• La fuita de gas d'ahir a Prada Casadet deixa en evidència la precarietat de les instal·lacions

Un llibre del segle XVII conservat al dipòsit de l'Arxiu Nacional a Prada Crasadet, que ahir va ser evacuat Foto: ÀLEX LARA

L'alarma d'ahir a Prada Casadet, amb l'evacuació del personal de l'Arxiu Nacional, es va quedar en això: en un ensurt de primera hora que el cafè amb llet de l'esmorzar va ajudar a tirar avall. Però hauria pogut convertir-se no direm que en una tragèdia, però sí en un drama tan nacional com ho és el cognom de l'equipament. ¿Què hauria passat si la fuita de gas hagués derivat en explosió o, pitjor encara, en incendi? Prescindim ara de les pèrdues humanes... Però, ¿i els milers de documents de valor històric incalculable –perdonarà el lector el tòpic– que es conserven a l'Arxiu? ¿Les haurien consumit les flames? ¿Haurien tingut temps els bombers d'evacuar-les?

Aquestes són algunes de les preguntes que es feia ahir el personal de l'equipament, tip de viure en unes instal·lacions precàries que no van ser concebudes, insisteixen, com a seu d'un equipament com l'Arxiu sinó com el que són: un bloc de pisos, un edifici de vivendes amb tots els inconvenients –i els perills– que això comporta. Ahir va ser una fuita de gas, però altres vegades han sigut les filtracions d'humitats, especialment pernicioses per a la mena de material –paper, pergamí, nitrat de cel·luosa– que s'hi custodia. De fet, una de les canonades principals de la xarxa de distribució de la capital passa exactament pel costat del mur del dipòsit, quina casualitat, i les filtracions en aquest punt no són cap novetat. Per no parlar de les condicions de seguretat –o millor, d'inseguretat, diuen– de què disposa l'Arxiu: les portes de vidre de les oficines, del dipòsit i del taller de restauració constitueixen –auguren– una temptació perillosament llaminera per al vàndal de torn: «Una eventualitat com aquesta potser hauria sigut impensable fa uns anys, però és que precisament ahir van cremar un autobñús a escassos 500 metres de l'Arxiu. ¿Qui ens assegura que un dia no ho provaran amb l'Arxiu?» ¿Alarmisme? No, realisme, adverteixen. I molta fortuna, perquè fins ara les alarmes com la d'ahir s'han produït en jornades laborables, així que els tècnics han pogut donar avís de la incidència. Això és el que va passar amb les filtracions d'aigua de fa quatre anys. Però, ¿i si hagués coincidit amb cap de setmana? ¿N'hi hauria hagut prou amb els xivatos instal·lats a les dependències de l'Arxiu? «El perill és real i imminent», conclouen.

L'art de rentar-se les mans

És per salvar aquestes deficiències estructurals i per prevenir prevenir aquestes eventualitats que des de l'època del ministre Minoves –¿se'n recorden?– la qüestió d'una nova seu per a l'Arxiu Nacional ensenya la poteta de forma recurrent. Minoves hi va ensopegar per aquella dèria megalòmana tan seva; la seva successora, Susanna Vela –avui directora de l'Arxiu, com ja ho era abans d'assumir la cartera– va topar amb els elements quan la cosa semblava finalment encarrilada: hi havia terreny, hi havia conveni firmat amb la Massana i hi havia un concurs a punt de convocar-se. I en això que li vam veure les orelles al llop de la crisi i el nou Arxiu es va convertir en arma electoral, amb el resultat que tots sabem: un altre projecte que acaba arraconat al calaix de les bones intencions.

¿Quina és la solució? ¿Incrementar les mesures de seguretat? Difícil: «El problema és que es tracta d'un bloc de pisos; no podem vigilar els veïns, si tanquen o no l'aigua, el butà o el que sigui». ¿Un trasllat temporal a l'espera de temps millors? «Un pegat i una forma d'enterrar els diners poc realista, en la situació actual». ¿I doncs? «Hi havia un projecte en marxa. Només falta la voluntat política de tirar-lo endavant». Creuem per tant Prat de la Creu i anem fins als despatxos ministerials: ¿què en diuen, els polítics? I aquí és on salta la sorpresa. Fonts el departament ho admetien ahir de forma oficial i sense manies: «Les garanties que dóna un edifici d'habitatges com és Prada Casadet no són les idònies; malgrat que s'hagin adequat el millor possible les instal·lacions per fer front a possibles riscos –sistemes de prevenció contra incendis i inundnacions– l'estructura presenta els inconvenients d'un immoble que no va ser concebut per allotjar un arxiu». No només aix`po: resulta que des del ministyeri es té la convicció –o això diuen–que «la millor opció és un edifici de nova planta pensat per rebre un arxiu; qualsevol altra seria transitòria i requeriria una inversió important sense assegurar una solució òptima, així que les diferents opcions parcials s'han descartat perquè no eren viables».

¿Significa això que el Govern ha vist la llum i s'ha decidit a posar fil a l'agulla i ressuscitar el projecte socialdemòcrata? Doncs tampoc: l'únic projecte «en curs», que era el de la Massana, està «en pausa». I fins i tot el cònsol David Baró va ser claríssim, dies enrere: «Seria molt xulo, però tal com està el país i tal com estan les finances, no gosaria demanar-lo». De fet, de l'Arxiu ni n'han parlat, admet, en l'últim any i mig. En altres paraules: l'Arxiu es quedarà sine die a Prada Casadet, i caldrà creuar els dits perquè hi hagi sort i la pròxima fuita, la pròxima filtració, el pròxim acte de vandalisme o –per què no– el pròxim incendi es quedin en un ensurt com el d'ahir. Fins ara hem tingut sort, d'acord. Però en castellà en tenen una dta, per a casos com aquest: «Tanto va el càntaro a la fuente...»

Per a més informació consulti l'edició en paper.