Dia gran per a marc Canturri: el baríton torna aquesta nit al Liceu dos anys després de l'última compareixença al Gran Teatre barceloní. Aleshores ho va fer amb la polèmica Carmen de Calixto Bieito; ara ho fa amb Rusalka, l'obra mestra del compositor txec Antoni Dvorak, i a les ordres del noruec Stefan Herheim, a la direcció escènica, i Andrew Davis, a la musical. Compartirà escenari amb el tenor alemany Klaus Florian Vogt i la soprano finlandesa Camilla Nylund. Atenció al calendari, perquè només s'han programat sis funcions més, a banda de l'estrena d'avui: el 27 i el 30 de desembre, i el 2, 5, 11 i 14 de gener. Canturri té a més dues òperes més en cartera: el juliol, un Romeu i Julieta a Santiago de Xile; l'octubre, Manon a Tolosa.

–Titular d'Ainhoa Arteta a la contra d'aquest diari: «A més d'un bon baríton, Canturri és una bona persona». ¿Quantes vegades ho ha rellegit?

–Tantes, tantes, potser no. Però alguna, sí. I content, perquè fa il·lusió llegir una cosa així, i més venint d'una grandíssima cantant com ho és ella. I estupenda persona.

–Un pelet diva, també. No massa, però un pelet, sí.

–És que és una de les grans. Però si la comparem amb les dives d'abans, que eren éssers inaccessibles, carregats de capritxos... res a veure. Però res. De fet, el tòpic aquest de la diva és cosa del passat, em sembla a mi.

–Així que certifica que Ainhoa Arteta no té cap mania divina...

–Jo no li'n vaig detectar cap. Com a mínim, cap de confessable.

–Amb la que està caient allà fora, que pensin en vostè per cantar al Liceu és un privilegi.

–I tant, perquè les retallades no tenen pietat de res ni de ningú: menys òperes en cartell, menys dies de funció... Que sí: sóc un privilegiat.

–Rusalka: una òpera txeca, desconeguda per al gran públic...

–...però molt interessant tant a nivell musical com també escènic. És cert que Dvorak és molt més conegut en la faceta simfònica, però Rusalka és equiparable a les grans òperes del repertori. Té de tot: per començar, melodia, amb unes àries estupendes; però també moments dramàtics i excursions orquestrals fantàstiques. En fi: una òpera molt recomanable. Amb l'al·licient que per a molts serà una absoluta sorpresa.

–La direcció escènica portarà cua.

–Herheim proposa una relectura de la història original, que era una barreja entre La Sirenita i les llegendes de les dones d'aigua. Ell la situa en una ciutat actual, en un barri de reputació diguem que dubtosa. Amb una escenografia espectacular, tècnicament molt ben resolta i una posada en escena molt festiva.

–Pel que diuen les cròniques, Herheim vindria a ser una mena de Bieito en nòrdic. ¿N'hi ha per tant?

–És veritat que es moeun en paràmetres similars, en aquesta direcció d'escena que es porta als països nòrdics i a Alemanya, que consisteix a donar la volta a l'argument, amb el risc que això comporta que una part del públic potser no et segueixi.

–¿Alguna boutade en escena, com aquella patuleia de senyors asseguts al wàter de Bieito per a Un ballo in maschera?

–Wàters no n'hi ha, no. Però sí que hi ha elements que se surten del cànon: hi ha un sex shop amb nines inflables a l'aparador... En fi, detalls que no són habituals en un teatre. Però tampoc no n'hi ha per tant.

–En resum: ¿hi haurà escàndol o no, aquesta nit, al Liceu?

–Crec que a aquestes altures el públic ja s'ha acostumat a propostes com aquestes, més heterodoxes. Segur que algú rondinarà, això és inevitable. Però creu-me: és inofensiu. Res d'escatologia ni de sexe explícit; en canvi, sí que hi ha molt d'humor.

–Que el director d'escena s'hagi convertit en l'eix d'un muntatge operístic, ¿és just?

–Els últims anys el muntatge escènic ha anat adquirint cada vegada més protagonisme. Mentre que en l'apartat estrictament musical hi ha hagut una evolució subtil, que no vol dir més fàcil, en l'escènica hi ha hagut una revolució. I això crida

Per a més informació consulti l'edició en paper.