• Claudio Alonso retrata a ?L'Andorra de Taxio' la fauna nocturna del Principat a finals dels anys 60

Portada del llibre Foto: TONY LARA

Un país on el contraban era un ofici honorable, practicat per homes d'una peça per a qui la paraula donada era llei; on els jocs d'atzar, les barres americanes i els balls de nit amb tendència a la bronca multitudinària eren formes habituals de matar l'oci; on n'hi havia prou a presentar un rudimentari document d'identitat a l'oficina de Policia per regularitzar en mitja hora (cafè inclòs) la situació administrativa; on podies compartir tertúlia amb un antic passador d'homes, veterà de la xarxa que Antoni Forné dirigia des de la Massana; i també on una colla d'espavilats que es van guanyar a pols el malnom d'Els Pelats traficava amb passaports i les nits del cap de setmana es dedicava a sortir a la caça i captura del foraster despistat. I normalment, amb sorprenent impunitat.

Doncs aquest és el panorama que el doctor Claudio Alonso es va trobar en aterrar en aquest racó de món, l'octubre del 1965, i que ha retratat sense manies a L'Andorra de Taxio: recuerdos personales (Milenio). No es tracta, atenció, d'un llibre de memòries en sentit estricte. Alonso recorre a un alambicat joc literari en cedir els seus records –i també la paraula– al Taxio del títol, àlter ego amb qui comparteix passat antifranquista i a qui li inventa una biografia preandorrana absolutament fabulosa –la primera part del llibre–, i que relata en primera persona la flora i la fauna locals a la segona meitat dels 60. Amb el tirabuixó final que el mateix Alonso es reserva algun cameo incidental, parapetat rera l'anagrama Dicolau Osnola.

Anem a pams i comencem per la nit andorrana, que Taxio sembla conèixer de primeríssima mà i que retrata amb afany documental. Visitem amb ell la Rotonda, «sala amb orquestra i atraccions, on predominava el turista francès i espectacles de ranci folklore espanyol a ell orientat». Un local que Melchor Larrosa, diu, regentava des d'una taula on no s'asseia ningú que no fos un íntim seu –entre els quals cita monsieur Milu, antic cap de passeurs; Merier, cap dels gendarmes de la Vegueria francesa; i monsieur de la Martinique, l'impulsor de la plaça de toros d'Escaldes– o «alguna de les belleses que actuaven a l'espectacle». La nòmina de locals més o menys decents inclou L'Ocell de Foc, a la capital, i cau de joc que obria quan tots els altres tancaven; la sala de ball de l'hotel Pyrénées, «de regust familiar, sempre ple d'un públic format per matrimonis i gent jove», amenitzat per l'orquestra del mestre Roura i per Beni, la vocalista, i on no es permetien les bronques d'altres locals; el Refugi escaldenc, per on van desfilar –diu Taxio– patums de la Nova Cançó com ara Llach, Raimon, Sisa i Pi de la Serra, i –atenció– els antres de perdició: començant pel Rally, davant de la Telefònica, i dirigit pel coix Manolo –com a «local de candorós alterne», el defineix l'autor–, continuant per la –ejem– Barra de la Roberta, a la plaça de les Arcades, «regentat per una dona de trets sensuals i bellesa embrigadora, temple de l'alterne i para obliogada en el via crucias de la nit calavera»; la veïna sala Europa, al carrer de la Llacuna, «amb cert aire de formalitat en el trracte amb les cambreres, però on l'objectiu final era també treure't els quartos»; la «gran barra de Jacques», que com L'Ocell de Foc es trobava a les galeries de Sud Radio, i el Katanga, ubicat on avui s'aixeca el Teatre Comunal i el número u –insisteix Taxio– entre els de la seva espècie: «Sempre ple fins a dalt de tot, amb una clientela amb tirada per l'excés d'alcohol i la baralla fàcil, gens recomanable per a flegmàtics ni per a discrepants del puterío».

Una fauna irrepetible

Hi havia senyores de vida alegre, queda clar, que entabanaven els clients amb vagues ofertes de sexe més o menys mercenari. I hi havia també jocs d'atzar –el pòquer, el fill de puta, el set i mig, el julepe– que eren la perdició de la tropa de contrabandistes amb les butxaques plenes que pul·lulaven per la nit andorrana: «Així es van arruïnar molts d'ells, que a més acostumaven a acabar alcoholitzats». El mateix Taxio –en una llicència que es permet Alonso per donar-li color al seu àlter ego– s'enrola tot just arribat en la colla del Pere, un dels caps amb més pedigrí del moment. Hi treballa pocs mesos, els justos, però, per explicar amb pèls i senyals el modus operandi del contraban a petita escala que es practicava a l'època, des dels itineraris fins a la distribució final, passant per la gestió de les colles, la cotització dels fardos i els reglamentaris suborns per tenir untada la policia espanyola, amb menció especial per a l'Andreu, el campió dels contrabandistes de l'època, i un nostàlgic, terminal relat de la mort de l'històric contraban artesanal: «El contrabandista que depenia del seu esforç físic va ser suplantat per un xofer que tot sol podia transportar en un sol viatge tants fardos com una quadrilla durant una setmana». La industrialització, en fi. Això sí, Taxio li atribueix un paper essencial en el despertar del país: «El contraban va ser la raó primoridal del renaixement d'Andorra gràcies a l'acumulació de capital que després es va invertir en proejctes de modernització de la societat».

Si fins aquí ja anàvem bé, on el llibre resulta absolutament imprescindible és en el retrat de personatges que li van conferir a l'Andorra del moment el seu peculiar color: Taxio hi fa desfilar la colla de refugiats que es reunien a la cava Conejos, amb l'amo del local –Vicenç Conejos, l'antic passeur de Forné, Baldrich i companyia– com a eix central d'una pintoresca tertúlia animada pel comunista Vives, l'anticlerical Mariano –«¡Copón! ¡Hasta que los curas y militares n se esfumen de este mundo, la humanidad permanecerà jodida!»–, l'anarquista Iris de la Paz, excomissari a la columna Durruti, i l'estrafolari Armengolet.

La nòmina de personatges és interminable: des del temible Manolo Bravo, Borbo apòcrif de biografia terrorífica, fins a un altre Manolo, aquest ludòpata i barber –amb Dot Martí, per cer–, Lluís Capdevila, Montserrat Palau, Lídia Armengol, el mestre Fontbernat, l'enginyer Vehils, Sícoris i mossèn Jaume Argelagós, que retransmetia la missa a través d'uns altaveus instal·lats a l'exterior de la parroquial de Sant Julià «perquè tot el poble la sentis, anés o no a missa». Ja ho veuen: per sucar-hi pa. La presentació, el 18 d'abril al Holliday Inn de la capital.

Per a més informació consulti l'edició en paper.