"Cares llargues", gres cuit al forn sobre base de fusta (2012). A la galeria, Ciáurriz posa al costat d'Això t'ho passo, passapurè de ceràmica esmaltada amb mànec i potes de gall (2012) Foto: el periòdic

ESCULTORA.

Pyrénées i Jardin Cosmique persisteixen en la prometedora jont venture artística que van estrenar la primavera passada: els grans magatzems cedeixen La Bohème, el restaurant gastronòmic de la 3a planta, com a espai expositiu, i la galeria escaldenca hi exposa un tast de l'obra d'un dels artistes de la casa. Fins ara hi han desfilat Eve Ariza, Joan Canal i Rafel Contreras, i avui mateix hi debuta Mercè Ciáurriz (1958) amb dues insòlites peces d'escultura-denúncia amb què l'escaldenca manifesta com millor sap –amb ceràmica i gres– la seva indignació davant de la desoladora deriva econòmica. Es titulen Aixtò t'ho passo i Cares llargues, i no tenen res a veure ni amb la sèrie de cadires amb què el 2011 va comparèixer a Lamà dela Mar ni amb Tardejant, el monumental bronze que el 2007 va plantar a l'escaldenca avinguda de Fiter i Rossell.

–Permeti'm que la feliciti.

–¿Perdoni?

–Sí, perquè a Tardejant no li han engiponat ni jardineres, ni faroles, ni banderes, ni pirulí, ni arbustos, ni cartellets, ni avet gegant. De moment, és clar. Rar privilegi.

–No m'ho havia plantejat així, però és veritat. Encara que si ens hem de posar escrupolosos, li falta llum, de nit, i la que hi ha és massa baixa.

–Admetrà que, comparat amb el tracte especial que han rebut el Dalí de la Rotonda i el Brossa de l'STA, això seu no és res.

–Vull pensar que és així perquè l'espai és escàs. Però és evident que s'ha de buscar la manera que una escultura a la via pública es vegi com déu mana. És un element important del paisatge urbà, i no l'hauríem de maltractar.

–La capitral s'endú la palma, però Sant Julià també s'hi ha lluit mutilant el Carro de foc de Casamajor amb un gloriós cartell de Naturlandia.

–Efectivament. No s'entén.

–¿Una altra forma de vandalisme?

–Ho és. I una falta de respecte: una escultura està col·locada d‘una determinada manera i en un determinat lloc per decisió expressa de l'autor. Forma part de l'obra.

–Val a dir que el comú més sensible és en aquest punt Escaldes: el Parc de la Mola i el Prat del Roure són quasi exemplars.

–Estan més cuidades, sí. Però hi ha casos sorprenents, com ara el Plensa del carrer Sant Antoni d'Escaldes, que està tan amagadeta que si no ho saps, te la perds. I el mateix passa amb el Brossa, encara que estigui a Andorra la Vella. ¿Quanta gent sap, que tenim aquestes estupendes peces a la via pública? Sembla que no siguem conscients del valor que tenen.

–La Biennal: ¿la entèn com un projecte de país, o més aviat com un mitjà per a la projecció dels afortunats artistes seleccionats?

–Penso que és important... per als que hi van. Sí, perquè la inversió que comporta...

–...Cap a 200.000 euros, si repetim el pressupost del 2011.

–...toca molt poca gent. Al país hi ha molts artistes, i potser si es fessin projectes més petits, se'n podria beneficiar un nombre major.

–Vostè no es pot queixar: Escaldes li va col·locar Tardejant en un dels racons més transitats de la parròquia.

–No em queixo. I a més ja m'agradaria, ja, anar a Venècia. Però potser preferiria que fos per invitació de la mateixa Biennal. Difícil, però, ¿per què no?

–¿S'hi ha presentat, al concurs per escollir els artistes del pavelló andorrà?

–A la primera edició, sí.

–¿No ens parlarà des del ressentiment de qui no ha passat el tall?

–En absolut.

–Anem a la Bohème. A Cares llargues ens parla de solidaritat i de desencant; a Això t'ho passo, de la crisi. L'art, ¿ha de tenir missatge? Li dic perquè Claude Viallat, a la sala de Govern, advoca per un art absolutament neutre, sense lirisme ni referències.

–Parteixo del meu imaginari particular, aquest cos humà que deformo per transmetre emocions. De tant en tant utilitzo elements determinats per connotar situacions que m'afecten especialment. I en aquest moment, és impossible viure al marge d'aquesta crisi devastadora. Aquestes sensacions les intento traslladar a la meva obra.

–...amb el passapurè, per exemple.

–Amb el passapuré, sí, i altres elements quotidians però deformats. La interpretació és força òbvia: els polítics i els financers –el gall– ens han espremut tant que sembla que ens hagin intentat fer passar per un passapurè.

–¿No esperarà que un senyor banquer li adquireixi la peça? ¿O sí?

–No la vaig crear amb intenció de vendre-la.

–I amb Cares llargues, ¿què ens diu?

–Si ens hi fixem de prop, una de les màscares té els ulls tancats, i l'altra, oberts. Simbolitza el desencant del ciutadà del carrer. Tant l'una com l‘altra formen part de la breu sèrie en què treballo actualment, a partir de la situació actual. Però tampoc no et pensis que hi ha res de premeditat: no és que m'hagi plantejat fer-ne tota una sobre els efectes de la crisi. Ha sortit així.

–I de fet, no té res a veure –ni formalment ni conceptualment– amb les cadires de Lamà de la Mar, l'últim que li hem pogut veure.

–Així és. Normalment treballo per sèries. Aquesta vegada, en canvi, són com bolets que han sortit d'un moment d'indignació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.