Dirigeix l'ONCA al concert de Cap d'Any, demà a l'Auditori Nacional.

Vet aquí el clàssic dels clàssics: concert de Cap d'Any a l'Auditori, aquest any sense la Simfònica del Vallès, cosa inèdita, però amb la nostra revifada ONCA, que s'estrena en l'univers vienès. Al faristol, un altre megaclàssic, el director català Salvador Brotons (Barcelona, 1959). I al repertori, Suppé, Offenbach i Txaikovski (¡El llac dels cignes!) i la dori d'Strauss reglamentària, inclòs, és clar, El Danubi Blau, i amb sorpresa final. Així que pugin a Ordino disposats a cantar. Estan avisats.

–El repte, ¿és fer oblidar la Simfònioca del Vallès... o com a mínim, que no la trobem a faltar?

–És un repte, i gros, perquè els musics de l'OSVhi tenen la mà trencada, en aquest tipus de concert. Però insisteixo: com que els de l'ONCA també són bons músics, sortirà molt bé. Segur.

–Tenint el de la Filharmònica de Viena, ¿cal, un altre concert de Cap d'Any?

–Crec que sí: per la televisió es una cosa freda, distant; en viu te un impacte molt diferent. No hi ha parió. La musica s'ha de sentir en directe. Així és com verdaderament en pots fruir. Encara més en concerts com aquest, que proposen una sobredosi d'alegria i d'energia. S'ha de viure.

–¿Fem el doblet Viena/Ordino?¿O ens arrisquem a empatxar-nos?

–El de l'Auditori Nacional serà millor; no en tinguin cap dubte. Insisteixo: en viu i en directe, la música guanya molt.

–¿Què pot aportar un director a un repertori tan convencional, si es pot dir així, com el de Cap d'Any?

–És el director qui hi aporta el rumb, l'energia que tindrà aquell concert. És en definitiva el sedàs a través del qual passa la música, i el resultat final és la versió pròpia, personalíssima de cada director.

–¿I com ho fa, això?

–Pot fer-ne una versió més o menys dinàmica, comunicant-se més o menys amb els músics, establint o no una complicitat amb l'audiència. Per això és essencial, la peça bàsica, cabdal: si ell no hi posa energia, força, convicció, matís, els músics acaben tocant d'una manera absolutament amorfa, per molt bons que siguin.

–¿I una orquestra com l'ONCA, que s'enfronta per primera vegada a un repertori com aquest?

–Serà una mica més difícil, perquè si no estan acostumats a fer valsos. Però com que són bons músics ho agafaran de seguida, tot i que tenim pocs assajos: tot just dos dies.

–Si qualifiquem el repertori de populista, en el sentit que és difícil, per no dir impossible fallar...

–És populista, sens dubte, però a la vegada d'una qualitat inqüestionable, música d'una grandíssima qualitat, absolutament bonica, preciosa i molt ben trenada. amb una forma molt clara, molt concisa, molt directa. Estem parlant de grans compositors, sens dubte.

–Vostè, ¿ja els distingeix, tots els Strauss?

–El que més se sent és Johann Strauss fill, el que va morir el 1899; els altres es toquen molt poquet, tant el pare, Johann, com els germans, Joseph i Eduard.

–A més de ser el més tocat, Johann Strauss II, ¿és el germà bo?

–Se sol considerar així.

–Hi ha qui despatxa el concert de Cap d'Any per facilet...

–Doncs de facilet no en té res, alerta. Ho sembla, però hi ha molt de matís, molts canvis de tempo. Els valsos s'han de tocar amb molta gràcia, molt lleuger, molt bonic, molt contrastat... I molt delicat, també. I els valsos al final són com tot: es poden tocar bé i es poden tocar malament. I fer-ho ben fet sempre és més difícil.

–Al repertori no hi surt La marxa Radetzky. ¿No se l'hauran descuidat?

–Ja se sap: un clàssic per acabar de la millor manera possible. No us preocupeu, que la tocarem.

–Vostè, ¿és dels que no es perd el concert de Viena?

–Si no estic viatjant –perquè moltes vegades m'enganxava precisament venint cap a Andorra– i sóc a casa, sí.

–Això del concert de Cap d'Any, els salts d'esquí de Garmish i l'àpat familiar, ¿no té molt, massa, de dia de la marmota?

–Als humans ens agrada repetir. Som animals de costums. I sempre que no es caigui en la rutina em sembla bonic. Però és cert que de vegades ens hi acomodem i això ens impedeix per exemple d'escoltar coses noves.

–Això dels valsos..., ¿és una vegada l'any i ja en té prou? ¿O hi torna de tant en tant?

–De vegades sí que n'escolto, perquè un vals aporta molta alegria, molta energia. Tot i que he de reconèixer que n'escolto i en dirigeixo sobretot en aquesta època.

–¿I en balla, vostè, de valsos?

–¡No! No tinc aquesta gràcia. Però mira, de vegades quan dirigeixo sí que remeno una mica perquè la música t'hi porta.

–¿Ni valsos ni res, o és només el val, el que se li entrevessa?

–Mai no he sigut bon ballador. Sí que ballo sardanes, perquè és ju deure. Però no sóc dels que manen.H

Per a més informació consulti l'edició en paper.