• La Ramon Llull distingeix el traductor de Rodoreda al francès, Bernard Lesfargues, i el romanista alemany Georg Kremnitz

El museòleg anglès Peter Murray, el lingüista alemany Georg Kremnitz i el traductor francès Bernard Lesfargues Foto: TONY LARA

El traductor de Mercè Rodorda al francès; un sociolingüista alemany especialitzat en llengües minoritzades, i el fundador del Yorkshire Sculoture Park, un museu d'escultura a l'aire lliure a l'idíl·lic camp anglès –a Yorkshire, of course– per on els últims dos anys han desfilat Jaume Plensa i Joan Miró. Posem-hi d'una vegada nom, perquè tots tres s'han endut la primera edició dels premis internacionals Ramon Llull. Ja ho saben: els guardons que la Fundació Ramon Llull es va treure de la màniga ara fa mig any per substituir el Ramon Llull de narrativa en català –retornat que aquest any a la casa mare, Planeta–i justificar de passada la seva existència. Perquè resulta que la convocatòria dels premis i la cerimònia d'entrega –que va tenir lloc ahir a la Casa d'Areny-Plandolit en un acte caòtic com se n'han vist pocs en aquest racó de món, per cert– són les úniques activitats conegudes d'aquest artefacte que és la Fundació, constituïda el 2008 amb l'objectiu de promoure la difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes.

Els noms: el premi més sentit de la vetllada va recaure en el veterà poeta aquità Bernard Lesfargues (Bergerac, 1924), que es va endur la modalitat de traducció literària –i els 4.000 euros de bossa– per Miroir brisé, versió en francès del Mirall trencat rodoredià publicat el 2011 per Éditions Autrement. Val a dir que el premi a Lesfargues distingeix no només un títol sinó –com ell mateix va remarcar– tota una trajectòria consagrada a la traducció al francès del castellà, de l'occità i sobretot del català. Miroir brisé és el seu últim tribut a Mercè Rodoreda, de qui ja havia traduït La plaça del Diamant (La place du Diamant, a can Gallimard, 1971), i El carrer de les Camèlies (Rue des Camélias, a le Cheminvert, 1986). Una llista a la qual cal afegir l'inaugural Gloire incertaine, de Joan Sales (també a Gallimard, 1962), així com obres d'Espriu, Moncada, Calders, Monzó i Cabré: «Estic molt content que al final de la meva vida es reconegui la meva feina com a traductor i que ho facin els meus amics catalans», encertava a dir ahir, emocionat, minuts abans de recollir el premi. Miroir brisé –diguem-ho tot– competia amb altres 21 títols en la modalitat de traducció: set a l'italià; dues més, al francès; dues, a l'alemany, el neerlandès, el romanès, el castellà i l'anglès, i una al búlgar i al gallec.

El miting de kremnitz / La grossa de la jornada va ser, però, per al sociolingüista alemany Georg Kremnitz (Ellwangen, 1945), que es va embutxacar els 8.000 euros del Premi Internacional Ramon Llull, heretat de la Fundació Congrés de Culutura Catalana i concebut per distingir «el compromís de persones i institucions en la divulgació exterior de la llengua i la cultura catalanes». Kremnitz, professor de la Universitat de Viena, autor de 17 llibres consagrats sobretot a la filologia, la sociolingüística i la història de les llengües romàniques –amb especial atenció a l'occità i al català–va confessar tenir «un deute intel·lectual i cívic amb la llengua, la cultura i el poble català», i va protagonitzar el discurs més polític de la cerimònia, assumint sense manies el discurs més victimista i rupturista del nacionalisme català –va qualificar la sentència del Tribunal Constiutucional espanyol sobre l'estatut català com a «tendenciosa», va despatxar PSC, PP i Ciutadans amb l'estigma de partits «unionistes», i va declarar el dret a l'autodeterminació «plenament vigent»– abans de llançar una advertència: «La independència tota sola, sense cap altra mesura, no resoldrà cap problema i suposarà la renúncia si més no parcial al concepte de Països Catalans». Que és, per cert, un dels temes d'estudi de Kremnitz, fins al punt que l'ha convertit en l'eix d'un dels seus últims títols: El concepte de Països Catalans.

La torna de la vetllada va ser el Ramon Llull a la Promoció internacional de la creació catalana, nou de trinca –com el de traducció– i amb caràcter purament honorífic –ves a saber per quin motiu: el guanyador s'ha de conformar amb una litografia d'Antoni Tàpies– instituït per distingir una persona o institució «estrangera» –¿no andorrana? ¿No catalana? ¿Les dues coses? ¿Valen les espanyoles, sempre que no siguin catalanes?– «que hagi promogut un projecte rellevant per enfortir la creació catalana arreu del món». Com es veu, costa distingir-lo de l'anterior, però des de la Ramon Llull saben filar molt prim. En fi, que la tercera i última modalitat va ser per al britànic Peter Murray, fundador del Yorkshire Sculpture Park, parc d'escultura a l'aire lliure inaugurat el 1997 que el 2011 va consagrar la seva exposició temporal a Plensa –cosa que ens toca de ben a prop, perquè resulta que per aquí dalt tenim tres Plenses, tres, a la via pública– i que aquest any ha repetit –ja s'ha dit– amb Joan Miró. Mèrits suficients per endur-se el primer Ramon Llull a la Promoció de la creació. Catalana, és clar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.