• L'han identificat els autors de 'La destrucción patrimonio artístico español'

L'arc de jaspi, a l'esquerra, il·lumina l'accès a l'anomenada Morning Room de la mansió Foto: EL PERIÒDIC

Era un dels molts misteris que envolten el desmantellament de la catedral romànica de la Seu que quedaven per escatir. I l'han resolt els historiadors José Miguel Merino de Cáceres i María José Martínez Ruiz a La destrucción del patrimonio artístico español, un patracol de més de 700 pàgines que acaba de publicar Cátedra. Al gra: l'arc de jaspi que tancava el cor monumental del temple, en parador desconegut des del 1918 segons consta a la monografia canònica sobre la matèria, La catedral de la Seu, ha aparegut per sorpresa i contra tot pronòstic a Castle Hearst, la mansió que el magnat nord-americà William Randolhp Hearst (1863-1951) –el Ciutadà Kane de Welles– es va autoregalar a la localitat californiana de San Simeon. La peça, ja s'ha dit, formava part del cor original, datat a la primera meitat del segle XV. Segons Albert Villaró, coautor de La catedral de la Seu, «era un de dels tancaments del cor i es va vendre amb destí desconegut; hi ha una sèrie de fotos on es veu desmuntat i embalat, a punt per al transport i amb una anotació manuscrita que diu que anava cap a Finlàndia». Un destí fantasma perquè, continua l'historiador, al país nòrdic ningú no en tenia notícia i sembla, per tant, que de camí cap allà dalt es va desviar... cap a Califòrnia.

En fi, que l'arc de jaspi per on durant mig mil·leni van desfilar els canonges urgellencs camí del cor ha donat accés els últims vuit decennis a l'anomenada Morning Room, un dels dinou salons de la mansió. Segons el revers de la postal d'on procedeix la fotografia d'aquí al costat, es tractava d'una «agradable estança que rep el sol del matí i on els convidats acostumen a prendre el primer cafè mentre esperen el breakfast». Tot plegat, ja es veu, convenientment encarcarat. A l'arc, que descriu succintament i també fabulosament com a «red Pyrenees marble arch, from the Cathedral of Aragon» (!) l'acompanyaven –si més no, a l'època que es va publicar la postal– grans canelobres de plata del segle XVII i sostre enteixinat del XVI, que els autors de la monografia diuen que procedeix de Terol.

El retaule, a Gran Canària / No és l'única peça urgellenca que va acabar a Xanadú –que és com Welles va rebatejar el castell Hearst. També hi van anar a espetegar 32 setials, les cadires altes adossades al mur del cor, així com quatre panells d'or, tot plegat disposat als laterals del menjador de can Hearst, segons els historiadors espanyols. Val a dir que no tot el cor el va arreplegar el ciutadà Kane: altres cadires van acabar al museu Lázaro Galiano de Madrid i a la col·lecció particular de Garrigues Walker, recorda Villaró. D'altra banda, i coincidint amb la restauració de Puig i Cadafalch, també es van volatilitzar el retaule del 1350 i el del segle XVII. Aquest últim va ser enviat –sembla– als EUA; el primer, continua l'historiador, es conserva avui a la capella major de la catedral de Santa Anna, a Las Palmas de Gran Canària, on sembla també que hi va anar a raure ja als anys 20.

Entre els tresors que Hearst va anar rampiyant a l'Espanya del primer terç del segle XX, els autors de La destrucción del patrimonio artístico español documenten també el monestir de Sacramenia, procedent de Segòvia i que es va reconstruir a Miami; el d'Òvila, a Guadalajara, del qual s'ha perdut la pista, i la reixa de la catedral de Valladolid, avui al MoMA de Nova York. Es veu que mister Hearst tenia, cosa curiosa, tirada per les arts menors, i que preferia els tapissos, la ceràmica i les armadures abans que pintura i escultura. I que, en fi, la seva collita no va ser fruit d'un espoli pur i dur, sinó de transaccions comercials en què a canvi d'un grapat de dòlars els mossens i canonges de l'època es venien tot el que podien, menys probablement l'ànima. Una història de la qual en sabem alguna cosa, per aquí dalt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.