• Eloy Garcia va patir una paràlisi a la part esquerra del cos com a conseqüència de l'extirpació d'un tumor cerebral H En tres mesos ha abandonat la cadira de rodes, segueix sent entrenador de natació i mira el futur amb optimisme

Rodellar força la cama esquerra, que és la zona afectada Foto: TONY LARA

Per situar-se: Eloy Garcia, fisioterapeuta, esportista, nedador, triatleta, expresident del Club Triatló Serradells, alma mater d'aquest esport al Principat, entrenador de natació, campió de Catalunya i Espanya en l'aigua en categories inferiors, amb un ingent número de triatlons olímpics a sobre, classificat per a tres Campionats d'Espanya de l'especialitat –a la Corunya va arribar a la primera transició abans que les megaestrelles Iván Raña i Gómez Noya–, amant de l'esport, entusiasta i speaker... En setembre, quan agafava el micro per narrar in situ l'11a Triatló d'Andorra, ja sabia que tenia un tumor cerebral. L'operaven de seguida, però ell no donava a entendre res. Era allà per fomentar l'esport.

Li van extraure aquell tumor el 22 d'octubre –«com una taronja de gran», recorda– i, com a conseqüència de l'operació, va patir una hemiplegia, això és una paràlisi total d'una part del cos. En aquest cas, l'esquerra. Es va passar molt temps al llit, incapaç de moure un dit, esclau del seu cos i molt afectat, però per contra va rebre tant suport de la gent del seu voltant, que de mica en mica va anar sortint del pou. Del llit, a la cadira de rodes, d'aquí a portar una crossa, i ara se l'està traient. Miguel Ángel Rodellar, preparador físic, acudeix al gimnàs amb ell i no és Eloy qui du la crossa. «La diferència d'abans a ara és bestial», diu Rodellar, que té com a objectiu aconseguir «la triple flexió», que camini amb normalitat: flexió de turmell, genoll i maluc; i la mobilitat en el braç, actualment reduïda però amb bons símptomes als dits.

«Això és per mi com un entrenament, com si tingués un Ironman i hagués de preparar-me», assegura Eloy, que des que ha pogut tornar a moure's sense gaire ajuda és cada dilluns, dimecres i divendres a les sis del matí a la piscina dels Serradells per dirigir l'entrenament de natació dels triatletes del club. Aquest esportista té ara mateix de referent a Albert Llovera. A l'ortopèdia del pilot es van trobar: «Només veure com parlava, aquesta vitalitat que transmet... Albert no és un fenomen, és superman». És per això, i perquè és «tossut, molt tossut», com diu el president de la Federació de Natació, Aitor Osorio, un dels fidels amics que té al seu voltant, que Eloy lluita per sortir d'aquesta situació. «No es pot posar una data a la seva recuperació», diu Ruben Caminal, actual president del Triatló Serradells, amic i fisioterapeuta inseparable en les sessions d'aigua. «Fem exercicis sense gravetat que fora de l'aigua no pot fer. La seva evolució és espectacular». Ho confirma Rodellar, que l'acompanya al gimnàs per fer sessions dures i continuades que sempre tenen un límit. «Ha millorat moltíssim. Eloy és una persona especial perquè és esportista des de sempre i a més és fisioterapeuta de professió, i això li permet saber quan ha de parar». És un exemple de superació al nivell del mateix Llovera. «Diu que no, però un dia va parlar amb una persona afectada i es va donar compte que transmet també ganes de sortir», afirma Rodellar.

Eloy cuida els detalls, i el seu entorn el cuida a ell. La seva dona, dietista, té un paper clau també, perquè no pot agafar pes i necessita «Omega3 i Vitamina D», que és «el que menja el sistema nerviós», afirma Eloy des de la platja, on ahir va fer 3km caminant. No pararà fins recuperar-se. Avui té una mobilitat corporal en la part esquerra del cos del 25%, quan fa tres mesos era completament nul·la «des de l'ull fins el peu», segons assegura ell mateix. Ara recorda quan va anar a una reunió del club amb els triatletes... «la cara de tots ells reflectia la gravetat de la meva nova condició». A partir d'aquell moment, planificació, vuit hores diàries de feina, música de Rocky –«una ximpleria, però que a mi em funciona»–, i pas a pas: primer, fora la cadira de rodes –«li vaig dir a la meva dona que punxés les rodes i que aniria caminant a l'habitació, i ho vaig aconseguir». I... «a partir d'aquest moment, no vull escoltar mai més ‘no pots'». Neda «entre 1.000 i 2.000 metres», i té clara una cosa: «És la cursa més dura que he fet mai, però penso arribar a la meta aixecant els dos braços i saltant».

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.