• Meritxell Duró plasma en el volum ?Espais efímers' la intervenció d'un batalló d'artistes florals en una dotzena de monuments del país

Duró i Villaró, en la presentació d'Espais efímers, ahir a la Puça Foto: ÀLEX LARA

Va ser el maig del 2011: onze esglésies romàniques (o gairebé) del país es van convertir en escenari d'un experiment mai abans vist en aquest racó de món: sota la batuta de Meritxell Duró i la direcció de Daniel Santamaria i Francesc Porres –artistes florals catalans que tallen el bacallà en aquesta disciplina més aviat exòtica– tretze mestres floristes van transformar els monuments en efímeres instal·lacions d'art foral. Era la culminació de dos anys de feina –una dèria personal de Duró, coordinadora fins al 2012 d'Andoflora– i com és natural en van deixar constància en un making of en vídeo i una col·lecció de fotografies –obra de Guillem urbà– que constitueixen el testimoni gràfic de la gesta.

També la recull Espais efímers: Andorra, arquitectura i art floral, el volum d'aquí al costat que ahir es va presentar a la llibreria La Puça i que arriba a punt de convertir-se en el llibre més exòtic d'aquest Sant Jordi. Per la temàtica, és clar, i perquè ofereix exactament el que Duró pretenia que va posar fil a l'agulla d'un projecte llargament covat: presentar una perspectiva absolutament inèdita d'un patrimoni arquitectònic mil i una vegada vist i del qual semblava impossible treure'n partit. Un partit diferent, s'entén. Doncs sí: era possible. Mirin si no sho creuen com van deixar Santamaria, Porres i els seus col·legues –entre els quals, quatre del país: Mec Torrallardona, Fernanda Gonçalves, Lurdes Cruz i Anne-Marie Bastide– Sant Martí de la Cortinada: la tenen aquí al costat, i això és només el començament: a dintre del temple les composicions florals dibuixen unes estranyes estructures que es dirien la plasmació tridimensional d'una obra d'art conceptual: la peça de l'escultor Manolo Valdés plantada al pati interior de l'edifici Cierco de la capital, per exemple. I atenció als noms fabulosos, com de bestiari medieval, del material utilitzat: Smilax aspera –la nostra preferida: això d'aspera...–, Phalaenopsis hybrid, Zantesdeschia, Rhipsalis spp –sí, ¡spp!–, Triticum, Hiedra hélix, Rhododendron, Dianthus caryophyllus, Anthurium andreanum, i anar fent.

A Sant Martí hi hem d'afegir Sant Joan de Sispony, Sant Cristòfol d'Anyòs, Sant Iscle, Sant Climent de Pal, Sant Andreu del Prat del Campanar, Sant Corneli i Sant Serni de Llorts, així com el pont de sant Antoni de la Grella, que posa la nota discordant del conjunt. Villaró, convertit definitivament en julivert de totes les salses editorials –i perdonin la gràcia floral– hi aporta uns textos que fugen del to acadèmic que cabria esperar en un historiador com ell, que freguen la prosa poètica i on ha intentat –diu– captar el diàleg entre la vocació de permanència, quasi d'eternitat, d'unes construccions que tenen un miler d'anys, i el caràcter irrevocablement fugaç de l'art floral. Metàfora exacta de la vida, que com deia el de Beautiful Boy, és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses.

Per a més informació consulti l'edició en paper.