• Thomas Chmiel tradueix al rus d'El síndrome de l'Isard' H Hi recull una vintena d'episodis amb el turista eslau com a protagonista (i víctima)

El polonès Tjhomas Chmiel amb el seu primer fill literari, El síndrome de l'Isard Foto: ÀLEX LARA

Se'l veia content, ahir, a Thomas Chmiel, en la presentació més o menys oficial de la versió russa d'El síndrome de l'Isard. Sí, home, aquell recull d'esquetxos protagonitzats per turistes russos caiguts com marcians en aquest racó de món: des d'un exgeneral soviètic veteraníssim de l'Exèrcit Roig que aprèn a fer surf de neu al Pas fins a l'esposa del reglamentari oligarca que requereix els serveis d'un odontòleg per satisfer la seva libido siberiana –exòtica, curiosa perversió– passant per la colla de paios mida XXL que es munten la farra de l'any a base de vodka (és clar) i caviar a la piscina del Panorama, o la família de friquis que desembarca al Buda per tastar tots i cadascun dels plats de la casa. ¿Factura? 900 euros de res.

Però dèiem al començament que se'l veia satisfet, ahir, a Chmiel. No només per l'èxit de vendes sense precedents de la seva criatureta –¡80 exemplars en quatre mesos de vida, i pujant!– sinó perquè l'actualitat internacional li ha regalat aquesta setmana una prova més que la síndrome de l'Isard que ell, com un Patarroyo del Pirineu, va ser el primer a diagnosticar, s'ha acabat convertint en una pandèmia d'abast mundial: fins i tot el Papa la pateix. Només així s'explica, diu Chmiel, que Benet XVI hagi dimitit, renunciat o com es digui al setial de Sant Pere, un càrrec per designació divina i que, com a bon catòlic que (diu que) és, considera irrenunciable: «Estic molt orgullós que la síndrome de l'Isard hagi arribat fins al Vaticà».

¿En què consisteix, però, aquesta afecció tan nostrada? Doncs en una mena d'estat de deliri més o menys crònic que et fa veure el costat surrealista de les petites misèries quotidianes. Ell l'ha detectat i diagnosticat gràcies al seu estret i permanent contacte amb el turista rus: exerceix professionalment com a cap dels guies de l'operador Natalie Tours en aquest tros de Pirineu, i cada any passen per les seve smans cap a 10.000 conciutadans de Dasha Kapustina; que sap del que parla, vaja. Però adverteix de seguida que la condició de rus no és requisit imprescindible per ser atacat pel virus de l'Isard; que es tracta més aviat d'una afecció que apareix quan un fill de sa mare qualsevol surt del seu racó de món i es calça la disfressa de turista. És aleshores quan li surten la col·lecció de tic més o menys latents que tots portem dintre, diu, i que troben en l'estat de despòtica anarquia en què s'instal·la temporalment el turista en terra estrangera el caldo de cultiu ideal per manifestar-se sense manies. La síndrome de l'Isard, vaja. Així que tranquils els nostres russos: Grebennikova, Kuznetsova i els altres 296 que viuen entre nosaltres. No ho porten als gens ni al passaport. Ara bé, al setembre, quans als nostres honorables caçadors els dóna per matar l'avorriment i de passada els isards, millor es quedin a casa, no sigui que hagin llegit el llibre d'Chmiel i les confonguin amb un ídem.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.