Tragan posa al CAEE escaldenc davant d'una vitrina amb peces de la col·lecció bíblica reuida pel pare Ubach Foto: TONY LARA

Monjo, comissari d''Antic Egipte i teixits coptes de Montserrat', al CAEE.

¡El pare Bonaventura Ubach! Sí, home, el monjo benedictí, orientalista i sobretot viatger català (Barcelona, 1879-Montserrat, 1960) que al primer terç del segle XX va recórrer Terra Santa i més enllà –Palestina, Síria, el Líban i Iraq– i en va tornar convertit en el primer orientalista amb credencials científics del país. El novel·lista Martí Gironell el va convertir en heroi de ficció a L'arqueòleg, i la monumental col·lecció de gadgets arqueolègics que va reunir es conserva avui al museu de Montserrat. Anys enrere el Museu del Tabac lauredià en va exposar una part –Viatge a l'Oriet Bíblic– i el Centre d'Art d'Escaldes n'exposa un grapat de peces –recipients, ungüentaris i vasos de vidre i ceràmica d'origen àrab– a la mostra Antic Egipte i teixits coptes de Montserrat, comissariada pel pare Pius Tragan... Atenció: l'últim deixeble viu del pare Ubach!

–¿S'hi hauria reconegut, el pare Ubach, en L'arqueòleg de Gironell?

–No ho sé... La novel·la és molt fidel a la seva vida, i s'aprofita del fet que el pare Ubach va dur una vida molt novel·lesca. El que passa és que l'autor hi afegeix algun condiment que no s'acaba de correspondre a la realitat.

–Ens ho haurà d'explicar, això.

–El sacerdot que el va acompanyar al Sinaí, el monjo belga Joseph Vandervorst, es queda obnubilat a la novel·la quan contempla la dansa una ballarina beduïna. Tant, que ho deixa tot i no torna. El pare Vandervorst va existir, però no va tenir una crisi de fe per culpa d'una ballarina...

–¿Llicència poètica?

–És clar: la novel·la ha de tenir una mica de sal i pebre, això es comprèn.

–¿L'hauria llegit o no, L'arquòleg, el pare Ubach?

–Home, hauria estat content per una cosa: perquè el que ell va escriure és molt acadèmic, seriós, fins i tot espès. De difícil accès al lector no especialitzat. I L'arqueòleg ha donat a conèixer la figura del pare Ubach per tot arreu. Si no se'l coneix per la seva ciència, com a mínim que se'l conegui per la novel·la.

–S'adiu poc amb la modèstia que se li suposa a un monjo...

–Ell tenia la dèria de divulgar el coneixement de la Bíblia. I parlant d'ell, ni que sigui a través de L'arqueòleg, estem parlant de la Bíblia, dels escenaris on transcorren els Evangelis. Però aplicar-li els criteris d'avui al pare Ubach és molt difícil.

–¿Què en pensaria, que se l'hagi venut com l'Indiana Jones a la catalana?

–Aixì sí que no, perquè a Indiana Jones li falta precisament la dimensió religiosa que per al pare Ubach era decisiva, la raó de tot plegat.

–M'imagino que el material que va anar recollint està degudament justificat. Vaja: que no va practicar aquesta mena d'espoli encobert i amb coartada cultural què érem tan aficionats els occidentals fins ben entrat el segle XX.

–Normalment ho comprava. Però també va tenir sort. Una de les peces importants que va portar és un talent babiloni...

–...Esperi, esperi: ¿què és, un talent? ¿Una moneda?

–Una mesura de pes: un talent d'or són 32 quilos d'or. Doncs aquest talent el va trobar en una casa molt humil; la porta de l'edifici girava sobre un forat, i en aquest forat hi havia entaforada una pedra. El pare Ubach es va adonar que aquella pedra no era del color de la terra del costat. Li va demanar a la mestressa de veure-la de prop. I li va contestar: «Si em paga vostè la porta, sí». I així ho va fer.

–¿Era un talent d'or?

–No; d'asfalt. I se'l va endur sota el braç, tot content perquè amb 2 lliures esterlines que per aquella dona van ser una petita fortuna, ell havia pogut adquirir un talent.

–¿Qui va ser el seu mecenes?

–El pare Antoni Marcet, a l'època abat de Montserrat. S'ha de dir que l'abat i el pare Ubach havien sigut companys d'estudis al noviciat.

–¡Així, qualsevol!

–La qüestió és que es van entendre molt bé i que l'abat va fer el que va poder per ajudar-lo. Cal tenir en compte que era l'època de reconstrucció del monestir de Montserrat, que havia quedat destruït durant la guerra de la Independència.

–Ja ho veig: el pare Ubach tenia una bona bitlletera.

–No exactament: quan pel camí es topava una excavació, es feia amic dels arqueòlegs de torn i sempre mirava d'arreplegar alguna peça de les que estaven excavant. Un d'aquests amics li va regalar un maó del palau del rei de Babilònia: ¡Nabucodonosor! I no li va costar ni cinc.

–¿Què en pensaria, de la guerra d'Iraq? ¿Com s'hauria pres la semidestrucció del país?

–Ho hauria viscut tràgicament. La Bagdad que ell va conèixer era la ciutat de la pau, on convivien jueus, musulmans i cristians, tant catòlics com ortodoxos. Si veiés el que hi ha passat, se li cau l'ànima als peus.

–¿Com s'explica que un personatge que donava tant de joc ha esta a l'ombra tants anys? ¿Falta de màrqueting?

–A Montserrat hi queden moltes coses per fer. Quan vaig tornar de Roma, on vaig exercir 35 anys com a professor, vaig pensar que havia de fer alguna cosa pel monestir. Em vaig fixar en el llegat del pare Ubach: on era, en quin estat s'havia conservat, si es podia exposar. I vaig trobar-me amb la sorpresa que hi havia moltes peces que no es coneixien. Vam fer arreglar una part del museu per instal·lar-hi els fons, vam posar-nos en contacte amb el musseu egipci de Turí, i vam posar en moviment un patrimoni que teníem però del qual nin´gu no s'havia ocupat fins aleshores.

–Rega-li'ns una exclusiva: ¿una joia de la col·lecció del pare Ubach que esperi ser descoberta?

–La col·lecció de monedes romanes encunyades a Egipte, des de l'època grega fins a la bizantina. N'hi ha cap a 300 i és única. Excepcional, precisament pel fet d'haver estat encunyades a Egipte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.