• El Govern aprova la reconversió de l'històric edifici encampadà en un nou equipament cultural
• Hi destinarà aquest curs 250.000 ?; Athiel dirigirà la comissió que en definirà el contingut

Aspecte de l'edifici encampadà de Radio Andorra on s'instal·larà el nou museu; la segona fase de rehabilitació ha consistit en la reparació de la coberta Foto: ÀLEX LARA

Pintat va tenir el museu Gehry; i Bartumeu, el nou Arxiu. Tots dos van acabar, per cert, convertits en munició per a la guerra política més o menys bruta, i enterrats al calaix de les bones intencions. Però aquesta és una altra història. El cas és que Martí ja té el seu projecte emblemàtic, l'equipament cultural que marcarà la legislatura: el Museu de la Ràdio, que obrirà les portes a l'històric edifici encampadà de Radio Andorra a finals del 2015, si es compleixen els terminis avançats ahir pel Ministeri de Cultura. Fins i tot té capità: Sylvain Athiel, un històric de la radiodifusió, autor de la novel·la Aquí Radio Andorra i probablement millor coneixedor de la història de l'estació encampadana, amb el permís de Jean-Marc Printz. Athiel serà, en fi, el comissari de l'exposició permanent del museu i membre de la comissió que en redactarà el projecte museogràfic.

Val que la cosa es veia venir des del debat d'orientació política, el juny passat, en què el cap de Govern va deixar clara quina era la prioritat del mandat en matèria cultural. Descartat l'Arxiu Nacional, projecte maleït que sembla que crema a les mans dels polítics, calia una alternativa bona, bonica i barata. I la va trobar en el Museu de la Ràdio. L'executiu ha fet seva la idea i ha posat d'una vegada fil a l'agulla amb l'objectiu declarat de «donar un ús al monument [es refereix a l'edifici de l'antiga Radio Andorra, construït el 1938 i encaixat com és ben sabut a l'arquitectura del granit] per tornar-lo a la societat i dotar-lo dels mitjans per donar a conèixer el procés històric de la radiodifusió a Andorra».

Aquesta declaració de bones intencions s'ha traduït d'una banda en el nomenament de la comissió –que completen Maria Jesús Lluelles, Gualbert Osorio, Maite Parrilla, Enric Torres, Susanna Vela, Marta Planas i Olivier Codina, a banda del mateix Athiel– i, de l'altra, en la dotació de sengles partides per enllestir l'inventari dels béns mobles que s'han conservat –miraculosament, tot sigui dit– a l'interior de l'edifici, així com del que queda dels fons discogràfic, que ha sobreviscut a tres decennis d'incúria i rapinya. En total, aquest curs hi destinarà prop de 250.000 euros, un pessic considerable però que és a anys llum de les inversions milionàries que requerien els projectes diguem-ne visionaris dels antecessors de Martí.

calendari: objectiu, 2015 / El gros de la inversió (154.000 euros) es destinarà a la tercera fase de restauració de l'edifici: el 2011 es va impermeabilitzar la terrassa i es va reparar la claraboia per evitar les filtracions, perquè resulta que quan plovia, plovia també a la sala noble de l'edifici; l'any passat es van impermeabilitzar les cobertes, es va restituir el barret de dues de les tres xemeneies i es va revisar el sistema d'evacuació d'aigües de la terrassa; i aquest 2013 es posaran portes i finestres a les obertures de l'edifici, fins ara protegides rudimentàriament amb lones i plàstics. Un altre pessic de 100.000 euros es destinarà a l'inventari dels 115.000 discos que conformen la col·lecció de Radio Andorra i també de la maquinària que s'ha conservat in situ –la monumental emissora d'ona curta amb què el 1939 es va inaugurar l'estació, que una llegenda tan falsa com pertinaç atribueix a un regal de Goebbels –glups– a Jacques Trémoulet, el gran patró de Radio Andorra, així com la posterior emissora suïssa del 1952. Segons el full de ruta del ministeri, aquest mateix 2013 es redactaran les «línies directores i els continguts del projecte museogràfic», que s'executarà el 2014 amb l'objectiu d'inaugurar el museu entre finals del 2015 i principis del 2016.

Un projecte, com es veu, molt prometedor, amb terminis i inversions realistes i que ha de dotar a mig termini d'utilitat un edifici que amenaçava de convertir-se en una rèmora amb pàtina monumental. Com l'hotel Rosaleda, vaja; però aquesta és també una altra història. La pregunta és si un nou museu era ara, precisament ara, la prioritat de la nostra política cultural, tenint com tenim un Arxiu Nacional que sobreviu en condicions més que precàries, i uns museus realment existents –i no en projecte– que pateixen any rere any una sagnia de visitants. Un exemple: l'últim equipament d'aquestes característiques i ambicions estrenat pel ministeri –la Farga Rossell, inaugurada el 2002– ha perdut 5.000 visitants l'últim lustre. Per no parlar del Museu Postal, que no arriba als 3.000 visitants auals. ¿Passarà el mateix amb el Museu de la Ràdio? Quan escampi l'entusiasme inicial, ¿abandonaran el Museu de la Ràdio a la seva sort? Tan de bo ens equivoquem, però els antecedents no conviden precisament a l'optimisme.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.