• Dirigirà una de les últimes sensacions del teatre francès, el 21 de març

Joan i Villanueva, al sofà d'El nom Foto: DAVID RUANO

L'actor i director català Joel Joan tornarà a ser el ganxo de la Temporada de Teatre conjunta. Res de nou sota la capa del cel, perquè Joan és un fix a la cartellera d'aquest racó de món, al costat de Joan Pera –que descansarà, sembla, el primer semestre del 2013– i la patum televisiva de torn. Fins aquí arriba la imaginació dels nostres programadors. Però deixem-ho córrer perquè aquesta és una batalla perduda. Una altra. La cita, en fi, és el 21 de març a l'auditori Claror i amb El nom, la del 2010 als escenaris francesos, que en la versió catalana –cortesia de Jordi (El mètode Grönholm) Galceran– es va estrenar la tardor passada al teatre Goya barceloní. Joan es va reservar el paper protagonista –a la vegada que la direcció– en aquesta comèdia amb ímfules existencials a compte de Vicenç, un home en la mitjana edat –Joan, per descomptat– amb la primera criatureta de camí que una nit té l'ocurrència de sopar a ca la germana, amb el cunyat i un amic d'aquells de tota la vida. Mentre esperen la futura mare, la conversa gira com és natural al voltant de la paternitat imminent. Fins aquí, tot bé. La cosa es torça quan li demanen pel nom del nen, que dóna pas al que el mateix Joan defineix les notes de producció com segueix: «¿Què passaria si un dia ens tornéssim bojos i ens diguéssim la veritat a la cara arrencant-nos les disfresses els uns als altres sense pietat?» Doncs el que passa a El nom, aquesta peça que va significar el debut teatral dels guionistes Matthieu Delaporte o Alexandre de la Patellière, que va acaparar nominacions als Molière del 2011 i que aquest 2012 ha saltat a la pantalla gran. A Joan l'acompanyen en la versió catalana Lluís Villanueva (el Ramon de Plats bruts, per entendre'ns), Xavier Mira (Ventdelplà), Sandra Monclús –que s'ha prodigat sobretot als escenaris– i Mireia Piferrer, que lluu a l'escenari una panxa portentosa. Per a Joan suposarà l'enèsima compareixença a Sant Julià, per on ha desfilat les últimes temporades amb Pluja constant –que també va dirigir– i Un marit ideal. Un clàssic, en fi, cridat a omplir el Claror, la consigna màxima i que, pel que es veu, ho justifica tot. Per exemple, repetir un any i un altre els mateixos noms, com en un malson. Fa molt que alguns han renunciat al risc, la sorpresa, la novetat. Omplir, omplir.

Per a més informació consulti l'edició en paper.