• La cartellera de primavera
• Totes les pel·lícules es projectaran a la sala d'actes de la Llacuna a partir de les 21.30 hores

Foto:

Que ningú no s'ofengui abans d'hora pel titular d'aquí dalt: per menor cal entendre en aquest cas títols vocacionalment alternatius, de mirada exòtica i destinats sense manies a la taula dels gourmets. Minoritaris, en una paraula. I no passa res; al contrari, que per alguna raó Juan Ramón Jiménez dedicava tots els seus poemaris –tots– «a la minoría, siempre». Però havíem vingut a parlar de la temporada del cineclub, que projectarà un grapat de títols menors d'autors majors, comercials fins i tot, de l'últim terç del segle XX. Els honors els cedirem, per jerarquia i veterania, al grec Costa-Gavras (Z, Estado de sitio), que desfilarà –és un dir– per la Llacuna amb Lew capital (2012), una mena de Wall Street ambientat en una gran corporació francesa d'ara mateix a punt de caure a les urpes d'un fons especulatiu nord-americà. L'altra patum del cartell –aquest sí, carn de cinèfil– és el director italià Ermanno Olmi (El árbol de los zuecos), epígon del Neorrealisme imbuït d'un humansme d'arrels cristianes que divaga a Il villaggio di cartone (2011) sobre la sort d'un grup de sense papers subsaharians que es refugia en una església desacralitzada d'un remot poble italià.

Més il·lustres veterans: Leos Carax (Les amants du Pont-Neuf), amb la inclassificable Holy Motors (2012), cine dintre del cine –glups– que en l'estrena va despertar passions i odis a parts iguals per un guió rocambolesc, oníric, per no dir indesxifrable. També mereix de figurar en aquetsa categoria el japonès Takeshi Kitano, actor i director que reincideix a Outrage (2010) en el gènere yakuza –sector sanguinari– en què ha fet fortuna al Japó i més enllà. Val a dir que amb Outrage es va endur la Palma d'Or a Cannes. I no menys il·lustre és l'actor argentí Gael García Bernal, el ganxo de No (2012), pel·lícula dirigida per Pablo Larraín i que reconstrueix a paertir d'una obra d'Anotnio Skarmeta la campanya a favor del No en el plebiscit que el 1988 va forçar la retirada de Pinochet i la reinstauració de la democràcia a Xile. Cine polític a l'antiga que va ser nominada als Oscar en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.

I queden per acabar les dues rareses de la cartelelra: anem a pams i comencem per El bosc (2012), amb què el director barceloní Óscar Aibar (El gran Vázquez) adapta un relat d'Albert Sánchez Piñol –sí, el de La pell freda– que combina en un estrany còctel el gènere guerracivilista i la ciència ficció amb abduccions incloses. La segona és Searching the Sugar Man (2012), Oscar al millor documental i una cosa absolutament marciana, ja veuran: un director suec, Malik Bendjelloul, segueix el periple de dos sudafricans que volen saber què va ser d'un tal Sixto Rodríguez, cantant nord-americà de tercera divisió –després del tercer disc va canviar la guitarra pel totxo i l'obra– que sense saber-ho va posar la banda sonora de la lluita contra l'apartheid i a qui creien suïcidat. Doncs no: era ben viu, al seu Detroit natal. ¿És o no és marciana?

Per a més informació consulti l'edició en paper.