• El seu traspàs ens ha de fer més present que mai, el seu llegat, i saber-lo recuperar

La mort, el dia 29 d'agost d'enguany, a Angers de Josep Grau-Garriga, artista català, destacat renovador tapisser, pintor conceptual i creador de muntatges, instal·lacions, environaments o entornmuntatges provocadors i emotius o motivadors i reflexius, bé mereix una crònica. Per sí mateix i també per la seva relació amb Andorra durant la dècada dels anys 80 del segle passat, és a dir fa més de 25 anys. L'any 1983 (entre el 29 de desembre del 1982 al 8 de març del 1983), en ocasió de l'exposició organitzada per la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern d'Andorra (Consell executiu) amb el títol El tèxtil com a element bàsic en l'obra d'en Grau-Garriga, que ajudava a la comprensió de l'obra de Grau-Garriga, vaig escriure a la revista Andorra 7 (5/3/83): «El recurs a la plàstica motivant i emotiva, com a vehicle de comunicació de motius i emocions, rutlla en Grau-Garriga l'actitud d'un home lligat a la terra, teixit en cabòries i dèries i fils d'artista que vol fer-nos arribar inquietuds, sentiments, posicions, formes i gaudis. De l'obra emmarcada en el seu marc (del brodat o teixit limitat i acabat) a la necessitat de trencar el marc, obrir-lo (pels costats, per dins, per fora ...) i cercar el marc de carrer, quotidià, l'entorn, l'inacabament) el temps... Recerca, extralimitació .. simplement gestual. El marc ha esdevingut l'espai ambiental, l'entorn. La concreció plàstica es produeix a través del gest, el muntatge. La matèria plàstica en connexió al seu ideari, realisme i vivències ... la nostra ‘moralitat', quotidianeïtat i sentiments».

A més d'aquesta excel·lent i pedagògica exposició en el marc de la qual Grau-Garriga proposava una instal·lació a la Plaça d'Andorra la Vella que no es va fer, la Galeria Parc va realitzar l'any 1985 (del 29 de febrer al 1 d'abril) una exposició de pintura i tapissos i l'any 1987 el Comú d'Encamp va presentar una exposició de pintures, tapissos i projectes d'environament així com una edició especial de l'obra Grau-Garriga de Pilar Parcerisas. Dins del llibre i en portada es recull les instal·lacions que va preveure per a Encamp.

Arnau Puig va escriure per a l'exposició de Govern: «Hi ha, doncs, en els environaments d'en Grau-Garriga –ultra els aspectes estrictament plàstics– la càrrega de sentiments i sensacions que porten vers l'entorn, a considerar aquests com a part integrant de l'obra ... Aquesta necessitat de convertir l'acte artístic en una acció que intervé en l'entorn ens posa de manifest un aspecte de l'art que normalment no és pres en consideració en les històries de l'art ... la sensibilitat no utilitària de l'entorn ... L'home no és un instrument de consum, com té tendència a considerar-lo l'estructura econòmica de la societat actual, sinó que és, fonamentalment, un gaudidor de les formes que l'envolten, algunes de les quals, només, considera com a útils. La majoria de les altres formes pertanyen a l'ordre de les satisfaccions sensibles, estètiques i ètiques. Grau-Garriga ho ha sabut captar i pels seus environaments es proposa de què en prenguem consciència. Veient-ho així l'obra de Grau-Garriga assoleix una dimensió que és la que li és pròpia, la qual cosa fa que aquest món nostre sigui quelcom de viu i que respira conjuntament amb les ànsies dels homes. L'entorn no és quelcom d'hostil, del que cal apoderar-se'n o de lluitar-hi contra per defensar-se'n, sinó quelcom que ens dóna satisfacció i sentit a l'activitat mental, allunyada de la que és estrictament natural i vegetativa».

Georges-Henry Gourrier hi va escriure: «Aujourd'hui l'œuvre de Josep Grau-Garriga … s'avance pour perpétuer la force d'une tradition et affirmer à la crête des vagues la vitalité du présent et la promesse du futur … A bien regarder ces tapisseries frémissantes comme des défroques barbares, on se dit que ce sont là des crits jaillissant comme d'appendices somptueux et des éruptions flamboyantes, venant se poser sur la sérénité intemporelle des murs pour clamer avec véhémence l'inquiétude de ce temps et l'espérance de l'avenir».

Alain Ohenwald hi va escriure de Grau-Garriga: «Démarche d'un artiste qui ne se rend pas et qui par des interventions ponctuelles dont la symbolique à la fois simple et multiple tend toujours à démystifier, à désacraliser les forces d'oppressions, de repressions qui n'ont de cesse, pour masquer leur scandale, de chercher à se légitimer par la mystification, la sacralisation».

Pilar Parcerisas hi va destacar: «Si els seus dibuixos són una crònica personal, d'alliberament directe de l'insconcient i certament intimistes, si les pintures són el reflex de la lluita constant per la integració de la pintura i l'element tèxtil en un nou gènere, l'environament palesa més que qualsevol altra pràctica el xoc sempre vital, brutalment agressiu, que caracteritza l'obra de Grau-Garriga ... doncs referma sempre el jo personal, en l'enfrontament constant que s'esdevé amb la col·lectivitat. Aquest enfrontament atorga sovint a la seva obra un contingut social que, en determinades ocasions, es revesteix d'un trasfons polític molt evident ... L'environament en Grau-Garriga, contràriament a altres pràctiques, es desenvolupa més en els terrenys conceptuals i simbòlics que en el purament formal o estilístic...»

Gerard Xuriguera hi va escriure: «L'œuvre de Grau-Garriga, a travers ses divers engagements, forme un ensemble parfaitement homogène … Les environnements de Grau-Garriga sont constitués de matière, de nature et de mémoire … Il s'agit donc ici de détournements de situations à fin de communication, de constats, voire de dénonciations, dons la courbe originelle participe de mécanismes plus effectifs que mentaux. Les environnements de Grau-Garriga, quels que soient le lieu de leur enracinement, ne cessent d'accumuler les points de tension et de développer des jeux d'énergie qui favorisent la lecture de leur contenu en nous invitant à la méditation active».

Francesc Rodríguez i Rossa hi escriví: «... la relació de la realitat, del món que ens envolta, del gest quotidià amb l'obra d'art. Aquesta relació art-vida ha estat cercada i volguda ... sobretot per les corrents de l'art objectual i jo crec que aquesta és una de les principals afirmacions que ens proposa en Grau-Garriga ...»

Francesc Miralles hi va remarcar: «J. Grau- Garriga ens fa evidents ..., els tres components sobre i per mitjà dels quals fonamenta la seva obra. Aquests components .. són l'ofici, el record-vivència i l'ambient cultural. Amb ella i per mitjà d'ells es construeix una tasca polifacètica que oscil·la des de l'ortodox tapís d'alt llenç i de l'oli o el fresc de tècnica convencional fins el collage més mixturat i l'acció conceptual. El nus exemplifica l'element base de l'ofici de tapisser ... Els canyissos, les senalles, les estructures metàl·liques... Són els elements que palesen una forta component vivencial ... I el món cultural com a tercer component... a les casulles, als teixits coptes, en uns retalls de Jackart».

El muntatge dibuixat per a la plaça d'Andorra la Vella recull quatre espais-nucli, de bosses tèxtils que representen les quatre estacions i es protegeixen cadascuna amb una urna plàstica en al»lusió a la protecció de la natura. Com un monument que recorda o interpel·la als ciutadans, en la seva urbanitat, sobre la seva dependència natural.

Els muntatges dibuixats per a Encamp són de dos tipus.

El primer és una proposta de caire pictòric buscant l'equilibri cromàtic i ambiental per a corregir diverses parets vistes mitgeres o veïnes d'edificis fruit d'un urbanisme espontani i no previst o immadur. Proposa cobrir les parets llises amb un degradat de colors amb pinzellades formant carreus intentant recordar la pedra dels edificis tradicionals. El segon es una proposta escultòrica al llarg de la carretera plantejant la metàfora d'un bosc a partir de 15 pals de fusta al llarg de 25 metres, recoberts amb fil de coure que s'entrecreuen i es relacionen per l'alçada, la distància i el color.

Pilar Parcerisas sintetitza la trajectòria i l'obra de Josep Grau-Garriga amb les següents frases: «la força d'un llenguatge, l'encontre amb la natura, la renovació del tapís a Europa, la creació d'un llenguatge, la incorporació del muntatge efímer, la matèria base d'un llenguatge, el tapís versus pintura, el dibuix un diàleg amb la intimitat, accions muntatges i environaments, primeres experiències ambientals, accions de reivindicació ecològica (aquí s'hi podria posar la d'Andorra la Vella), environaments dedicats a la memòria col·lectiva, evocacions a la memòria personal, codificació del llenguatge environamental, guarnir l'arquitectura vestir la ciutat, els tallers experimentals de pintura, cap a una nova concepció de l'environament (aquí s'hi inclouen les accions a Encamp) i vers l'horitzó d'un nou Zeitgeist en que assolida una llibertat expressiva total en l'àmbit del llenguatge Grau-Garriga proposa de tornar al caràcter transcendent que ha tingut l'art abans de l'avantguarda interessant-se més pel fons que per la forma».

L'obra que Josep Grau-Garriga ens ha deixat, a més del fons o contingut motivador, provocador i conceptual que té, és alhora plena de potència i vigor i on el continent, la matèria, la textura, el dibuix i el color salten del pla que els suporta i ens embesteixen sense pietat, sacsejant-nos per a fer-nos emocionar plàsticament.

El seu traspàs ens ha de fer més present que mai, el seu llegat, i saber-lo recuperar, fruir i incorporar al nostre coneixement artístic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.