• Rafael Dalmau reimprimeix les memòries de guerra de Francesc Viadiu H L'autor d'?Entre el torb i la Gestapo' hi reivindica el seu paper en la represessió de la violència anarquista a l'Alt Urgel li la Cerdanya

Portades de la primera edició del llibre (1979), i de la reimpressió que es distribueix a partir de la setmana que ve Foto: EL PERIÒDIC

L'escena té lloc la matinada del 28 d'abril del 1937, just a l'entrada de Castellciutat. Francesc Viadiu (Solsona, 1900-Sant Llorenç de Morunys, 1992) i els seus dos escortes –els guàrdies d'assalt Peiró i Cid– acaben de baixar del cotxe oficial i el comitè de benvinguda el formen els sis homes armats –posem-els-hi, vinga, pinta de milicians sortits de Tierra y libertad– disposats a disparar a la mínima. De moment li dediquen una tirallonga d'insults més aviat exòtics, tenint en compte que Viadiu és en aquell moment el delegat d'Ordre públic de la Generalitat a Lleida: «¡Ja et tenim! ¡Contrarevolucionari! ¡Feixista! ¡Salvacapellans!» S'entén que no ho acabi de veure clar: «La situació era francament crítica. Aquella gent que m'envoltava no les tenia totes i jo veia que tenien molta por. Jo tenia més aprensió que em matessin per accident que no pas de forma conscient i deliberada. Però intentar parlar amb ells era dialogar amb sords».

És evident que Viadiu se'n va sortir. Amb una mica de fortuna, tot sigui dit, i una estratagema ben pintoresca: primer va ser l'oportuna i salvadora arribada del camió amb la trentena de guàrdies que portava de Lleida i que constituïen en aquella situació els seus arguments més convincents; l'ardit va consistir a fer creure als pelacanyes del control que els guàrdies no mourien un dit si no era a les seves ordres. I contra tot pronòstic van picar: no havien caminat ni trenta metres quan es va sentir el primer «¡Alto!» dels militars, i als escopeters del control –com ell els descriu– els va faltar temps per desaparèixer del camp de batalla. Tenia via lliure fins a Bellver. No era la primera topada poc amistosa d'aquella intensa nit: a Organyà ja se les havien hagut amb una comissió de l'ajuntament de la Seu –dominat en aquell moment pels anarquistes de la FAI– que en una amable xerrada al cafè d'en Picoy li van advertir que a Tres Ponts hi havia emplaçat un niu de metraladores preparat per barrar-li el pas. Un farol, com la columna va comprovar minuts després.

Fuenteovejuna... de Cerdanya

Però, ¿què hi feia, Viadiu, per aquest racó de món, jugant-se la vida a cada control de carretera? L'autor d'Entre el torb i la Gestapo era en aquell moment –ja s'ha dit– el responsable de mantenir l'ordre públic a Lleida, i es dirigia cap a Bellver exactament a això, a posar-hi ordre: els veïns acabaven de pelar Antonio Martín, el Cojo de Málaga –funest personatge, diu, «que dominava tots els municipis de la comarca, llevat de Bellver, lúnic que no s'havia deixat tioranitzar»– i un tal Fortuny, sequaç del coix i cap del comitè –glups– de la Seu. Mai no ho haguessin fet: les tres columnes d'incotrolats que manava el Cojo –procedents de Puigcerdà, Alp i de la Seu: més de 200 homes, poca broma– havien posat setge a Bellver i es preparaven per a l'assalt definitiu. I Viadiu i la seva trentena de guàrides eren l'única esperança que la cosa no acabés en un bany de sang. El problema és que venien de Lleida i hi havia el risc cert que fessin tard. No va ser així: a les 4 de la matinada entraven a Bellver, sense notícia de la força enemiga, i amb la desaparició de Martín i la consegüent persecució dels seus esbirros la Cerdanya i l'Alt Urgell es van espolsar la tirania dels faistes i van recobrar una certa normalitat.

Aquest és un dels episodis que recolits a Delegat d'Ordre públic a Lleida la Roja, les memòries de guerra de Viadiu que Rafael Dalmau acaba de reimprimir i que a partir de la setmana que va arriben a la llibreria. Es tracta d'un text de caràcter reivindicatiu en què Viadiu passa revista a la seva controvertida peripècia bèl·lica, just abans de la molt més coneguda faceta com a passador al servei de l'MI6 i amb seu al Palanques. Els seus l'acusaven, per exemple, d'haver provocat l'enfrontament ámb els faistes que va acabar amb la mort del Cojo; ell insisteix que es va limitar a complir la paraula donada –que ajudaria tots els pobles sota la seva protecció que fossin atacats pels incontrolats– i que, quan ell i els seus guàrdies van arribar a Bellver, Martín i Fortuny ja havien estat abatuts per un dels defensors. Gran tirador, per cert, perquè va fer blanc a una distància d'entre 600 i 800 metres, la que hi havia aleshores entre les primeres cases del poble i el pont del Segre: «¿Qui els va matar? No fou Fuenteovejuna. Fou Bellver de Cerdanya, aquest admirable poble que va saber mantenir a ratlla els incontrolats».

El de Bellver és potser el més cèlebre dels episodis en què Viadiu va participar a la guerra civil espanyola. Però n'hi ha d'altres de menys coneguts però igualment significatius: a Delegat d'Ordre públic reivindica també el seu paper en els primers compassos bèl·lics, quan els faistes aspiraven a «netejar Solsonsa de feixistes». Com a delegat d'ordre públic al Solsonès, Viadiu va posar aleshores sota la seva protecció els frares benedictins del santuari del Miracle, i va ajudar a fugir el prior del convent del Cor de Maria i el mateix bisbe de Solsona, Valentí Comellas, un «ultracarquista» a qui els incontrolats buscaven per «fer-li la clenxa». D'infausta memòria, diu, perquè acabada la guerra i reposat a la mitra, el bisbe no va moure un dit per salvar la vida dels dos homes que, en plena flamarada anarquista i jugant-s'hi la pell, van acompanyar Comellas en la fugida a Andorra.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.