• Llahí publica el segon volum d'?Històries de la nostra història', el més venut de l'últim Sant Jordi

Llahí firma exemplars del primer volum d'Històries..., el Sant Jordi del 2012 al Roc Blanc escaldenc Foto: EL PERIÒDIC

La primera entrega es va erigir en el títol de no ficció més venut a les llibreries nacionals en l'últim Sant Jordi. I com que ja va néixer amb la legítima pretensió d'engendrar descendència, era només qüestió de temps que li naixés un altre fille literari. I aquest temps ha arribat: Alfred Llahí acaba de treure al carrer el segon volum d'Històries de la nostra història. Un llibre de consum –i sigui dit sense segones– en què el periodista escaldenc insisteix en aquesta saludable dèria de passejar-se pels episodis més pintorescos, en ocasions exòtics, que han ocorregut al nostre racó de món, des de la convicció que són aquests capítols sovint relegats a les notes a peu de pàgina dels llibres d'història de veritat els que ens defieixen com a poble i els ens fan «diferents dins d'un món cada vegada més globalitzat». Com en el volum inaugural, Llahí no renuncia –insisteix– al rigor històric ni a un pessic d'opinió, i amenitza l'escriptura amb una «subtil ironia» perquè la història –diu– «no ha de ser forçosament avorrida ni patrimoni exclusiu dels erudits». Exactament.

El resultat és un volum fàcilment digerible que recull una vintena d'episodis en un centenar escàs de pàgines. Vagi per endavant que les vedets d'aquesta petita història –el regnat de Boris, l'epopeia dels andorrans als camps nazis, la nostra història aeronàutica, el periple dels frescos de Santa Coloma, l'últim reu executat al país– ja els va ventilar en la primera entrega; en aquesta s'ha fixat en incidents menors o molt puntuals que Llahí té l'encert d'ordenar, sistematitzar i contextualitzar. I tot, en breus pastilles que el converteixen en una lectura ideal per donar llustre i erudició als nostres coneixements sobre la història nacional. N'hi ha de més o menys sabuts –el periple de mossèn Cinto per les nostres muntanyes, l'estiu del 1883, o la gestació de l'himne nacional–però fins i tot en casos com aquest hi introdueix de collita pròpia pinzellades inèdites que el converteixen en una petita mina d'anècdotes: així ens assabenta, per exemple, que l'himne nacional està protegit per l'SGAE espanyola i que qui n'ingressa els drets d'autor és un nebot llunyà de mossèn Enric Marfany, resident avui a la Corunya.

Històries de la nostra història 2 conté també sucoses aportacions que cal posar al sac de Llahí: sabíem per Amparo Soriano que la central hidroelèctrica de Fhasa s'havia convertit durant la guerra civil espanyola en blanc del bàndol franquista, i que només la va salvar la intervenció de Miquel Mateu –avui figura denostada, fins al punt que Toni Martí el va defenestrar sense manies del carrerer en la seva última etapa com a cònsol d'Escaldes. Llahí hi posa cullerada i rescata dels arxius del SOE –el mític Special Operations Executive– els plans britànics per bombardejar la central escaldenca: l'operació es va plantejar oficialment el maig del 1943, amb l'argument que subministrava electricitat a dues fàbriques d'alumini situades al sud de França que treballaven per a l'exèrcit alemany. La idea es va desestimar per no ofendre la susceptibilitat de Franco, «que considerava Andorra com una província espanyola». En aquesta línia, Llahí tira d'hemeroteca –de La Vanguardia i de l'ABC– per reconstruir la crònica de la històrica visita que Carmen Polo (de Franco) va girar a les Valls neutres el juny del 1968. Hi passa revista a la llista d'autoritats (i senyores) que li van fer la pilota a l'esposa del dictador espanyol, i la segueix en el seu periple per la capital i Escaldes: resulta que doña Collares era addicta a les compres i que va visitar successivament Pyrénées – «Constituyendo una manifestación de simpatía hacia doña Carmen»–, l'avui desaparegut Prisunic, i l'escaldenca joieria Sant Eloi, rere la Casa Lacruz. Sabenm també que es va instal·lar al Park Hotel de la capital, i que l'últim dia, el 28 de juny, va oir Missa a Sant Esteve.

Llahí no tem tampoc la polèmica i es psoa en camises d'onze vares: per exemple, quan advoca obertament perquè el Pas faci el pas –perdonin la gràcia– i es constitueixi en la vuitena parròquia. Prèvia reforma constitucional, és clar, i seguint l'exemple de la segregació d'Escaldes. Res a veure, per entendre'ns, amb els il·luminats del Front Envaliran de Libération (!) que reclamaven per al Pas –i molt abans del Pla Ibarretxe, que consti– la creació d'un estat associat a França. ¿Ho veuen, com Històries... és un pou d'anècdotes? Però com que no tot són flors i violes, el volum també inclou un grapat de capítols més aviat apòcrifs: per començar, el descobriment de Paysannes d'Andorre, el dibuix de Picasso avu a l'Art Institute de Chicago que la historiadora catalana Conxita Boncompte va rescatar del regne de la fàbula i la mistificació. Humilment, se n'ha donat des del maig del 2010 –data de l'epifania picassiana– àmplia notícia des d'aquest mateix racó de diari, i sobta per tant que Llahí es declari «sorprès» en topar-se les Pageses en el viatge que el 2011 va fer a Chicago. Deixem-ho en perdonable llicència poètica.

Un cas semblant d'apropiació més o menys indeguda és la de Francesc Calbó, el fill de Soldeu que –es diu– va arribar a genera ldel rei Lluís XIV de França. Val que Llahí compila tot el que s'ha arribat a conèixer del personatge i desmenteix la llegenda –resulta que el nostre Calbó va ser molt probablement un Francisco Calvó y de Gualbes Puigesteve y Bert, «natural de Barcelona, mariscal de camps dels Reials Exèrcits de Sa Majestat», quina llàstima– però una cita ni que fos tangencial a Antoni Morell, que com és del domini públic prepara des de fa anys i panys una novel·la amb Calbó com a protagonista–hauria sigut d'estricta justícia. Encara més: el capítol dedicat a l'activitat de la Inquisició per aquí dalt, amb menció especial per a les bruixes nostrades: sembla difícil parlar d'aquest tema sense citar Aquí les penjaven, el patracol definitiu –o gairebé– que Robert Pastor va publicar ara fa un lustre. En fi.

El volum es completa amb una repassada a la premsa andorrana des del 1917, data de naixement de Les Valls d'Andorra, «el perimer periòdic amb informació sobre el nostre Principat fet per andorrans»; la crònica de la desaparició del poble del Fener, que el Valira es va cruspir el 16 d'abril del 1865, de la Mútua Elèctrica de sant Julià, de la Confrarfia de paraires i teixidors de les Valls d'Andorra, de la protindústria del porno amb ADN local i fins i tot una proposta cridada a generar polèmica: dir-li andorrà al català que parlem per aquí dalt, «igual que exixteix el valencià i el mallorquí». Queda dit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.