• El ?pirene' Embid avança fins al 1858 la primera ascensió documentada al sostre del país

Vista aèria del Comapedrosa, el pic més alt d'Andorra amb 2.942 metres Foto: EL PERIÒDIC

Ho hem dit tantes vegades –mitja dotzena, amb aquesta– que la cosa ja fa temps que va deixar de ser estricta novetat. Parlem del blog de l'aragonès Alberto Martínez Embid, accèssit del Pirene de periodisme del 2011, autèntica mina del pirineisme nostrat en què al llarg dels útlims dos anys ha passat passat entusiasta llista a una colla de primeres ascensions als nostres pics. Algunes d'elles absolutes primícies: per exemple, el primer alpinista diguem-ne modern a trescar per aquest racó de món. Honor que recau –diu– en el geòleg suís Jean de Charpentier (Freiberg, 1786-Bex, 1755), que en una data indeterminada entre el 1808 i el 1812 va fer el Fontarfgent, el Port de Siguer i la Serrera, i va tenir el detall d'explicar-nos-ho a Essai de la constitution geognostiques des Pyrénées (1823). També al pirine Embid li devem la rocambolesca hipòtesi sobre la –ejem– paternitat andorrana del sac de dormir. Un invent que històricament s'havien disputat dues vaques sagrades del pirineisme universal –el britànic Charles Packe i el francès Henry Russell– però que el també britànic George Bentam afirma haver vist a la pensió de Soldeu on va fer nit l'11 de juliol del 1820. Diu Bentham que aquella nit va somiar submergit en «un gran sac de pell de xai sense adobar, amb la llana del costat de fora»: ¡el sac de dormir! Per si no n'hi havia prou, mig any enrere el mateix Embid exhumava els noms (i les dates exactes) dels heroics pioners que van firmar les primeres al Casamanya i al Comapedrosa: el parisenc Alphonse Lequeutre (el 22 d'agost del 1877), i el tolosà Roger de Monts (el 18 de setembre del 1878), respectivament.

Doncs no va anar ben bé així ,la cosa. Lequeutre es pot quedar (de moment) el títol de I del Casamanya. Però als 2.942 metres del sostre d'Andorra li ha sortit un nou pretendent. De fet, no és un, sinó que són sis: pels membres de la comissió mixta hispano-andorrana que entre el 1856 i el 1858 es va dedicar a delimitar la frontera entre els dos països. L‘altra bona notícia és que entre els intrèpids alpinistes hi havia per variar tres andosins documentats, amb nom i cognom, i no els guies anònims que acostumen a ensenyar fugaçment la poteta per les cròniques dels pioners. Però anem al tall: la gesta ve tenir lloc exactamentel 22 de setembre del 1858 i, a banda del Comapedrosa, en aquella gloriosa jornada també van trepitjar el port de Cabús, el de l'Ovella, el pic Negre, el pic dels Aspres i el pic de Baiau. D'això se'n diu aprofitar el dia. I posem d'una vegada els noms dels nostres herois: pel costat espanyol, el brigadier José Mellid de Bolaño, Antonio de Moner i José López; per l'andorrà –ta-txan, ta-txan– el síndic Francesc Duran, el subsíndic Joan Moles i un tal Josep Povida. Una altra cosa és imaginar-nos tot un síndic i tot un subsíndic grimpant per allà dalt. Embid, que cita el notari que dpoar fer de la gesta, Luis Dalmau no ho posa en dubte, i nosaltres tampoc no ens posarem ara llepafils. En tots aquests cims es van dedicar a posar fites –pedres amb creus pintades de vermell– d'aquestes que a Jordi Casamajor tant li agrada anar caçant per les muntanyes. Però, ¡¿al Comapedrosa!? Sí, diu Embid, perquè a l'època es pensava que la línia entre Andorra i Espanya passava exactament pel pic del Comapedrosa. En fi, si tenen paciència, encara hi trobaran més primeres: al pic Negre d'Envalira, per l'il·lustre Maurice Gourdon, el 22 d'agos del 1881, i també al Medacorba, el 8 d'agost del 1866 i a càrrec d'una cordada militar espanyola: Oncín, Gil i Eira. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.