• L'escultor cedeix una vaca a Ordino i inunda el centre de la capital amb les seves bestioles buides

La vaca en primer pla és la que Cruz ?a sota? ha cedit a Ordino; la del fons és una cessió temporal Foto: EL PERIÒDIC

El tret de sortida va ser a l'estiu al davant del Mama Maria, l'italià de Meritxell que el mateix Toni Cruz (1965) gestiona en la seva altra vida, la de professional de la restauració –que és com es guanya les garrofes. Va ser al Mama Maria, dèiem, i hi va plantar primer una vaca comla d'aquí al costat –però que no era la d'aquí al costat– que dies despés va canviar per un cap de cavall. Amb fortuna diversa –segons com es miri, ja veuran– perquè algú va sentir la temptació d'endur-se'l a casa i el va intentar arrencar. No ho va aconseguir, però Cruz en va tenir prou i va retirar de seguida l'èquid de la via pública. L'experiment li va servir, però, per comprovar la reacció del públic davant de les seves criatures de ferro: aquestes criatures buides, cobertes només amb una pell de lletres metàl·liques. La gent s'hi parava, hi badava, s'hi fotografiava i fins i tot les tocava –sense arrencar-les, ep.

Una interactivitat que el va acabar d'animar a mostrar la seva obra en públic. Per això, quan el Comú d'Ordino li va demanar una peça per il·lustrar la rotonda d'entrada al poble no va tenir dubtes: ha cedit una vaca siluetejada amb flocs de neu –la d'aquí dalt– i una segona amb varilles en cesió temporal, que s'hi quedarà fins que acabi la temporada d'hivern –al fons, en segon terme. I gratis, en una decisió que posarà els pèls de punta a més d'un col·lega. Però com bé diu, «no sóc ni eñl primer ni l'últim a fer-ho, i no vull assenyalar ningú. A més, per mi és un honor exposar na obra als carrers de la meva parròquia». La pell de ferro és el que queda d'un llarg procés d'elaboració que comença amb una base de porexpan, d'on surt un primer motllo de resina i fibra de vidre al qual dóna forma i que es recobreix en l'etapa final de flocs, varilles o lletres. El secret de com aconseguueix el buit se'l reserva per ell.

El joc de les diferències

Fins la setmana passada n'havíem vist vaques i cavalls; des d'aquesta també l'os que ha plantificat a la Rotonda de la capital. Però hi ha més, molt més. Els últims anys ha creat un zoològic digne de Naturlàndia: porcs, cabres, ovelles, senglars i també homes i dones. En total, més de dos centenars de peces, una petita part de les quals –posem que cap a una quinzena– pastura habitualment al chill out de la Borda Pairal. Privilegis de ser a la vegada artista i empresari. No cal ser Peter Murray per trobar-li a les bestioletes de Cruz una semblança amb els éssers pensants del gran Plensa. Especialment, quan els posa com a pell una sopa de lletres. Ell ni ho confirma ni ho nega. Diu que ha arribat en aquesta solucio després d'anys de «jugar i experimentar» amb formes i materials. Que entèn que hi hagi qui l'assimili a Plensa –i a Giacometti, en la seva altra lína creativa: la de Gènesi, la peça amb què es va endur l'última convocatòria del concurs Art & Sport, per entendre'ns– però és que avui, al·lega, «reps contínuament influències i un artista difícilment crearà una obra que no s'assembli a res que altres hagin fet abans que ell».

En fi: ¿és Cruz el nostre Plensa? Ell mateix s'aplica a buscar-se diferències. Entre d'altres, que el català treballa exclusivament amb la figura humana –«Mai no he vist que ho fes amb animals», diu– i que sempre ho fa amb lletra positiva, «mai negativa». Això sí: com el mateix Plensa, tanbé Cruz juga a deixar a les seves peces missatges que l'espectador atent i pacient s'ha d'entretenir a desxifrar. Però tornem abans d'acabar a la vaca ordinenca: la pell la formen més de 350 flocs de neu exactament iguals de form a i de mida —a diferència dels que cauen del cel: és sabut que no n'hi ha dos d'iguals– i l'obra pesa prop de 200 quilos –1.500, comptant-hi la peana de pedra de la Gonarda. Un homenatge a la nostra fauna i a la nostra muntanya. Queda dit.

Per a més informació consulti l'edició en paper.