Foto: EL PERIÒDIC

Els oriünds de grans imperis colonials o potències econòmiques, com la Gran Bretanya, França, Espanya o els Estats Units, han acostumat a moure's molt, tant en destinacions com ara en quantitat d'homes (i d'algunes dones), explorant noves terres o assolint fites geogràfiques, potser a tocar de casa, però per a arribar a les quals hom requeria preparació, temps i resistència, ni que fos, aquesta última, per a acostumar-se a les incomoditats d'una permanència en llocs, diguem-ne, insòlits. Tanmateix, aquesta abundor té un problema: de les menudeses, acaben per oblidar-se'n, sobretot si són repetides, o el seu interès rau en segon terme per a aqueixes mateixes cultures. És a dir, a llurs països, no serà la mateixa consideració l'ascensió d'un anglès a l'Aneto que, posem per cas, la d'un fijià a l'Annapurna; d'aquell, no en quedarà sinó un breu testimoni, mentre que el segon serà heroi nacional.

Ara bé, a més a més d'aquesta particularitat de la dissolució de gestes concretes quan un altre de la mateixa estirp n'ha fet, de paregudes, hi ha també la desconsideració per determinats gèneres literaris i, per tant, la manca d'atenció als seus autors. Molts excursionistes o turistes del segle XIX ençà ens feren legataris de llurs testimonis escrits en forma, sobretot, de literatura de viatges, etiqueta igualment oberta, ja que hi caben, sota el seu epígraf, novel·les, assajos, diaris o relats biogràfics. El pitjor és quan l'autor d'un d'aquests llibres no va conrear la seva ànima de lletraferit i, després d'aquella primera –i tal volta única– provatura, seguí els seus dies pels viaranys que li marcaren els seus quefers (l'exèrcit, l'enginyeria, l'educació…) i el seu rastre es perd, fins al punt que al cap d'un segle resulta dificultós esbrinar quines foren les bigues mestres de la seva vida.

Això és el que passa amb un home singular: Hepburn Ballantine, de qui poques dades ens han perviscut, llevat de les expressades per l'autor anònim del pròleg a l'únic llibre seu que ha gaudit de lletra impresa (si no va ser l'única cosa que escrigué en absolut): A Crusade into Catalonia, 1894 (Liverpool, Henry Young & Sons, 1913), i del qual l'editorial Garsineu publicà l'edició en català el 1993 a cura d'Anna Camps i Xavier Campillo: Una croada als Pirineus (1894). No sabríem ni tan sols les dades exactes de la naixença i del traspàs de Ballantine si no fos per l'accés a fonts secundàries: així, per exemple, pel pròleg coneixem que el llibre es va imprimir una vegada ja mort l'autor, i per una informació del periòdic The London Gazette, del 10 d'octubre del 1913, ens assabentem que va faltar el 24 de juny d'aqueix any a Birkenhead, un «gris suburbi» pròxim a Liverpool, on va nàixer el 1856 o el 1855, i on transcorregué tota la seva existència. Ballantine fou enginyer, no es va casar mai, va gaudir de l'amistat de joves oficials que el visitaven, i de tots els viatges que emprengué, el realitzat al nostre Principat, durant aquell recorregut pels Pirineus, fou sempre el seu preferit.

Hepburn Ballantine va ser un home culte, no només per la notícia que en dóna l'autor del pròleg sobre el seu vici per la lectura i el fet que era usual veure'l al tramvia o al tren amb una novel·la o un poemari entre les mans, sinó per la acurada prosa de què fa gala en la seva obra i per l'altura de les cites que encapçalen cada secció de les cinc en què la divideix: Francis Bacon, John Bunyan, George Borrow i l'Alcorà! puntuen el text obrint nous significats a la narració i situant-la en una mena d'epicitat que ja apareix fins i tot en el mateix títol: no pas un viatge, o una excursió, sinó una croada, amb aqueixa sentència de Henry David Thoreau com a pòrtic del volum: «tot viatge és una mena de croada».

Per a més informació consulti l'edició en paper.