Foto: EL PERIÒDIC

Es diu Gabriel Berlanga –Undo, quan es posa darrere els plats– i és als 38 anys una de les figures de referència de l'escena electrònica catalana: compositor amb dos discos al sarró –el segon, Motas de polvo, acabat de sortir del forn– i un tema mític –Mirrorball, que van llançar a lacelebritat universal Miss Kittin & The Hacker, poca broma– a més de discjòquei i productor des del seu segell propi, Factor City. Aquest migdia clausurarà la primera edició de l'ElectroSnow a les pistes del Tarter, amb l'espectacle en viu dels cana.dencs Fairmont i els francesos Horla & Bruma.

–¿Què punxarà?

–Difícil de dir. Serà –això segur– una sessió especial perquè és un lloc especial i una hora especial. Portaré els meus vinils i unes quantes hores de música, però dependrà del tipus de públic i de quanta gent vingui, fins i tot del paisatge.

–I de l'altura: punxarà a més de 2.000 metres.

–Doncs no havia punxat mai tan amunt. Una vegada ho vaig fer a Benasque: però al poble, no a Cerler. Així que serà una experiència diferent. Espero no haver dacabar inhalant oxigen, com els jugadors d'Argentina l'altre dia a La Paz, contra Bolívia...

–Doncs el tipus de públic i l'afluència són la gran incògnita: estrenem festival i amb un cartell mai vist. ¿Què s'hi espera, vostè?

–M'imagino que tindrem un púbic entre català i francès, i amb moltes ganes de gresca perquè és un plan molt xulo: ¡tres nits d'esquí i electrònica de primeríssima fila! És una proposta única: per això deia que l'ElectroSnow és especial.

–L'organització ens l'ha venut com un Sònar en petit i de muntanya. ¿Cola?

–¿Per què no? És la primera edició i hem de donar-li temps perquè es consolidi. Però té tots es trumfos a la mà: per un preu raonable, tres nits d'hotel, tres forfets i tres dies d'electrònica amb un cartell espectacular. Jo, perquè tinc dos nens petits; però si no tens responsabilitats familiars, un plan collonut.

–L'electrònica continua sent una mena de gueto per a iniciats. ¿Com la vendria al públic profà?

–És veritat que hi ha qui encara ho veu així, però fixa't que ara mateix totes les patums del pop mundial fan música electrònica –o pop barrejat amb electrònica: des de Justin Bieber fins a Lady Gaga. En resu, que l'electrònica forma indiscutiblement part del mainstream musical. Per no dir que el domina. Val, sí que hi ha una electrònica més underground, però al final és una música hedonista, per ballar. I per ballar no cal ser un entès.

–Dels seus col·legues de cartell, ¿quin no es perdrà?

–Carl Craig, que toca moltes tecles, des de la música de ball fins al jazz electrònic i la clàssica: un artista completíssim i un gran discjòquei; i Nina Kraviz: només per ella ja hauria valgut la pena venir fins al Tarter.

–¿Un descobriment?

–Pau Roca, discjòquei barceloní no gaire conegut –encara– però que ho fa estupendament.

–¿Què és el primordial: composar i tocar música pròpia, o punxar?

—Va tot junt: els discos són com un flyer de presentació, i si agraden et cridaran per actuar, tant punxant com en directe. A més, tinc un segell discogràfic –Factor City– on edito la meva música i la de la gent que m'agrada. Tot plegat –discjòquei, productor, compositor– és un pack que va junt.

–L'edat: frega els 40, amb família i fills. Però continua al peu del canó.

–I hi continuaré mentre el cos aguanti, perquè és el que m'agrada i un s'ha de dedicar al que li agrada perquè la vida li somrigui. Els horaris, si tens família, poden ser complicats, però no em queixaré jo, tal com està el panorama: tinc una feina agraïda i sóc un privilegiat.

–Un veterà, si m'ho permet. Serà dels primers discjòqueis –o dels segons– que es jubilaran punxant.

––No sé si punxant, però el que és segur és que em jubilaré fent música. N'hi ha que pentinen més canes, a l'escena catalana. Però fa més d'un decenni que m'hi dedico, així que no tinc més remei que considerar-me'n dels vells.

–Per acabar: per ser un músic d'electrònica com déu mana, ¿és obligatori gastar un pseudònim ben críptic?

–¡Nooo! Jo venia del món de les bandes, i em vaig posar Undo –desfer, en anglès– perquè va ser començar a composar música amb l'ordinador i flipar amb l'opció de Ctrl+z: això de poder tornar a enrera obria un món de possibilitats. ¡Imagina't que ho poguessis fer a la vida real! Però entre els discjòqueis, hi ha molta gent que funciona amb el nom i cognom reals: Laurent Garnier, Dave Clark, Angel Molina...

–I la gorra:¿la regalen, amb l'unifrme del bon discjòquei?

–Jo toco sense gorra, potser perquè tinc tot el cabell al seu lloc, però és veritat que últimament se'n veuen moltes, de gorres.

–¿No serà Llach un dels seus?

–No ho sé, però, ¿t'imagines?

Per a més informació consulti l'edició en paper.