Solé, a la Cerdanya Foto: EL PERIÒDIC

Puigcerdà, Bellver, Pi, Alp, Mosoll, Das, Santa Eugènia, la Seu... Aquests són alguns dels escenaris on transcorre la trama d'Ulls de gel (Columna), thriller de muntanya amb què la barcelonina Carolina Solé (Sabadell, 1966) debuta en la ficció i amb què aspira a renovar amb saba mediterrània –diu– la novel·la negra a la nòrdica. Hi ha un cadàver –el del dolent de torn: el terratinent Jaume Bernat–, una sospitosa massa òbvia –la veterinària Dana Prats– i els dos autèntics protagonistes: l'advocada Kate Salas i el sergent Silva. Si tot va com Columna (i Planeta, en castellà) esperen, poden ser la sensació negra de la temporada. A veure. La presentació: el 13 d'abril, a la Seu i a Alp.

–Vet aquí un thriller pirinenc, de l'estirp d'Obaga, Tor i Gran Nord. ¿Un més a la família?

–Ulls de gel és completament diferent. Per entendre'ns: pren com a base el model de la novel·la negra nòrdica, però la passa pel sedàs mediterrani.

–¿Com es tradueix, això?

–Hi tenen cabuda aspectes que els nòrdics habitualment deixen de banda i que jo, com a lectora, trobo a faltar, des de les relacions familiars fins a la gastronomia. El resultat és una novel·la entre negra i costumista amb personatge i situacions que el lector sent pròxims, quasi familiars.

–Vaja: que pren el bo de Larsson i el millor de Camilleri: així, qualsevol.

–Doncs, sí. I ho poso en aquest territori fronterer tan prometedor des del punt de vista novel·lístic –i tan poc transitat– com ho és la Cerdanya.

–¿Per què la Cerdanya, l'antítesi de la Catalunya negra, profunda i tancada que encarna Tor?

–Precisament: dóna molt de joc que en una vall tan àmplia, tan lluminosa, hi passin fets tan foscos. I la importància que, com en tota societat rural, hi té la terra, sinònim de posició econòmica i social, amb els jocs d'ambició, enveges i revenges que això genera.

–Hi ha un crim que s'ha de resoldre: el del pobre Jaume Bernat, a qui vostè castiga fent que se'l mengin els corbs. ¿Un cacic en ple segle XXI?

–És una mala persona. Com n'hi ha tantes, tot i que a alguns –a mi, la primera– ens costi de creure. Un terratinent dels que talla el bacallà al Consell Regulador de la Cerdanya –institució que m'he inventat i que fa i desfà en matèria urbanística. Un dolent de la pitjor espècie: fa mal perquè sí. I quaranta anys després d'una de les seves jugades en pagarà les conseqüències.

–¿Inspirat en algun personatge real?

–No. Al llarg dels anys coneixes molta gent, amb els seus caràcters, dèries, manies, pecats i –diguem– defectes. D'aquesta mena de base de dades en vaig traient els trets psicològics dels meus personatges. I tant el Bernat com els altres personatges d'Ulls de gel els he concebut així.

–Dana és la primeria sospitosa. Està clar que ella no serà la culpable...

–Bernat és tan odiat com temut, i molta gent se la té jurada. Les proves de seguida apunten a la Dana, amb qui se la ha tingut sovint. Quan es veu acorralada, truca a la Kate Salas, amiga de la infància que va marxar de la vall i que avui és advocada d'èxit, ambiciosa i sense escrúpols.

–Tenim una sospitosa i una advocada. Ens falta el policia.

–El Silva, un urbanita fins al moll de l'os, a qui han castigat destinant-lo a la vall. No hi encaixa de cap manera, com tanta gent que s'hi trasllada per motius laborals sua tinta per adaptar-s'hi i des del primer moment està desitjant marxar.

–¿Quina és la tesi de la novel·la, si és que en té?

–M'agradaria que el lector es quedés amb la idea que al final, tot el mal que fas torna. Ho penso de veritat: qui la fa, la paga. I que tots portem una motxilla a sobre: n'hi ha que la van buidant al llarg de la vida, i avancen lleugers; i n'hi ha que la porten tan carregada que amb prou feines poden avançar.

–La Dana és l'excusa, però els autèntics protagonistes son la Kate i el Silva. La tensió sexual entre ells, ¿es resol a Ulls de gel?

–Això, ja ho veurem. Són com la nit i el dia, i això és el que fa interessant la seva relació: tots dos han acabat a la Cerdanya sense voler, però mentre que ella no té manies a l'hora d'aconseguir proves que exculpin la seva amiga,ell s'hi de mirar amb lupa per no espifiar-la i mantenir es esperances que el tornin a destinar a Barcelona.

–¿Quin parentiu literari li agradaria per a les seves criatures? ¿El Bevilacqua de Lorenzo Silva? ¿La Petra Delicado de Giménez Bartlett?

–¡Què més voldria! Però crec que tant la Kate com el meu Silva tenen entitat pròpia. Ulls de gel és més costumista: he enredat el cas policial en una trena de subtrames que segueixen les vides dels protagonistes, i això crec que és el que singularitza.

–Entre vostè i jo, ¿calen 600 pàgines, per resoldre un crim?

–Són les que jo he necessitat. I et diré que al primer lector de la novel·la hi va trobar a faltar un centenar més de pàgines, que tenen una vida emocional al marge o al costat de la laboral. Tanta que –em temo–caldran dues o tres novel·les més per acabar-los de desenvolupar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.