Férriz, obrer del teatre, el cine i la tele, ahir a la sala d'exposicions del Govern Foto: ÀLEX LARA

Fa dos mesos els més avisats ja van veure Alba, l'últim curtmetratge d'Isak Férriz al festival Ull Nu. Un de mai millor dit, perquè ell n'és el guionista, l'actor i el director. Avui s'estrena a Illa Carlemany en un insòlit marató Férriz patrocinat pel ministeri de Cultura. A més d'Alba, s'hi projectaran dos curts més –Veritas i Off– en què només interpreta. Els que el s'havien acostumat a seguir-lo per televisió hauran de tenir paciència: Serrallonga i Bandolera queden lluny, i no hi ha projectes a la vista. Això val, és clar, per a la petita pantalla; als escenaris hi torna a partir del 7 de febrer amb Somni, a l'Espai Brossa de Barcelona. Avui, però, és el dia d'Alba. A les 20 hores, als cines Illa.

–A Alba exerceix d'home orquestra: escriu, dirigeix i interpreta: més Férriz, impossible.

–Sí, i una experiència esgotadora que només et pots permetre en un curt, que rodes tan sols sis dies i tothom treballa per la patilla.

–¿És el tipus de cine que a vostè li agrada veure?

–Veig de tot, des del més comercial al més indie. Però sí: Alba és la manera d'explicar històries que em va, en què cada pla explica alguna cosa, no l'hi poses simplement perquè queda maco. M'agrada, però ara mateix no ho repetiria: prefereixo canviar de gènere.

–¿Quin és l'impuls que hi ha al darrere?

–La intenció era escriure i rodar un llarg. Però això és ara mateix inviable. Així que vam fer un interessantíssim exercici de síntesi: comprimir en 19 minuts el que havia de ser una pel·lícula normal.

–¿I com van fer el miracle?

–Suprimint quasi tot el diàleg: només hi ha dues escenes parlades. De fet, es pot veure com un exercici formal per aprendre a narrar només amb imatges. A partir d'aquí, pretenia explicar com afrontem la pèrdua d'un ésser estimat, tema encara tabú perquè veiem la mort com el final de tot.

–¿I no és així?

–Hem d'aprendre a conviure-hi, precisament perquè forma part de la nostra vida quotidiana. A Alba, el pare no assumeix la mort de la filla, s'hi queda enganxat, mentre que la mare intenta no deixar-se arrossegar cap a la foscor.

–Perdoni, però amb tan poc diàleg, ¿no serà cine per a entesos?

–En absolut. Al cine tots ens tornem molt més perspicaços; de seguida ho veiem venir. Per això em fa molta gràcia quan algú es queixa: «És que jo això no ho entenc». Sí que ho entens, el que passa és que no hi estàs entrenat, perquè la tele ens ho dóna tot mastegat, quasi digerit. ¡És que estem acostumats a veure Tele 5! En fi, que no és per a llestos: si l'hem vestit de thriller és precisament per fer-lo més comercial.

–La pròxima estació, ¿un llarg?

–El guió el tenim; el problema és el pressupost: ¡300.000 euros! Ara mateix, pensar en subvencions és somiar truites. S'ha acabat la mamella pública. I no ho critico perquè tots coneixem casos escandalosos de gent que vivia del cuento. Per això cal trobar el terme mig: no ens podem permetre el luxe que la cultura desaparegui. Si ens treuen l'educació, ens treuen la sanitat i ens treuen la cultura... ¿què ens queda?

–El crowdfunding, com fan a Somni.

–Però té el perill que qui t'acaba finançant són els amics i la família, amb algun mecenes despistat. És molt difícil i més avui dia, que les sales et diuen: «Vine, vine». Sí, però es queden el 50% de la taquilla; a l'altre 50%, treu-li impostos i cotitzacions, i no et queda res. Però això no ens ha de treure la il·lusió. Aquest any m'he enganxat a una frase: «L'únic que no ens poden treure és el somriure». I m'ho crec.

–L'Escena Nacional, en suspens. ¿L'ai al cor?

–La feina que hi ha fet Ester Nadal parla per ella mateixa: grups del país que han pogut estrenar a fora; grups de fora amb actors de casa que han actuat aquí; s'ha incorporat una nova sala, les Fontetes, al circuit teatral... Tot el que sigui produir cultura val la pena; si els polítics ho saben veure, bé. Però no hi confio. Mira Espanya, amb l'IVA del teatre al 21%. Si a l'entrada hi sumes el sopar i una copa, te'n vas als 60 euros. ¿Qui s'ho pot permetre, això, avui? Ningú.

–¿Per a quan el seu retorn a la tele visió? A Tele 5, per exemple, que, per cert, li va emetre Al salir de clase?

–Quan em truquin. I de moment, no em truquen. Però t'hi acabes adaptant: ara toca fer teatre i viure a Barcelona, doncs encantat de la vida.

–Per acabar, ¿què és, Somni? ¿Una versió, una adaptació, una relectura de Shakespeare?

–Una perversió d'El somni d'una nit d'estiu. En seguim vagament l'estructura, i la història és calcada, però no deixa de ser un espectacle de creació. De fet, parlem de nosaltres mateixos: una companyia petita que intenta tirar un espectacle endavant en una sala en què els veïns et piquen a la paret perquè no emprenyis enmig d'un passi. Com es veu, autobiogràfic i molt metateatral.

Per a més informació consulti l'edició en paper.