• Salòria recull a ?Aiguat' la crònica i el testimoni de la catastròfica revinguda del 1982
• Ramon Ganyet i Jordi Mas coordinen un volum que es presenta divendres a les Monges i el 14 de febrer al Museu del Tabac

La recta de Santa Coloma i l'avinguda de Meritxell a la confluència de la Rotonda, anegades després dels aiguats del 8 de novembre del 1982 Foto: aiguat!

La nit del 8 de setembre del 1982, amb el Segre anegant tot el fons de la vall, Ramon Ganyet carregava la barca al cotxe i sortia cap a Montferrer amb la ingenua intenció d'evacuar la granja Navas de Montferrer: cinc persones hi havien quedat aïllades i esperaven un improbable rescat enfilats a la teulada de l'última de les naus de la granja que quedava dempeus. Naturalment, amb la barca de Ganyer l'operació era impensable. L'única salvació plausible vindria des de l'aire, i l'helicòpter no arribaria fins l'endemà. Així que a Àlvar Navas, la seva dona i els tres amics que eren amb la parella aquella fatídic jornada els esperava una llarguíssima nit.

Ganyet recorda també el gest entre desesperat i temerari del Ventura de Cal Miqueló, que pretenia creuar el riu amb el tractor per mirar de rescatar la dona –un dels cinc nàufrags de la granja– i com els veïns finalment el van dissuadir. I l'episodi es completa amb la veu del mateix Navas, que només es va veure salvat quan, ja dalt de l'helicòpter, va comprovar la seguretat que irradiava la cara del pilot: «Allò em va donar la confiança necessària per convèncer-me que la nostra dramàtica aventura havia arribat a un final feliç».

La peripècia de Navas i dels seus companys de naufragi és només una de la vintena llarga de testimonis que tanquen Aiguat!, 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Salòria), patracol de prop de 300 pàgines coordinat pel mateix Ganyet i per Jordi Mas que s'afegeix a l'exposició que commemora el trigèssim aniversari de la tragèdia i que fins al 31 de març es pot visitar al Museu del Tabac lauredià. El volum, que vol deixar en tot moment constància del paper protagonista de la societat civil en la reconstrucció posterior i de l'espontània solidaritat amb què el ciutadà del carrer va plantar cara a la tragèdia, inclou un apartat estrictament andorrà obra d'Eron Estany, que el 1982 era el director d'Obres Públiques del Consell, i que posa xifres al preu que l'aiguat del 7 i el 8 de novembre del 1982 va tenir per al Principat: li surten exactament 7.230 milions de pessetes, o 43,5 milions d'euros, inclosos els danys directes en infraestructures i immobles i els equipaments que es van haver de projectar i construir –assenyaladament, la canalització del Valira a la vall central– per impedir que es repeteixi una tragèdia que –és ben sabut– es va cobrar dotze víctimes mortals a Andorra, i una més a la vall del Segre –Josep Mas Areny, l'alcalde de les Valls de Valira i pare de Jordi Mas.

Aquest de la possible repetició d'una catàstrofe com aquella és un dels temes recurrents quan evoquem l'aiguat. El comissari de l'exposició del Museu del Tabac, el geògraf Pere Esteban, es curava el dia de la presentació en salut i evitava de pronunciar-se, tot i reconèixer la indiscutible millora de l'obra civil, dels models de predicció metereològica i dels mitjans disponibles: «Avui estem millor preparats per fer-hi front» s'atrevia a dir. Aiguats! no el contradiu, però inclou un interessantíssim apartat final que repassa documentalment la recurrència de les revingudes del Segre –i del Valira, perquè com remarca Ganyet, «la geografia ha unit per sempre Andorra i la comarca de la Seu»– durant l'últim mil·lenni; exactament, des de l'any 1030, quan el Breviari de Cuixà atribueix a la intercessió del bisbe Ermengol el retorn a la llera de les aigües del Segre sortit de mare.

Dos diluvis per segle

Un poder, aquest que el bisbe tenia sobre el riu, que no li va evitar mrir ofegat cinc anys després mentre dirigia l'erecció del pont de Bar. Però aquesta és una altra història. Des del segle XI es repeteixen periòdicament les notícies de revingudes catastròfiques el 1453, el 1554, el 1584, el 1604, el 1617 –l'Any del Diluvi: ¡glups!–, el 1750, el 1772, el 1853, el 1907 i el 1937. La conclusió no és precisament encoratjadora: «La història ens demostra que cada 30 o 40 anys hi ha un aiguat d'aquesta magnitud», diu Joan Ganyet, exalcalde de la Seu –i tinent d'alcalde el 1982– que també col·labora al volum. «Hem fet un pas de gegant en mitjans, infraestructures i recursos, però el riu sempre acaba reclament el que és seu i les grans catàstrofes mai no avisen», conclou. Bé, avisen, però nosaltres no els acabem d'entendre. Com el mateix Ganyet (Joan, altra vegada) recorda, la nit del 6 de novembre del 1982 –la vigília del desastre, vaja– tornava de la Pobla de Segur pel Port del Cantó i va observar amb sorpresa «dotzenes de ratolins i altres bestioles que creuaven la carretera com fugint d'un perill que no identificava»: ¡l'aiguat! Apel·la també Ganyet a la memòria personal i a la col·lectiva, i recorda com la seva mare els senyalava de petit a ell i els seus germans un prat a la vall del Segre i els advertia: «Me'n recordo perfectament quan aquest prat era a l'altre costat del riu».

El que passa és que la memòria humana és dèbil. I ara és l'altre Ganyet, Ramon, qui tira d'experiència personal: els anys immediatament després de l'aiguat, diu, ningú no volia anar a viure a tocar del riu; però amb el pas del temps, aquelles assenyades reticències inicials s'han anat diluint. És clar que avui la Seu i comarca compten amb la canalització del Segre, una obra llargament reclamada –com a mínim, des del segle XVIII– que va ser un dels, diguem-ne, efectes col·laterals del 1982. I aquest és precisament el gran actiu que paradoxalment va deixar la catàstrofe: «La reconstrucció no es va limitar a refer ponts i camins, sinó a millorar de forma espectacular les infraestructures, amb la implicació de totes les adminstracions, des de l'ajuntament fins a la diputacio, la Generalitat i l'estat».

Però tornem abans d'acabar a la gran pregunta: si pot tornar a passar, ¿quan hem d'esperar un nou Big One? Ganyet (Joan) apel·la novament al sentit comú: «El 1983 van començar a brotar arbres de ribera. Creixien un pam cada any. Trenta anys després ja fan cinc metres d'alçada. La mateixa que tenien quan se'ls va endur el riu...» No voldríem ser aus de mal averany, però... ¡glups!

Per a més informació consulti l'edició en paper.