• El Govern restaura la peça però diu que l'entorn està «correctament gestionat»

Perspectiva (impossible) d'Incomunicació des del carrer de la Borda de la capital Foto: TONY LARA

Octubre del 2012: a pregunta d'EL PERIÒDIC, el Ministeri de Cultura sostenia que no hi havia necessitat de restaurar Incomunicació, el poema corpori de Joan Brossa que des del 1994 senyoreja la placeta del davant de l'STA, a la capital. Argumentava aleshores el departament que l'òbvia degradació de la peça –totxos escantonats, esberlats o directament trencats– era conseqüència lògica dels 15 anys d'intempèrie i que formava per tant part de la biografia de l'escultura. Ras i curt: que no calia intervenir-hi. 15 de març del 2013: en una carta dirigida a la Fundació Joan Brossa, l'entitat que des del 1999 vetlla per la promoció, conservació i difusió de l'obra del desaparegut poeta català, el ministre Albert Esteve reconeix que Incomunicació «necessita una restauració». No només això: hi posa fins i tot data –«A començament de la temporada d'estiu»– i es cura en salut advertint que no és possible intervenir-hi abans perquè les baixes temperatures hivernals podrien esquerdar el ciment de la juntura dels maons.

¿Què ha passat perquè eels tècnics i el mateix ministre canviïn tan radicalment d'opinió en tan sols sis mesos? Senzillament, que el 21 de febrer la mateixa Fundació Brossa va elevar una queixa formal al departament de Cultura en què denunciava l'estat «deplorable» de la peça, i apel·lava a la «sensibilotat» del Govern –propietària de l'obra– perquè la restaurés: «Considerem que el Govern d'Andorra hauria de sentirse honorat de disposar d'una obra tan significativa del nostre poeta i que hauria de vetllar per tenir-la en bones condicions», rematava. Vaja: que la Fundació Brossa se n'ha sortit allà on van fracassar les reiterades denúncies formulades des d'aquest racó de diari. Però com que del que es tractava era de resoldre una situació de flagrant incúria –i a més, en plena via pública, i en una de les cruïlles més concorregudes de la capital– només cap que felicitar-nos per la rectificació del ministeri.

Rectificació... a mitges, perquè la Fundació reclamava també una solució per a l'entorn de l'escultura –colonitzat per faroles, plafons, banderes, pirulís, arbustos, bancs i fins i tot una flamant renglera de contenidors d'escombraries, qui sap si en un subtil homenatge a Brossa– i Esteve anuncia que ha fet retirar el cartell de l'STA que la parapública va plantar un mal dia a tocar d'Incomunicació– i considera l'afer tancat satisfactòriament i que «l'espai adjacent al poema corpori està [ara] gestionat correctament». Només cal fer una ulladeta en perspectiva –posem que des del carrer de la Borda– per comprovar que la contemplació de la peça és gairebé impossible. Que l'entorn de l'escultura, per dir-ho clarament, està lluny, molt lluny d'estar «correctament gestionat». L'aparició a la tardor del plafó de l'STA ara retirat va ser l'últim episodi d'aquest estrany fenomen d'horror vacui que experimenten les adminstracions d'aquest país –començant pel Comú i acabant pel Govern, passant per les parapúbliques– i que els impel·leix a omplir la via púlica de mobiliari urbà com més heterogeni millor. Tot plegat posa en dubte la declaració de bona voluntat amb què el ministre adorna la seva resposta a la Fundació Brossa –«L'interès que tenim per la correcta conservació d'aquesta magnífica peça és paral·lel vostre»– per molt que ho vulgui arreglar afegint-hi que el ministeri il·luminarà pròximament Incomunicacio amb «dos punts de llum». Ha costat quinze anys, però tot va bé si acaba bé. Ara només falta que facin el mateix amb Noblesse du temps. És clar que el rellotge tou de Dalí només té tres temporades...

Per a més informació consulti l'edició en paper.