• ?El joc del temps' s'afegeix a les obres de Barceló i Valdés instal·lades el gener

Foto: ÀLEX LARA

Encara no fa un mes, just quan van començar les nevades, el parc d'escultura de l'edifici Cierco –ja saben, a tocar de Prada Casadet, a la capital– estrenava sengles i quasi monumentals peces de dos noms il·lustres de l'art contemporani espanyol: el mallorquí Miquel Barceló, amb el bronze Mobili –aquell tan espectacular com inquietant crani amb rodes a punt de derrapar– i el valencià Manolo Valdés, amb Doble imagen, aquells dos bustos amb els pèls de punta (i de punxa) condemnats a una més que problemàtica convivència. Aleshores ja vam advertir que hi faltava una obra més, un triple tòtem de Judit Gaset titulat El joc del temps directamet emparentat amb la sèrie que a finals d'any va plantar a la galeria Riberaygua –cubs, ulls, i una vaga enyorança de les ciutats i regnes: Saba, Tatooine i llocs d'aquests que no trobaran als mapes. En fi.

Doncs ahir va ser el dia: l'arribada d'aquest últim inquilí —El joc del temps: el tenen aquí al costat– culmina el parc d'escultura, un cas únic al nostre racó de món. Hi ha –és veritat– altres diguem-ne museus a l'aire lliure: al Parc de la Mola escaldenc en tenim un de ben pròxim; i la Ruta del Ferro ordinenca n'és un altre de ben conegut. Però tots dos són fills de les administracions públiques –el Comú i el Govern– i ja se sap que con dinero del rey, qualsevol. El cas que ens ocupa és en aquest sentit insòlit precisament perquè es tracta d'una iniciativa privada amb escassos antecedents en aquest tros de Pirineu: totes les peces procedeixen dels fons artístic de la família Cierco. Gaset ha sigut l'última a afegir-s'hi; barceló i Valdés, els penúltims, però és que en successives onades s'hi havien anat instal·lant el barceloní samuel Salcedo (Meteorito I); el també mallorquí Miquel Àngel Planas (Naveta circumscrita), i –atenció– dos Plensas per sucar-hi pa: Overflox IX i Green Selfportrait. Amb Agustí Roqué (To Breath), és clar, que completa la secció local amb la mateixa Gaset.

Val que és un edifici privat i que al vespre es tanquen les portes de la plaça interior; però val també –i encara més– que es tracta d'un espai obert a lpúblic públic, especialment cèntric i molt poc transitat, cosa que el converteix en un rar oasi de reflexió en clau d'art contemporani ideal per badar una estona, per exemple, abans d'endinsar-nos a les entranyes de l'inhòspit edifici administratiu. La nòmina està completa. Ramon Cierco advertia tres setmanes enrere que no està previst afegir-hi cap altra peça: «L'espai és el que é si les peces han de respirar; si n'hi poséssim més, s'ofegarien». Així que des d'ara matex es pot contemplar el parc en tota la plenitud. I com que les bones notícies tampoc no vénen mai soles, afegim-hi el rescat d'El meu univers, el tòtem de Gaset a la rotonda de la capital que els últims mesos algú –des del comú no sabien qui– havia castigat al racó més destartalat de la plaça i que ahir mateix va recuperar la ubicació original. A veure el que hi dura.

Per a més informació consulti l'edició en paper.