• Té 50 anys, no treballa i és alcohòlic i ni l'assistenta social ni les ONG's saben què fer per ajudar-lo H Del problema, no se'n adona

Homenatge als voluntaris de Calvente al pati de l'Hospital de Meritxell. Foto: TONY LARA

En Cerni té 50 anys, està a l'atur des de'n fa tres i és alcohòlic. Tot i que ell diu que ja està curat perquè va ingressar a la Unitat de Conductes Addictives (UCA) fa una temporada, i ara beu molt poc. «Entre altres coses» –diu– «perquè no tinc un duro». I també perquè els amics «ja no estan per convidar, tothom té problemes!» Paleta de professió, treballava com a repartidor quan, ara fa tres anys, es va quedar sense feina. I des d'aleshores no ha aixecat cap, encara que no està gaire clar que se'n adoni. «Estic apuntat a Ocupació i vaig anar als cursets de suport als aturats de la Creu Roja, però que vols que et digui, no em consola escoltar les penes dels altres!» En Cerni té clar que «allò no servia per a res, com tampoc m'ha servit de gaire estar apuntat a Ocupació». I confessa que mentrestant, en tres anys ha anat fent alguna «feineta, un cop de pintura, alguna reparació... Però, res més».

Ahir la primera preocupació de'n Cerni era saber si tindria un sostre per passar la nit o hauria de dormir al carrer. De fet, aquesta preocupació també pot ser la d'avui i la de demà, perquè les persones que fins ara li han allargat una mà estan perdent tota esperança de que vulgui canviar. Ell diu que tot són «mariconades» perquè ara ja «no em passo el dia bevent com tampoc no és veritat que no busqui feina».

Sigui com vulgui, el cas és que fa uns dies va caure per les escales de la pensió on viu –des de fa un any i mig– i es va trencar el fèmur. «Estic a l'espera que el metge em digui si m'ha d'operar o no, de moment, camino amb crosses i com que tampoc m'he pogut comprar els medicaments vaig fent». No obstant això, ahir va veure l'assistenta social que tot i la seva tossuderia, no el va deixar caure. «M'ha dit que em pot aguantar la pensió un parell de dies més, i he tornat a quedar amb ella perquè vol fer-me un seguiment».

De fet se li ha proposat que passi per l'UCA perquè s'hi visiti i els metges el puguin tornar a tractar però en Cerni encara està en aquell període confús de negació. No obstant això, reconeix que «quan vaig estar treballant vaig tenir un accident i aleshores el meu germà m'hi va portar, és horrorós!» I continua explicant «per desintoxicar-me vaig estar tancat en una habitació sol, 10 dies, i després em deixaven sortir al pati, però sempre vigilat, m'hi vaig estar tres setmanes».

Sense rancúnia

En Cerni parla com un nen gran o un adolescent, perquè té bon fons encara que no assumeixi el problema. «No tinc rancúnia al meu germà, pobre, ell ho fa fer perquè em trobés millor». I afegeix «a Andorra és l'única cosa que hi ha per als alcohòlics» i reitera « el que passa és que encara que hi hagués una associació no crec gaire en aquestes reunions on tots expliquen els seus problemes». En quant a les perspectives de futur en Cerni ni se les planteja perquè el seu dia a dia, és aconseguir menjar o un lloc on dormir. O així era ahir. ¿Qui sap què serà demà? El dia d'ahir va començar amb l'avís del propietari de la pensió que li va dir que se li havia acabat l'allotjament i esperava que deixés l'habitació i recollís totes les seves coses, al més aviat possible, perquè a la nit ja no podria tornar-hi.

En Cerni va intentar captar l'atenció dels pocs amics que li queden i de la premsa, cosa que va aconseguir, encara que potser no de la manera que esperava. Perquè després de les degudes comprovacions la seva història és la d'una baixada a l'infern, en la qual ningú té la culpa. Només l'addicció que afegida a l'atur fa de'n Cerni una persona encara més vulnerable, sense rumb, sense calor humà perquè com molt bé diu «els meus germans prou feina tenen per a ells, el gran no viu a Andorra i el petit, té més problemes que jo». En Cerni tenia una por blava que l'assistenta li demanés de trucar el germà gran per demanar-li ajuda, perquè va argumentar amb exasperació: «no em pot ajudar».

Atur i addició

En Cerni també va explicar que al seu pas per l'UCA va conèixer altres persones en la seva mateixa situació. «Però n'hi ha moltes més perquè no hi volen anar, i només hi van si els hi obliguen». I tot i que reconeix que al cap d'uns dies es trobava molt millor també recorda que no és gens agradable: «estàs completament sol i t'ho passes molt malament». I sembla decidit a no tornar-hi a passar.

De gent aturada també en coneix un munt que «estan en la mateixa situació que jo, potser no tant penjats, però no interessa a ningú que treballem» afegeix i constata que «no es poden desfer de mi, l'única cosa que em pot passar és que em portin a la Comella pels impagaments que arrossego».

I és que en Cerni, a més de la feina, ja ho ha perdut tot, la dona i el fill, que ja no viuen a Andorra i que segurament també van llençar la tovallola fa temps. Tanta solitud, encara que sigui volguda per la malaltia, no l'ajuda. I això sembla que li arriba al cor i encara que no vulgui, afluixa una mica el seu posat de murri a la defensiva, i acaba per sincerar-se.

Per a més informació consulti l'edició en paper.