Juan Gómez, àlies El Sobrino Foto: Beatriz Layunta Maurel

Cantautor, aquesta nit a la Fada Ignorant.

Torna a la capital el barceloní Juan Gómez, àlies el Sobrino del Diablo (1967), aquesta barreja de cantautor, rocker i monologuista –o al revés– que ha plantat la paradeta a la Fada Ignorant. I que duri. En aquesta ocasió amb el percussionista Javi García i un repertori més pròxim a la world music que a la cançó destralera a què ens tenia acostumats. Una forma diferent d'enviar a la m... el 2012 i de donar la benvinguda al 2013. Tornarà al març amb dics nouo sota el braç: Disculpen las molestias.

–Perdoni, però, ¿no el tenim una mica vist, ja?

–Serà la desena vegada que canto a la Fada en tres anys. Però suposo que si torno és perquè funciona, ¿no?

–En aquesta ocasió amb ritmes del món, des del Carib fins a l'Àfrica, Irlanda i el MIssissippi. ¿Se'ns ha posat alternatiu?

–No és que m'hagi venut a la moda sinó per aprofitar els recursos: ja que vinc amb un percussionista que domina ritmes molt diferents, hem muntat un espectacle molt variat amb ritmes celtes, antillans, llatins i africans. Però la majoria dels temes són meus.

–Doncs anar-lo a buscar a vostè, precisament, a la secció de Músiques del Món sona estrany.

–Normalment em trobareu a la de Pop-Rock. Però hi va haver un temps que algunes botigues de discos que insistien a posar-me a Metal. El nom els devia semblar molt satànic.

–Els 10 euros de l'entrada inclouen cava i torrons. També el raïm ,¿o l'hem de portar de casa?

–Com que començarem a la 1, millor fer el raïm a casa. Si no és que voleu celebrar el nou any una hora més tard.

–¿Qui són en aquest nou repertori les seves víctimes propiciatòries?

–Començo per mi mateix, que presto algunes de les meves dèries als antiherois i perdedors que pul·lulen per les meves cançons, i acabo amb els artistes. És molt saludable, riure-se'n, perquè s'ho creuen massa.

–¿I no descansa ni per Nadal, de posar dits a l'ull?

–No em puc permetre el luxe de dir que no a un bolo: he de pagar el lloguer.

–Com a cronista que és: ¿quin lloc li reserva la Història a Artur Mas? ¿El de pare de la pàtria, el de màrtir o el d'afortunat usufructuari de comptes suïssos?

–¿Tots tres? Potser d'aquí a deu anys canvio d'opinió, però ara per ara el veig com una mena de Messies, que és com ha tingut el mal gust d'autoproclamar-se; un polític amb tan poc olfacte que ha perdut 90.000 vots en unes eleccions que pretenia guanyar per majoria absoluta. Aquí va la penitència del seu gest megalomaníac.

–Vostè, ¿forma part del ramat de xaiets que el seguirà fins a l'alba de l'estat propi, o dels voltors que esperen que s'estimbi?

-Ni dels uns ni dels altres: a mi la independència me la porta fluixa. Si la majoria del poble català vol la independència, endavant jo encantat. I si no la vol, també. Les pàtries no em motiven.

–Ho deia no sé qui: «La pàtria és l'últim refugi dels incompetents».

–Samuel Johnson: dels incompetents... o dels canalles. És el mateix. I les banderes, també.

–Potser per això els francesos, sempre tan subtils, li diuen drapeau a la seva. Drapot... ¡Quina enveja!

–Doncs tinc una cançó que es diu Trapos que ve a dir això: una bandera no és més que un tros de drap amb coloraines. I prou. ¡

–Tornem a la música. Demà tenim a l'Auditor Nacional l'ONCA, Salvador Brotons i el repertori de valsos reglamentari. ¿El tempta, aquest plan?

–I tant. A mi m'encanta la música clàssica. Tinc una cançó al disc nou que es diu Todos los músicos somos una gran familia excepto la tuna y los que van a Eurovisión. I els músics de l'ONCA ni són tuneros ni aniran a Eurovisió, ¿oi?

–Ara em dirà que seguia el concert de Viena...

–No, però insisteixo: li tinc un respecte, a la música clàssica, sense que això impliqui que sigui superior a la popular. Tot és música: tot té compassos, tot té melodia i tot té ritme. De vegades la gent tendeix a separar per estils i per gènere, quan al final tots som músics.

–L'1 de gener, amb els salts de Garmish, el concert de Viena i l'àpat familiar... ¿Tradicional, o tediós?

–Jo sóc antitradicionalista en tots els sentits, especialment si es tracta de torturar un toro a la plaça o de llençar una cabra des del campanar.

–Una altra tradició: els Pastorets. Vostè, ni que sigui pel parentiu, ¿n'està tip, que sempre guanyin els bons, que Llucifer i Satanàs sempre llepin?

-I tant. A més, la realitat el que ens ensenya és que sempre guanyen els dolents. Així que una versió revisada dels Pastorets no estaria gens malament. Pau Riba té una cançó que va en aquest sentit: Jisàs de Netzerit. Molt contracultural. I a la Fada cantaré demà una mena d'antinadala...

–¡Xssst!. Folch i Torres, ¿era un ingenu?

–Va ser un senyor del XIX a qui no hi ha poble a Catalunya que no li hagi dedicat un carrer. Segur que no s'ho hauria imaginat mai. Al paio li va sortir bé, la jugada.

–El que li passa és que li té enveja: el que voldria és que d'aquí a cent anys li'n dediquin un al Sobrino del Diablo.

-Em conformaria amb un de petitet que hi ha a Ordino i que m'encanta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.