• Cossetània publica el tercer volum de la monumental autobiografia de Lluís Capdevila H ?La república, el periodisme, el teatre' repassa els anys de maduresa, com a director del diari ?La Humanitat' i amic íntim del president Companys

Capdevila, amb monocle i pipa, en una imatge molt característica dels anys de comissari de propaganada Foto: el periòdic

En la nostra molt transitada galeria d'il·lustres oblidats, Lluís Capdevila (Barcelona, 1895-Andorra la Vella, 1980) és un dels més conspicus. Cosa que li hem pagat com només saben les nostres il·lustrades autoritats: ni placeta, ni carrer, ni un trist racó que n'honori la memòria. Res. Com si per aqui dalt abundessin els paios d'una peça –de moltes peces, de fet– com Capdevila: dramaturg d'èxit als anys daurats del Paral·lel barceloní; coautor de Cançó d'amor i de guerra –probablement la més cèlebre de les sarsueles catalanes– i reporter de primera hora i protagonista de l'època més gloriosa dels periodisme català –els anys de la Segona República, que ell va viure com a director de La Humanitat, el diari d'Esquerra Republicana de Catalunya. Però encara hi ha més: amic íntim de Lluís Companys, comissari de propaganada i cronista bèl·lic durant la Guerra Civil espanyola, exiliat amb la derrota republicana, primer a Poitiers i des de finals dels anys 60 a Andorra, i autor –atenció– d'Història de la meva vida i dels meus fantasmes, monumentals memòries en dotze volums dels quals tan sols se n'havien publicat els dos primers –i com qui diu a la prehistòria: L'alba dels primers camins (1968) i De la Rambla a la presó (1975). Tos dos carn de bibibliòfifl. Com el Llibre d'Andorra, ja que parlem de llibres introbables, probablement la introducció més sucosa a les coses d'aquest racó de món sortida de ploma humana. I ho diu Sergi Mas, que consti.

Però parlàvem dels dos únics volums publicats de la Història de la meva vida. Únics... fins avui, és clar, que Cossetània en rescata la tercera entrega: un patracolet de tres centenars i mig de pàgines, editat pel periodista català Francesc Canosa i titulat precisament La República, el periodisme, el teatre. És a dir, els anys de maduresa de Capdevila, que coincideixen amb el segon experiment republicà a Espanya i que ell viurà des de primeríssima fila, com a director de La Humanitat, militant d'ERC i home amb privilegiat fil directe al president Companys. Canosa el defineix com «un franctirador, un outsider i un rara avis», que no té pèls a la llengua a l'hora de jutjar severament els Fets d'Octubre –ja saben, Companys proclamant l'Estat Català des del balcó del Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume. Per falta de realisme, diu Canosa: «Capdevila ho viu com una flamarada, un tret al no-res que acaba amb la supressió de l'Estatut i Companys empresonat, la prova, en fi, que el país, la societat no està preparada per a un règim com el republicà».

Era, insisteix, un home de partit: catalanista, republicà i d'esquerres. Facció sindicalista. Per això Companys l'havia posat al capdavant del diari d'ERC, en un fenomen –aquest de la premsa de partit– avui exòtic però a l'època absolutament imprescindible per fer carrera política. Però si hi ha un característica que defineix Capdevila és la seva personalitat intel·lectualment polièdrica: dramaturg, periodista, novel·lista, polític i finalment memorialista: «Un personatge polifacètic, amb inquietuds i camps d'actuació molt diversos, emparentat amb un cert humanisme i en certa manera molt actual», i que no tindrà manies, afegeix, d'apartar-se del discurs oficial i –sent com el va ser un membre de l'establishment– criticar la incapacitat dels homes de la república.

Memorialista ingent

I és precisament en les memòries on emergeix amb tota la seva potència el caràcter proteic de Capdevila: «És el seu terreny, on se sent més còmode, més ell, on més es deixa anar». Un concetrat on ensenyen la poteta totes les facetes de Capdevila. Per exemple, la d'home de món: per les pàgines de La República, el periodisme, el teatre, hi desfilen multitud de personatges: Companys, és clar, però també García Lorca i Margarida Xirgu i H. G. Wells. Capdevila, ja es veu, no es mocava amb mitja màniga, a l'hora d'alternar i triar els amics.

Atenció també perquè els dotze volums de la Història de la meva vida no tenen parangó en la història de la literatura catalana contemporània. Així que no és estrany que Canosa els posi a dalt de tot de la seva bibliografia, per davant de la seva obra com a dramaturg, com a novel·lista i fins i tot com a reporter bèl·lic –una faceta, per cert, que la Fundació Josep Irla va recuperar ara fa dues temporades a Les cròniques de guerra de Lluís Capdevila: s'hi pot accedir en línia. ¿Com pot ser que un personatge així hagi caigutu en l'oblit? Canosa ho explica per la debacle republicana, que va acabar amb el 80% dels periodistes catalans a l'exili: «És el que anomeno la Cataunya iceberg, congelada: tot el que hi havia abans de la guerra queda interrmput i no tindrà continuïtat». I el que havia abans del 36 era molt. Tant, que difícilment ens ho podem imainar, avui: el periodisme català dels anys 30 havia arribat a un grau de desenvolupament que no tenia res a envejar, diu, als grans noms dels EUA, França o Alemanya. Molt abans que Capote inventés el Nou Periodisme, a Catalunya ja es practicava un reporterisme d'arrel moderna. Domènech de Bellmunt, per exemple, inventor del reporterisme. I altres personatges que integraven la classe mitjana de l'ecosistema comunicatiu català: Irene Polo, Just cabot, Josep Maria Planes, Plató Peig, Josep Amic... i Lluís Capdevila. Ells i altres com ells, diu Canosa, són els que li donen al Barri Xino barceloní categoria mediàtica: els successos lligats a la prostitució la droga i l'alcohol que coneixien com a periodistes els processaven com a material de ficció i els regugitaven en els drames i sainets que ells mateixos escrivien i estrenaven als teatres del Paral·le, «la primera cultura de masses que es genera a Barcelona». I Capdevila era un més de la tropa de periodistes i dramaturgs d'aquesta edat d'or.

El seu paper durant la guerra civil, com a comissari de propaganda de la columna Macià-Companys –va cobrir per exemple la batala de Belchite– queda per a successives entregues de les memòries, en mans de la família i que Canosa confia que s'aniran publicant. El cas és que en una època en què es publica quasi tot –i sense gaires manies, tot siogui dit– és sorprenent que el més prometedor de l'obra de Capdevila continuï en la major part inèdit. Unes memòries que va començar a escriure a l'exili, a Poitiers –on exercirà de professor de literatura espanyola a la universitat– i que tindran a Andorra l'acte final. Així que és potser el moment de tornar la paraula a Sergi Mas, que retrata no l'autor, sinó el personatge. Per exemple, l'anècdota qui sap si apòcrifa i que altres fonts –diu Mas– atribueixen a Francesc Pujols. Conta la llegenda que al dirigir-se a l'exili i just en el moment de travessar la frontera, Capdevila va canviar la caçadora de cuir i la gorra de comissari pel barret de copa, la corbata de diplomàtic, els pantalons de mil ratlles i els botins de xarol: «En fi, que el batalló de gendarmes que vigilava la frontera no va tenir més remei que quadrar-se i retre-li honors. ¡Quin personatge!» El mateix, diu, que es plantava al front amb monocle, fet un dandi, i que als dies de vi i roses, quan triomfava com a dramaturg a Madrid i alternava amb Valle Inclán, Benavente i Echegaray a la tertúlia del Pombo, es feia dur en cotxe per un xofer negre... Com Cela, que hi farem, però mig segle abans. Un dandisme que el va acompanyar als dies andorrans, quan exercia d'assessor d'Editorial Andorra –a ell es deu bona part de l'impressionant catàleg del segell: Sender, Aub i companyia– i venia a passar els estius a cal Nagol de Sant Julià, «sempre amb la pipa carregada de tabac Dunhill, conyac francès i el somni d'adquirir una capelleta romànica i quedar-s'hi a viure». Si en volen un tastet dels anys de plenitud, ja ho saben: La República, el periodisme, el teatre. I a posar espelmes perquè algú publioqui els altres nou volums de la història de la seva vida.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.