• Conxita Boncompte, candidata «natural» per comissariar l'exposició

Boncompte posa davant d'una reproducció de les Pageses d'Andorra Foto: TONY LARA

Feia gairebé un any que no ensenyaven la poteta –o la cameta, vaja, i que ningú no se'ns ofengui, ara– per aquest racó de diari. Ens referim a les Pageses d'Andorra: sí, home, aquell dibuixet a llapis i tinta –fa 63 centímetres d'alt per 43 d'ample– que Picasso va tenir el detall de fer durant la seva estada a Gòsol, l'estiu del 1906, amb dues (suposades) andorranes com a protagonistes. Una obra que des del 1930 feia la viu viu a l'Art Institute de Chicago, però que fins al 2009 –en aquella epifànica conferència a la Llacuna de la historiadora de l'art catalana Conxita Boncompte– habitava als llimbs de les notícies fabuloses i llegendàries.

Molts en parlaven, pocs les havien vist i ningú sabia on situar-les al mapa. Fins que va arribar Boncompte amb dades fefaents, incontrovertibles, per posar llum en la foscor i escatir un dels enigmes artístics més fascinants –i potencialment mediàtics– en què s'ha vist involucrat aquest tros de Pirineu. La historiadora catalana ho va intuir de seguida: ¿per què no imaginar una exposició andorrana sobre Pipcasso, amb les Pageses com epicentre? Va haver de passar un any, fins a la tardor del 2011 , perquè l'alehsores nou ministre de Cultura, Albert Esteve, recollís el guant, en una reunió a tres bandes amb la Fundació Julià Reig i la mateixa Boncompte per estudiar la viabilitat del projecte. Un primer tempteig que semblava destinat, en fi, al bagul de les bones intencions –L'aventura andorrana de les Pageses, en stand by, vam titular llavors la crònica sobre aquells contactes.

Fins ara. Perquè el ministre Albert va confirmar l'última setmana de desembre que la –ejem– Operació Picasso forma part dels projectes a mig termini del departament. Que té la molt saludable voluntat de portar un dia les Pageses a casa. No es tracta només d'una declaració de bones intencions per lluir bíceps i acaparar titulars, no. De fet, sosté, al pressupost del 2013 hi ha reservada una «petita» partida per contactar oficialment amb l'Art Institute de Chicago –l'actual propietari del dibuix– i «estudiar la viabilitat» de l'aventura. Una aventura que no en el millor dels casos –reconeix– no es concretarà abans del 2014 –però el 2014 és una data factible– i que té encara molts serrells pendents.

Quasi tots, de fet. Des del repartiment d'una pel·lícula que només té clar, ara mateix, el nom de la vedet –perquè sembla clar que les Pageses s'hauran de vestir amb un grapat d'obres a l'altura de les circumstàncies... però, ¿quines?– fins al cost de la superproducció –no hi ha xifres disponibles, però estem parlant de finançar el transport, l'assegurança i la seguretat de com a mínim un Picasso–, el pagano de tot plegat –tant el ministeri com la Fundació Julià Reig, disposada en principi a aportar l'espai expositiu, van insinuar mesos enrere que el projecte estava supeditat a l'aparició d'un mecenes privat– i sobretot, sobretot, la disponibilitat de l'Art Institute, sense la complicitat del qual, insisteix Esteve, no hi ha res a fer.

Per això un dels primers passos del full de ruta de l'Operació Picasso consistirà a picar a la porta de la institució nord-americana. Diu el ministre que ja hi ha hagut contactes extraoficials». En endavant, toca explorar les vies reglamentàries, i sembla que la persona indicada és una altra vegada Boncompte, col·laboradora de les pàgines d'Opinió d'EL PERIÒDIC, autora d'una tesi doctoral que sota el títol Iconografia picassiana (1905-1907) documenta la –segons ella– inequívoca línia que uneix Pageses d'Andorra a Les senyoretes d'Avinyó i Dues dones nues, tret de sortida oficial del cubisme, i, en fi, l'ànima d'aquesta prometedora aventura. Si més no, així ho considera Esteve: «En principi, qui se n'hauria d'encarregar [dels contactes] és ella». I qui té tots els números per erigir-se en commissària de l'exposició –si n'hi ha– també.

Queda encara molt de camí per recórrer. Moltíssim. Però convé mantenir encesa la flameta picassiana. Unir el nom del país a una de les obres majors del major geni de la pintura del segle XX és un regal caigut del cel, i no cal ser una centella per intuir-hi unes possibilitats enormes. Tornar les Pageses a casa és de moment un somni. Però si gastarem –segons sembla– 2,5 milions per portar el Cirque du Soleil, ¿per què no podem somiar a portar un dia Picasso? H

És un dibuix a llapis i tinta amb traces de carbonet que fa 63 per 43 centímetres. Forma part de la sèrie que Picasso va pintar l'estiu del 1906 en la seva cèlebre estada a Gósol, i hi va retratar dues dones d'Andorra –mare i filla, probablement– que devia conèixer a la mateixa localitat del Berguedà o be al mercat de la Seu, fins on és possible que el pintor es desplacés amb els seus amics contrabandistes. Boncompte el considera una de les claus de volta que expliquen l'evolució estilística –més aviat, revolució– que culminaria l'any següent, ja a París, amb les dues grans obres que suposen el naixement oficial del cubisme: Les senyoretes d'Avinyó i Dues dones nues

Per a més informació consulti l'edició en paper.