La pintora, fotògrafa i videoartista encampadana es va posar ahir al davant de l'objectiu; a Sant Esteve Foto: ÀLEX LARA

«Si la pintura és cosa de minories, la fotografia ho és al quadrat i el videoart, al cub; però... ¡no vivim de l'aire!»

Segon capítol de la sèrie veneciana, avui amb Fiona Morrison (1970). L'exsurfista olímpica es va guanyar un lloc a la terna de la Biennal amb Dues passejades. Segur que ho recorden: una peça de videoart, tretze minuts de projecció que constitueixen una proposta marciana en el nostre escarransit, monòton i previsible panorama arístic. Amb un únic antyecedent en l'àmbit professional: el col·lectiu Paradise Consumer, avui en stand by. El cas és que feia un decenni que a Morrison no li vèiem el pèl (artístic, és clar). Temps suficient per fitxar per la barcelonina galeria Joan Prats –la mateixa de Perejaume, Luis Gordillo i Eulàlia Valldosera, perquè se'n facin una idea– i exposar, atenció, a l'Arts Santa Mònica, un dels espais de referència de l'art contemporani a Catalunya.

–¿És conscient que el seu nom sortia a totes les quinieles, i que això comporta una responsabilitat afegida?

–Doncs no n'era conscient en absolut fins que ho vaig llegir al PERIÒDIC. El cas és que la decisió que compta és la del jurat, que és qui mana i qui decideix. Això de les quinieles... ni m'ho havia plantejat, però en qualsevol m'ho prenc com un compliment. M'afalaga, és clar que sí.

–¿Li ha beneficiat el fet de presentar un projecte de videoart, que sembla un mitjà d'expressió especialment adequat per a la Biennal?

–No necessàriament. El fet és que per l'evolució natural de la meva obra és en el mitjà en què ara mateix em sento més còmoda. Vaig estar treballant molt de temps amb la fotografia, que ha anat evolucionant cap aquí. I de fet, a les dues últimes exposicions, a la galeria Joan Prats i al Santa Mònica, ja hi vaig colar peces de videoart. Ara em venia molt de gust fer un projecte exclusivament de videoart. Era el moment.

–L'última exposició que se li recorda a Andorra es remunta al 2001. Aleshores encara era pintora. ¿Què ha passat, en aquests deus anys?

–Sempre m'havia interessat enormement la fotografia, però no aconseguia sortir-me'n, des del punt de vista tècnic. Així que vaig fer el pas i el 2006 em vaig matricular a l'escola GrisArt. Vaig solucionar aquest diguem-ne dèficit i des del primer moment m'hi vaig sentir comodíssima, veia que em permetia expressar exactament el que pretenia, i a més vaig comprovar que la fotografia accelerava la meva evolució com a pintora, una faceta que no he abandonat mai.

–¿I el salt de la fotografia al videoart?

–També va venir de manera molt natural, quasi sense voler. Et permet incorporar el moviment i sense ni adonar-te'n et trobes un dia treballant amb el vídeo.

–Aquesta llarguíssima absència d'un decenni en el circuit artístic nacional –si és que n'hi ha, de «circuit». ¿Se li ha quedat petit, el país?

–En absolut. El que passa és tan senzill com que no hi ha hagut propostes. Ningú no m'ha trucat i m'ha dit: «¿Que vols fer una exposició?»

–Pel motiu que sigui, el cas és que ni vostè ni els seus companys de Biennal són noms habituals en aquest racó de món. Ja tenen alguna cosa en comú.

–Potser perquè el que fem costa d'entendre, per abstracte, per conceptual... O perquè cap galerista hi ha caigut i el temps va passant. Però vés a saber: potser de cop i volta ens descobreixen.

–Anem al seu taller. Segons el comissari Périer, Dues passejades integra els conceptes d'ecologia i memòria intergeneracional.

–Així és. Bàsicament, el que intento és parlar del temps a través de la naturalesa i del cos humà.

–¿Amb quina intenció?

–La d'explorar la interacció entre dues generacions: la de la meva filla i la de la meva mare. I altres element molt íntims que m'atreviré a explicar quan l'exposició s'inauguri.

–¿Segueix la línia del que ha fet fins ara, o representa –com per a Samantha Bosque– un canvi de terç radical en la seva trajectòria?

–En el pla estètic és similar a L'U, la sèrie que vaig presentar el 2010 al Santa Mònica.

–I ho ha compaginat amb Un lloc especial, m'imagino.

–I tant: Un lloc especial és un work in progress que no tinc ni idea de quan acabaré. Tindré 90 anys i potser encara estigui obert. El cas és que l'he hagut d'aparcar, aquests últims mesos, però en breu em posaré a buscar nous artistes. Ara mateix, i després de –posem-hi– sis anys, en dec portar una quarantena.

–¿Amb quin objectiu? ¿Retratar-los al taller?

–Com diu el títol, el que li demano a l'artista en qüestió és que em porti al seu racó més íntim, més especial pel motiu que sigui. És possible que sigui el taller, però no necessàriament. I en aquest lloc sempre sorgeix un moment de màgia que és el que intento plasmar a les fotografies. Sense planificar res, ni tan sols l'escenografia; deixo que el moment ens sorprengui.

–¿Quin és el perfil dels convidats?

–De moment, artistes plàstics: Perejaume, Guinovart, Plensa, Tàpies, Cuixart... ¡I el meu pare! Però és molt probable que hi acabi incloent poetes.

–Tornem a Venècia: ¿ha de ser l'espectacularitat un criteri artístic, com defensava Périer en la presentació del projecte andorrà?

–Crec que amb espectacular no es referia al tanc aquell del pavelló dels EUA de fa dos anys sinó a una obra que impacti en el sentit que la veus i et transmeti alguna cosa, no et deixa indiferent. No crec que tingui a veure amb la mida ni amb l'escatologia.

–¿Amb quines expectatives es plantarà l'1 de juny a San Samuele? ¿En fa prou a participar-hi, com els atletes que van als Jocs Olímpcs sense cap possibilitat de tocar metall?

–Francament, espero que sigui el començament d'alguna cosa, que hi desfilin galeristes i col·leccionistes que es puguin interessar en la meva obra, fins i tot algun museu. No em conformo a participar. Espero que en surtin projectes. Però no es tracta només de la projecció personal: la Biennal és una oportunitat per donar a conèixer Andorra a l'exterior, perquè els turistes que desfilen pel pavelló ens coneguin i es peguntin: «¿Per què no anem al país d'on ve aquesta gent?» La Biennal, en fi, es pot entendre perfectament com un ganxo turístic. I els artistes, com a ambaixadors que venen país: estic convençuda que si a nosaltres ens va bé, a Andorra li anirà bé.

–¿Alguna exposició en cartera, per anar matant el cuquet?

–Doncs no: està tot aturat. El panorama artístic és desolador. En tinc una de pendent amb la meva galeria, però les dates encara no estan lligades.

–Perdoni la franquesa, però el videoart, ¿quina sortida comercial té?

–Si la pintura és cosa d'una minoria, la fotografia ho és al quadrat, i el videoart, al cub.

–La màxima aspiració d'un videoartista, ¿és acabar veient la seva obra al canal Arte?

—O que un museu te la compri. Perquè col·leccionistes particulars n'hi ha algun, però el cert és que el videoart interessa sobretot als professionals. Però no ens equivoquem: els videoartistes no vivim de l'aire. També hem de vendre.

Per a més informació consulti l'edició en paper.