El pianista i compositor cubà Rembert Egües Foto: EL PERIÒDIC

COMPOSITOR, PIANISTA I DIRECTOR MUSICAL DE "SOY DE CUBA"

Vet aquí un tros d'història de la música cubana de la segona meitat del segle XX: fill del gran Richard Egües, l'inventor del cha cha cha i l'autor –atenció– d'El bodeguero, als 11 anys Rembert Egües (l'Havana, 1949) ja tenia banda pròpia: Los Chicos del Jazz. I mirin qui eren els seus col·legues: el percussionista de Buenavista Social Club, Amadito Valdés, i Paquito D'Rivera. Quasi res. Company de generació de Pablo Milanés, fundador del grup Sonorama 6, compositor de capçalera d'Omara Portuondo i de la coreògrafa Alicia Alonso, doble disc d'or i un de platí amb Danny Brillant, Egües –establert des del 1990 a París– recala avui al Prat del Roure escaldenc amb la tropa de Soy de Cuba: 90 minuts de frensí caribeny a ritme de rumba, salsa, gauracha, son, cha cha cha, mambo i... reggaeton. Atenció als cantants –l'anunciada Jenny Sotolengo ha cedit el lloc al duet Yai i Yoa, i no és broma– i al cos de ball, integrat per una quinzena de ballarins. La bona notícia és que encara queden entrades: l'anticipada frega les 500 localitats. I en dues funcions: de tarda (18.30 hores) i nit (21.30 hores). ¿La dolenta? Els preus, poc usuals per aquest racó de món: entre 30 i 45 euros.

–La primera versió de Soy de Cuba és del 2011. A Escaldes es n'arriba una totalment renovada.

–Així és: vam estrenar a Edimburg, on vam guanyar les Cinc estrelles del festival; després, a París i va gira per França. Aquest 2013 repetim tournée, amb companyia i ballarins nous, i noves coreografies. També la part musical: hem incorporat, per exemple, un reggaeton simfònic.

–¿I com es menja, això?

–El reggaeton tenia molt mala reputació, per la vulgaritat de les lletres i la simplicitat de la música, que escrivien autors d'escassa formació. Se'm va ocórrer vestir-lo amb acompanyament simfònic com una manera de reivindicar-lo.

–¿I funciona?

–Ja ho veuran. La idea no s'allunya gaire del que als anys 70 es va fer amb el rock simfònic. Els gèneres no tenen cap culpa, que els perpetrin músics d'escassa formació, i sigui això dit sense ànim d'ofendre.

–Molt cubà no sona, el reggaeton.

–És el que balla avui el jovent.

–Perdoni, però, ¿no ens endossaran a Soy de Cuba un pamflet de les meravelles del Carib, amb platges, cocoters, mojitos, mulates i tota la pesca?

–Al contrari: Soy de Cuba es distingeix daltres espectacles similars perquè no recorre al tòpic tropical: res de senyores estupendes amb pameles immenses i biquinis minúsculs. Hem intentat mostrar, a través d'un argument molt senzill, els ritmes que balla la joventut cubana d'ara mateix, des de la música popular –rumba, guaracha, cha cha cha, bolero i mambo– fins al reggaeton.

–Hauran renunciat als biquins minúsculs, però no a la sensualitat de la música i –sobretot– del ball caribeny.

–És clar que no: Soy de Cuba és un espectacle molt calent. Però no hem buscat artificis per resaltar-ho.

–¿Alguna cosa a veure amb Buenavista Social Club?

–Res de res. Soy de Cuba és una comèdia musical contemporània; Buenavista Social Club està molt bé, és estupenda, genial i tot això; però reflecteix la música cubana dels anys 30 i 40, no l'actual. Tampoc no la negligim, atenció, aquella època; però li donem un toc actual.

–Els ballarins i cantants de Soy de Cuba... ¿són tots cubans? És que sabem de ballets russos que de rus només tenen el nom...

–Tots, absolutament tots els ballarins, els cantants i els músics són cubans. I cubans... de Cuba.

–L'argument: aquesta noia que arriba a l'Havana per triomfar, i es topa amb l'amor, d'una banda, i les rivalitats professionals, de l'altra. Em sona: 1) a Dirty dancing, i 2) a Showgirls.

–Potser sí: un Dirty dancing a la cubana. És la història d'Ayala, aquesta noia de la província que somia a ser ballarina amb l'ajuda de Mario, el coreògraf del millor cabaret de l'Havana: el Soy de Cuba, el millor cabaret de l'Havana. S'acaben enamorant i, és clar, se les haurà amb la xicota de Mario: Lola, una arpia que, ves per on, és la primera ballarina de l'espectacle i que li farà la vida impossible.

–Suposo que no s'acabaran llançant àcid a la cara, com unes vulgars ballarines del Bolxoi.

–No arriben fins aquí, però és una idea.

–¿Qui s'endú el gat a l'aigua: Ayala o Lola?

–La història té el happy end habitual dels musicals.

–I tan infreqüent a la vida real.

–Soy de Cuba és una història optimista. I jo personalment sóc partidari del happy end, encara que –tens raó– no és el que ens acostumem a trobar allà fora. Precisament per això: ja tenim massa problemes a la vida. Així que anem al teatre a passar una bona estona. I els prometo que es divertiran, que veuran un espectacle que reflecteix la Cuba d'avui; no una peça d'arqueologia musical. Per això l'argument és al servei del ball: l'excusa per anar enllaçant números sense que sembli una successió de balls sense solta ni volta.

–¿Existeix o va existir una sala de festes que es digui Soy de Cuba?

–No, no.

–Company de viatge de la Nova Troba, fundador de Sonorama 6... ¿com és que es va passar al musical i no va tastar la cançó d'autor o la cançó protesta?

–Jo faig cançons, però no només cançons; també escric música simfònica, bandes sonores, infantil, de ball... A la cançó m'hi he dedicat quasi sempre per encàrrec, i pensant sempre en l'artista a qui està destinada. Però sí que he tastat la cançó protesta. Precisament, vaig participar amb Sonorama 6 a la I Trobada de Cançó Protesa de la Casa de les Amèriques, el juliol del 1967. Per cert, que hi vaig coincidir amb Rodolfo Mederos, el gran bandeonista argentí, que aleshores començava i no tenia ni un duro. ¡Hi havia anat perquè era una forma de menjar calent aquella setmana!

–Si m'ho permet: ¿allargada, l'ombra del seu pare, el flautista Richard Egües, inventor del cha cha cha?

–No és que inventés el cha cha cha; però sí que va escriure un dels cha cha chas més universals: El bodeguero. Va tenir la fortuna que l'enregistrés Nat king Cole. I a l'època, la principal orquestra del país era la seva, l'Orquestra Aragón. Era pianista abans que flautista, i recordo quan era nen que esmorzàvem cada dia el mateix plat –frijoles negres, que li encantaven, arròs blanc i pollastre– i de banda sonora, la Cinquena, la Sexta o la Novena simfonies de Beethoven.

–Quin martiri.

–Cada dia. És per explicar-te que ell feia musica popular però a casa el que li agradava escoltar era la música simfònica.

–Per acabar: ¿van ser els anys 40, 50 i 60 l'edat d'or de la música cubana?

–A Soy de Cuba hi ha un cha cha cha que vaig escriure en homenatge al meu pare, Richard Cha. Hi utilitzo el ritme del cha cha cha però amb sonoritats diferents. I en lloc de lletra el que hi poso és un joc d'onomatopeies a l'estil d'Ennio Morricone, amb aquells leitmotifs tan seus. És que no m'interessa escriure música com es feia als anys 50, perquè –caram–¡jo no visc als 50, visc als 2013! H

Per a més informació consulti l'edició en paper.