Athiel, amb un exemplar de la novel·la Aquí Radio Andorra, el novembre del 2009 a la seu d'Editorial Andorra Foto: TONY LARA

Vet aquí el pare d'aquesta estupenda ocurrència de convertir l'històric edifici d'Encamp en seu del futur museu de la ràdio: Sylvain Athiel, (Perpinyà, 1961), periodista de llarg recorregut, vinculat des del primer moment al mitjà radiofònic, que ha desfilat per Radio France i que avui dirigeix a Tolosa les emissions de Sud Radio. Athiel és també l'autor d'Aquí Radio Andorra, la novel·la que contra tot pronòstic va ressuscitar l'interès per l'estació en un país –el nostre– que li havia donat incomprensiblement l'esquena. Sobre el paper, la idea té ganxo. I encara més quan la ven ell. Així ho ha entès el Govern, que l'ha convertit en el projecte cultural que marcarà la legislatura. Athiel, és clar, formarà part de la comissió d'experts que ha de concretar el projecte i serà el comissari de l'exposició permanent d'un espai que ell es resisteix a anomenar museu i que si es compleix el calendari obrirà les portes –ahir ho dèiem– a finals del 2015. Una altra cosa és si la conjuntura actual és la més adequada per embarcar-se en aventures culturals d'aquestes proporcions. Però d'això ja tindrem temps de parlar-ne.

–El discurs del museu, ¿se centrarà en la història de la radiodifusió en general, o en la de Radio Andorra en particular?

–En les dues: penso que a través de la peripècia de Radio Andorra podem explicar la història dels anys centrals del segle XX, tant del Principat com del mitjà radiofònic. Però de moment això és una idea, perquè la feina no ha començat i no podem aventurar com es concretarà.

–¿Qui serà el client del museu?

–No serà un museu dirigit exclusivament a l'especialista; aixó ho tenim clar. Pretenem arribar també al gran públic. L'objectiu –ambiciós, no ho negaré– és convertir-lo en un punt de referència de nivell europeu que interessi l'aficionat, l'especialista, el professional, fins i tot el col·leccionista, i a la vegada un públic no acadèmic, però a qui l'«Aqui Radio Andorra tocala fibra sensible». Si volem que tingui èxit, que la inversió valgui la pena, no pot ser un capritx: ha de ser sobretot útil, un pol d'atracció de visitants.

–¿I com espera aconseguir-ho?

–El ganxo és l'«Aquí Radio Andorra» una cantarella que apel·la a la memòria sentimental dels parisencs, dels barcelonins, dels madrilenys... De gent de tot el món, en definitiva. Hem d'atreure aquest turista potencial i atendre'l en funció dels seus interessos: tant si simplement busca evocar el passat a través de Radio Andorra com si és un especialista, mirarem de satisfer les seves expectatives. Potser sona una mica estrambòtic, però ho veig com Caldea, on hi pots anar a passar una bona estona i prou, però també per fer-hi tractaments molt específics.

–¿Hi podrem escoltar programes històrics de Radio Andorra? ¿El concierto de los radioyentes, potser? ¿¡I el gong!?

–Molt probablement. Costa d'imaginar un espai consagrat a la història de la ràdio sense que la paraula, el so, hi tinguin un protagonisme essencial. La consigna és dissenyar un projecte seriós, amb un discurs acadèmicament consistent i a la vegada lúdic, que hi puguis aprendre la història de la radiodifusió d'una forma entretinguda, fis i tot divertida.

–Sona a parc temàtic.

–Hi haurà imatges, objectes, so, experiències amb les ondes... Hem d'involucrar les joves generacions en la història que els expliquem, i això no ho aconseguirem amb un discurs espès, avorrit com el que ofereixen tants museus. Per això no m'acaba d'agradar la paraula museu per referir-nos en aquesta projecte. Ho veig més com un espai lúdic, que sobretot generi emocions. Això és importantíssim; de fet, la ràdio és el regne de la imaginació, és el mateix oient el que li va posant imatges a allò que sent. I això és el que hem de perservar, reproduir i potenciar. Però és clar: tot això són paraules. ¿Com ho concretarem? Aquesta és la feina què em concentraré a partir d'ara.

–¿Existeixen a Europa altres museus dedicats a la ràdio?

–Hi ha el museu de la BBC, a Londres, i el de Radio France, a la Maison de la Radio de París, que ara mateix està tancat i que encara trigarà un temps a reobrir. Però com que hi he treballat molt de temps, a Radio France, una de les idees que tinc és proposar-los un partenariat, que seria molt beneficiós per nosaltres.

–¿I què tindrà d'específic, d'únic, el nostre museu?

–La maquinària, aquestes tres generacions d'emissores que es conserven a Encamp; però també el mateix edifici, que és ell mateix un monument, i les antenes d'Engolasters. Tot plegat són vestigis únics a Europa. Enlloc més s'han conservat.

–Pel que fa a les emissores, ¿què és el que tenim, a Encamp, exactament?

–La descripció de la maquinària per saber què és el que hi ha, per què servien, a quina època corresponen... quin és el seu exacte valor, en definitiva, és una de les feines pendents. Està clar que la monumental emissora de la sala de màquines és l'original que s'hi va instal·lar el 1938. Però la resta és més difícil de dir, s'hi van anar afegint per etapes i ens ho hauran de determinar els experts que farem venir a Encamp.

–¿Tenen nom en cartera? ¿Museu de la Radio? ¿De Radio Andorra?

–De moment, no. Però ja he dit que si depèn de mi començaria per no dir-li museu. Per evitar aquestes connotacions entre acadèmiques i antiquades que arrossega la paraula. Preferia trobar un terme més... encoratjador. Tenim idees, és clar, però preferia parlar-ne abans amb la comissió, com és natural.

–En alguna ocasió havia comentat la possibilitat d'emetre des d'Encamp, de ressuscitar l'estació, que tornés a parlar... ¿Ho manté?

–Aquest espai haurà de tenir un ull posat al passat i l'altre al present, fins i tot al futur. Així que podem perfectament imaginar que s'hi instal·li una emissora en funcionament. No necessàriament Ràdio Nacional d'Andorra. Podria ser alguna altra; fins i tot una que emetés per Internet, que continua sent ràdio encara que no utilitzi el mitjà tradicional. S'hi podria hostatjar un banc de radio-webs dirigit al gran públic...

–Ai, que s'embala...

–En fi, hi ha moltes possibilitats i estic convençut que trobarem socis per emetre des d'Encamp. Això ajudaria a convertir aquest espai en un lloc per ensenyar el que va ser el mitjà, i també per reflexionar el que serà demà. Sonarà molt ambiciós, ja ho sé, però és un món que conec de prop i penso que és possible: si juga bé les cartes, Andorra es pot convertir en una mena de capital de la ràdio, un lloc de trobada per a especialistes i també per al gran públic.

–¿És realista, anunciar el 2015 com a data d'obertura?

–Sobre el paper, sí. I cal marcar-se un objectiu: com més esperem, més temps perdrem i més trigarem a captar el públic que busquem. ¿El2015? ¿Per què no?

–La idea d'un museu de la ràdio, ¿és seva?

–Desconec si sóc l'únic que l'ha proposat, però és veritat que és culpa meva haver posat sobre la taula l'interès per la història de Radio Andorra, gràcies a Conquérants des ondes i a l'estupenda traducció d'Editorial Andorra. M'he trobat moltíssima gent que ha descobert a partir de la novel·la fins a quin punt va ser extraordinària la peripècia de l'estació.

–Vaja, que sí: és seva.

–¿Se me n'ha d'atribuir la paternitat? Home, no hauria servit de res si no m'hagués trobat qui l'entengués, l'assumís i la fes seva. He de dir que aquest és el tercer executiu a qui he explicar la idea. La fortuna també hi ha jugat un paper important: hi ha ajudat molt la retrocessió de l'edifici, el 2009, amb la condició de donar-li un ús cultural. En qualsevol cas, n'estic molt content perquè és una idea innovadora i perquè a través d'ella moltes mirades i molts mitjans de comunicació de tot el món es fixaran en Andorra.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.