Foto: ÀLEX LARA

ARTISTA PLÀSTIC.

Als més oberservadors potser els soni, la tela d'aquí al costat. Una cosina germana seva va penjar a l'exposició-homenatge a Martin Luther King que la sala de Gover va programar el 2010. Tres anys després, li consagra tota una monogràfica al seu autor, l'espanyol José Manuel Ciria (Manchester, 1960), pal de paller de l'expressionisme abstracte contemporani i un dels artistes espanyols amb més projecció internacional, segons el comissari, Gabriel Serrano. Ve de Bucarest, i d'aquí marxarà després cap a un periple llatinoamericà que el portarà fins a Buenos ASires, Uruguai, Brasil i Colòmbia.

–Una de les seves gràcies és la dicotomia entre figuració i abstracció, però aquí ens haurem de conformar amb la seva faceta més abstracta. ¿Per què?

–Sí, però en aquestes obres ja hi ha molta tensió. Conceptualment sempre m'ha agradat l'enfrontament entre l'avantguarda geomètrica i l'avantguarda gestual. Ajuntant-les en el mateix pla les obligo a conviure. Això genera un contrast que sempre m'ha interessat explorar.

–Però ens perdut els Caps de Rorshchach, que són el més impactant de la seva obra recent.

–Aquesta sèrie va ser com una mena de dol que comença quan li detecten al meu pare un tumor cerebral. Abans ja haviapipntat caps, però eren abstractes, simples contorns plens d'explosions de color. Acabat el dol, he cancel·lat la sèrie.

–Un pintor, ¿ha d'agafar els trepaus i plantar-se a Nova York, per ser algú en el món de l'art contemporani?

–No. Hi ha moltes vies per fer coses interessants. I normalment cal buscar abans a dintre d'un mateix que no a fora. Difícilmen trobaràs a milers de quilòmetres el que no trobes a dintre teu. En el meu cas, vaig viatjar per primera vegada a Nova York el 1988. Tenia 28 anys i me'n vaig enamorar. No volia tornar. Però tampoc tenia un duro, així que avió i cap a casa. He estat tota la vida somiant a instal·lar-m'hi, i quan ja n'havia desistit, e l 2005 es van alinear els astres i me n'hi vaig anar.

–La seva obra, ¿té un missatge? ¿Per què pinta això?

–Cada espectador la pot interpretar com vulgui, només faltaria. El que sí puc dir és que les meves són pintures a les quals no els agrada el món.

–¿Per què?

–No és que ho busqui, però el resultat és aquest: són teles amb molta força, molt àcides, incòmodes, que difícilment conviu amb altres obres més... decoratives. Et diré més: hi ha col·leccionistes que tenen obra meva a casa i que a l'hora de penjar-la han hagut de fer net a la paret perquè són com forats negres que absorveixen tot el que hi ha al voltant.

–¿Que té res contra la –diguem-ne– pintura decorativa? ¿I contra la figurativa?

–Jo també faig figuració i no me n'amago. Al contrari. El que intento és dotar els quadres d'una força expressiva, que en lloc de dirigir-se a la retina que apuntin directes a l'estómac de l'espectador, que li provoquin una sensació. Que no n'hi hagi prou a contemplar-los. A més, jo no sóc pintor; sóc investigador.

–¿Perdoni?

–Intento plantar-me davant de la tela com el forense davant del cadàver: en lloc de seccionar artèries, músculs i tendons, analitzo els components de la pintura per bastir una mena de giny, de màquina, de model tèoric que em va dictant les solucions formals a determinats problemes.

–Sona un pèl mecànic.

–Sé perfectament que aquestes solucions formals no són l'important; l'essencial és aquesta màquina, aquesta construcció teòrica i conceptual. És a partir d'aquí que la meva obra pren el seu sentit. Una altra cosa és que quabn l'espectador s'enfronta a les meves teles, moltes vegades no entengui els mecanismes que generen aquestes imatges.

–Amb una premissa tan intel·lectual, ¿no corre el perill de caure en un art per a entesos, per a crítics, comissaris i artistes, més que per al públic en general?

–No m'ho plantejo així. A l'art s'hi pot entrar per dues vies: a través de la formació i a través de la sensibilitat. Hi ha qui té les dues portes obertes, i hi ha qui no en té cap. Qui vulgui aprofundir en els meus mecanismes creatius té a la seva disposició els catàlegs de les exposicions.

–¿Quina és la funció de l'art i sobretot de l'artista d'avui, més enllà de penjar en galeries, museus i col·leccions privades?

–L'art té dues missions primordials: d'una banda, reflectir el moment que l'artista viu, atrapar el temps a la tela, i després, òbviament, un missatge espiritual, de permanència. Els humans som els únics éssers que podem generar art.

–Pel que veiem a la seva obra, qualsevol diria que el món i el moment que li ha tocat viure no li agraden gens.

–Dubto que hi hagi algú a qui els temps actuals li agradin. Són desastrosos els mirem com els mirem, i tots vivim instal·lats en aquesta amenaça de quedar-nos sense feina, sense estalvis, sense futur.

–¿Com tradueix aquest pessimisme?

–A les obres de Máscaras de la mirada, els elements geomètrics es mouen amb absoluta llibertat respecte a les taques, que van a la seva; les taques floten sobre les quadrícules, no hi ha la subordinació que trobem a Memoria abstracta. Aquí, les taques estan contingudes en una mena de cel·les. Per això aquesta sèrie reflexteix l'aïllament: vivim tancats en el nostre cau, en el nostre habitacle, sense relacionar-nos amb els altres.

–El maig al MoMA. ¿Al cim del món, com James Cagney a Al rojo vivo?

–No ho sé. Per a molts companys meus, ser al MoMA equival a arribar... on s'hagi d'arribar. És clar que em fa il·lusió, però meva mare em va recomanar una vegada que no em begués l'enteniment, que per res del món em tornés més imbècil del que naturalesa la naturalesa em va fer. I miraré de fer-li cas. Vaja: que ser al MoMA és un pas més, per`en absolut l'últim; al dia següent hauré de continuar treballant.

Per a més informació consulti l'edició en paper.