• El pintor Claude Viallat, pare del moviment Supports/Surfaces, exposa a la sala de Govern

L'autor observa Sense títol (acrílic sobre drap, 2011): una de les obres que Viallat exposa fins al 24 de març a la capital Foto: àlex lara

La cosa va anar més o menys així: Claude Viallat (Nîmes, 1936) era un pintor de formació acadèmica que buscava una forma d'expressió pròpia, un llenguatge personal, absolutament desvinculat del que li havia ensenyat a l'escola de belles arts. I un dia se li va ocórrer provar fortuna amb la tècnica que utilitzaven els pintors de parets de la Camarga: ells mullaven un tros d'esponja en un cubell de pintura de color blau o rosa i l'estampaven al mur dibuixant una mena de sanefa que trencava la monotonia monocroma de les parets. Viallat va fer el mateix: va retallar un tros d'escuma, el va sucar en pintura negra i el va enclastar en una tela. El resultat, diu, va ser frustrant. Tant, que va submergir l'esponja en un cubell ple de lleixiu. Tota la nit. Castigada. L'endemà, segueix, «la forma oblonga i regular del dia anterior era tota una altra: per fi havia trobat la meva forma».

La que tenen aquí dalt i aquí al costat, filla del pur atzar, insisteix, de vagues reminiscències orgàniques però que no té absolutament cap referència interna ni externa, diu. Ni tampoc nom; és, simplement, una forma. La seva. I ell l'ha convertit en leit motiv iconogràfic únic, obsessiu, de la seva obra. El moment epifànic va tenir lloc el 1966. I des d'aleshores, Viallat s'ha consagrat a repetir-la: sola o en companyia d'altres; sobre roba, coixí, draps, sac... En fi, sobre qualsevol suport que sigui capaç d'absorvir el color, que és l'únic requisit que hi posa Viallat. Doncs aquesta singular aventura artística de tota una vida és la que des d'avui i fins al 24 de març es pot contemplar a la sala de Govern en la seixantena llarga de teles –però teles de veritat, ep– que constitueixen la mostra Als marges de la pintura, la primera gran exposició de la nova i prometedora era d'un equipament que els últims temps –anys, vaja– s'esllanguia de forma llastimosa.

Però aquesta és una altra història. El que avui toca és aquesta monumental retrospectiva de Viallat, comissariada per cert per Henry Périer –comissari també de la segona escapadeta andorrana a la Biennal, i no és casualitat– i que porta per primera vegada al nostre país l'obra d'un dels pares del moviment Supports/Surfaces, l'última de les avantguardes artístiques gestades i parides –a finals dels anys 60– Baladrà amunt i que postulava la pintura com un objectiu en ella mateixa, sense cap referència externa, ni a la biografia ni a la personalitat de l'artista, ni tampoc a la història de l‘art. El resultat–sostenien Viallat i col·legues supporters– havia de ser una pintura neutra, sense una engruna de lirisme ni cap mena de profunditat expressiva, segons l'exposició fundacional del moviment que va tenir lloc el 1969 al museu de Havre. Sobre el paper, no gaire encoratjador, la veritat. Però a la pràctica va desembocar en la pintura... ¡sobre bastidor i sense tela! de Dezeuze, i la pintura sobre tela i sense bastidor de Viallac, que no treballa amb bastidor des del 1966, diu.

Exactament el mateix any en què va descobrir la seva forma. Diu Périer que admira la disciplina i la lleialtat d'un home capaç de passar-se mig segle pintant obsessivament aquesta mena d'os, o de coixí, o de globus de còmic. ¿Com éas això possible? I respon l'artista que de la mateixa manera que un es lleva cada matí, es dutxa, s'afaita, es vesteix i cap dia no és igual a l'anterior. Doncs el mateix amb la forma. Amb un requisit, és clar: ja que la forma és sempre la mateixa, el que ha de canviar és el suport, de manera que mai no arriba a la mateixa solució perquè cada tros de drap reacciona de manera diferent. Ell porta a l'extrem aquesta premissa: no desdenya cap teixit i totes les diguem-ne excrescències de la tela les accepta com un bon pare amb el fill pròdig. Si pinta sobre roba apedaçada, o tacada, o desgastada per l'exposició al sol, o que ha conservat els botons, la cremallera, els brodats, les puntes d'una vida anterior, ell ho incorpora a l'obra. Si cal ho apedaça i fins i tot aprofita –recalca perquè quedi clar– les caquetes d'ocell. I tot i aquella premissa supporter de renunciar al lirisme i a l'emoció, el resultat final són peces sorprenentment expressives i que parlen. Parlen.

Així que aquí tenen el perquè del lema de l'exposició: Als marges de la pintura. Als marges i –diguem-ho una altra vegada– sense bastidor, cosa que obliga Viallac a pintar sobre el terra. En fi, un històric de la pintura francesa de l'últim quart del segle XX que ens visita per primera vegada, després d'haver passat pel Pompidou (1982) i la Biennal de Venècia (1988) i amb una sola pega: que no hagi ni una mostra de la seva faceta figurativa. Que la té, i centrada sobretot –i com a bon nimois– en els toros i la tauromàquia. És ben veritat que mai no estem contents.

Per a més informació consulti l'edició en paper.