordat la teòloga i religiosa espanyola María José Arana en diversos escrits.

Un segon tret el trobaríem –en països on el cristianisme és de tot minoritari, i l'arrelament del qual no gaire potent ni històric– en el necessari diàleg intereligiós i intercultural que s'estableix entre la nova fe, que moltes vegades es relaciona amb la colonització…, i les mil·lenàries cultures d'aquelles terres, que conformen el bagatge vital fins i tot dels qui no són seguidors del Crist.

Aquest vincle d'excolònies fa emergir un tercer aspecte: les teòlogues feministes es veuen dins d'un moviment més ampli de teologies de l'alliberament, ja sigui la «teologia de la lluita» pròpia de les Filipines o la teologia minjung de Corea del Sud, que donà els seus primers fruits els anys 60 del segle XX.

En quart lloc, tindríem, relacionat amb els tres ja esmentats, un aspecte que he citat adés i que sens dubte és dels més problemàtics: ¿fins a quin punt pot el cristianisme ser sincrètic amb les religions dels pobles o els països asiàtics? ¿Se salva així una cultura o s'aculturitza aquesta tradició? ¿Aculturitzar-la no fóra una mena de destrucció també? ¿Som els europeus més pagans perquè en la teologia cristiana hi ha una gran dosi de pensament neoplatònic, val a dir, dels últims filòsofs del paganisme clàssic? En aquest sentit, el discurs que va pronunciar la teòloga coreana Chung Hyun-Kyung a Canberra, per a l'aplec del Consell Mundial d'Esglésies a la capital australiana, fou una crida a escoltar el Esperit en tots aquells que foren menyspreats al llarg de la història: de l'esclava Hagar, el militar Uries o els nens assassinats per Herodes, als morts de Hiroshima i Nagasaki, o de la Guerra del Golf.

Per últim, i és un factor que no podia faltar en una teologia feminista, és l'atenció per la situació de les dones: les xarxes de prostitució, el turisme sexual, les violacions, l'avortament de nenes, els crims d'honor… que formen part de la vida correnta de tants països.

Les teologies asiàtiques feministes mostren un camí que no afecta solament a les dones, sinó a tots els qui se senten cridats a un món plural, més igualitari i qui sap si més subversiu…

Per a més informació consulti l'edició en paper.