• La proliferació de mobiliari urbà i la falta d'il·luminació releguen ?Noblesse du temps' a un lloc de comparsa
• «Mai hauria imaginat que farien aquesta bestiesa» diu Sabater, el col·leccionista que va donar la peça

De nit a la Rotonda: l'arbre de Nadal, les jardineres, l'os i el restaurant, il·luminats; el Dalí, ni es veu Foto: TONY LARA

Afirmava la setmana passada el museòleg britànic Peter Murray, director del Yorkshire Sculpture Park i recentíssim premi Ramon Llull de Promoció de la Creació Catalana, que l'escultura monumental de Jaume Plensa necessita espais oberts per lluir bé. Ho deia per les dues peces que s'exposen a l'espai interior de Prada Casadet, a la capital, i que en la seva opinió encara rendirien més en plena naturalesa. Com a Yorkshire, vaja. Doncs sort que Murray no va fer la reglamentària passejada pel centre comercial de la capital, perquè s'hauria topat en plena Rotonda –el Times Square del nostre racó de món, vinga– amb l'últim nyap urbanístic perpetrat per les nostres autoritats. I a veure què n'hagués dit. Aquesta vegada, a més, amb víctima il·lustríssima: Noblesse du temps, el rellotge tou de Dalí que el col·leccionista Enric Sabater –que va ser entre el 1968 i el 1980 secretari personal del pintor empordanès– va donar el 1999 al Govern i que l'agost del 2010 es va plantar a la Rotonda.

Anem als fets: fins no fa gaire, Noblesse du temps senyorejava legítimament i per dret propi la Rotonda, convertida des del primer moment en un reclam turístic de primeríssim ordre i conformant amb el pont de París i la torre de Caldea una de les perspectives més fotografiades del país. Una ubicació de privilegi per a un bronze monumental –fa 4,90 metres d'altura i pesa 1.400 quilos– que forma part d'una sèrie de tres peces. Per posar-ho en context i fer-nos una idea de què estem parlant: l'ajuntament de Shangai en va adquirir fa tres anys una germana per 1,5 milions d'euros, i avui l'exhibeix a l'avinguda Nanking, la via comercial més llarga del món. Però tornem al començament del paràgraf: Noblesse du temps senyorejava la Rotonda fins que fa un parell de mesos li van començar a sortir incòmodes veïns. Tímidament, primer –la furgoneta d'època que des de principis d'octubre promociona l'Associació de Comerciants del centre històric– i des de fa unes setmanes sense manies: gairebé a tocar de l'escultura hi ha crescut l'arbre de Nadal, i ben bé al davant, els mòduls del nou retsaurant de menjar ràpid inaugurat el cap de setmana, amb l'os i la rècula de bestioletes. Això, sense comptar els inquilins habituals de la Rotonda: el xiringuito de la Mossegada, el banc, les jardineres, els plafons publicitaris i l'oficina de Turisme. Tot això té un nom: soroll. Un soroll que ha relegat Noblesse du temps a un ben poc lluït lloc de comparsa. I com que quasi tot és susceptile d'empitjorar –fins i tot un nyap d'aquest calibre– si tenen l'ocurrència de deixar-s'hi caure de nit, per la Rotonda, tindran fins i tot problemes per trobar l'escultura: és l'únic element del mobiliari urbà ¡que no està il·luminat! Un Dalí, en fi, deixat de la mà de Déu.

Tanta deixades no li ha passat desapercebuda a Sabater, que es lamentava la setmana passada amb tota la raó del món: «Sempre havia comptat amb el sentit comú; mai no se m'hauria acudit que farien la bestiesa de posar-hi tot això al costat. ¡És que fa riure!» I posa el dit a la llaga: «Mireu el Pompidou de París, que li consagra a Dalí una retrospectiva monumental: cada dia hi ha tres hores de cua. Andorra en té una peça meravellosa, i hi posen tot això... S'ha de tenir el cap ben quadrat». Que consti, diu, que ningú no li va consultar res sobre els nous veïns, que el comú ha incomplert el compromís d'instal·lar un focus per il·luminar com Déu mana el monument, i que només li queda el dret a rondinar, «perquè una vegada cedida l'obra ara no sóc ningú per anar amb exigències». Però la reflexió és feridora –«¡Quantes ciutats voldrien una peça com aquesta!»– i els antecedents no conviden a l'optimisme: la sensibilitat artística de les nostres autoritats només dura el que dura el clic de la fotografia d'inauguració. I si creuen que exagerem, mirin aquí al costat.

Art que fa nosa: l'efecte col·lateral i dos clàssics

L'agressió visual –com a mínim– que ha patit el Dalí de la Rotonda no és un incident aïllat, ni un cas puntual de deixadesa caçat al vol. Al contrari, és l'últim exemple del que sembla un esport nacional: tractar les escultures a la via pública com objectes que acaben fent més nosa que servei. A Noblesse du temps li han plantificat als nassos veïns de totes les mides, formes i materials. Sense manies ni criteri. Però és que la proliferació de mobiliari urbà a la Rotonda s'ha cobrat una altra víctima col·lateral: El meu univers, el tòtem de Judit Gaset que des del 1999 i fins l'arribada del Dalí n'era l'únic inquilí, i que s'ha desplaçat misteriosament fins la ben poc lluïda ubicació actual, al darrere de l'oficina de Turisme. De fet, si tanta nosa els fa, que la treguin directament i sense hipocresies; no la sotmetin a aquest insult illetrat de castigar-la al racó. Un cas similar i que ja és tot un clàssic és el tracte de privilegi que l'STA li infligeix sistemàticament a Incomunicació, el poema corporio de Joan Brossa plantat davant la seu de la parapública, avui pràcticament invisble rere el reglamentari cartell, els avets, les faroles, les banderes, els bancs i les escombraries, perquè això sí: som molt nets. Per no parlar del Carro de foc de Jordi Casamajor a la rotonda laurediana de les Arades, un altre clàssic, al qual algú li va endossar una vegada el rètol de Naturlandia i allí s'ha quedat: es veu que no hi ha altre lloc millor a tota la parròquia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.