L'autora fulleja exemplar de Sonrisas de Bombay, Foto: EL PERIÒDIC

Il·lustradora, publica "Sonrisas de Bombay".

Potser li soni al lector la història del cooperant català Jaume Sanllorente: un professional d'èxit que després d'un viatge a l'Índia, abandona una vida més o menys còmoda i s'instal·la a Bombai per impedir que el mig centenar de nens de l'orfenat on per casualitat havia anat a espetegar caiguin en mans de les màfies. Potser li soni perquè ho ha explicat a Sonrisas de Bombay: 17 edicions, traduït a vuit idiomes i centenars de milers d'exemplars des que va aparèixer, el 2007. Avui són més de 5.000 els nens que reben ajuda de l'ONG Sonrisas de Bombay. La il·lustradora Susanna Martín (Barcelona, 1976), exalumna de l'escola d'art de la capital, acaba de convertir l'epopeia de Sanllorente en novel·la gràfica. L'ha publicat Norma.

–¿Calia, fer de Sonrisas de Bombay un còmic?

–L'objectiu era arribar a un públic més ampli i aprofitar la potència de la imatge per il·lustrar les escenes impactants que constitueixen la vida quotidiana del protagonista i dels nens del seu orfenat.

–¿Una novel·la solidària?

–Personalment sempre he estat al marge del món de les ONG. Que no sóc gens oenegera, vaja. I hauria fracassat si Sonrisas de Bombay s'entén com una novel·la sobre una ONG.

–Però hi retrata la peripècia d'un cooperant que se'n va a Bombai i hi funda una ONG.

–El que pretenc explicar és la vida d'aquest noi des del primer viatge, quan per pura casualitat aterra a Bombai i descobreix les condicions de vida dels nens de l'orfenat. Però així com el llibre explota la part diguem-ne espiritual d'aquest viatge, a la novel·la gràfica he humanitzat el personatge: és l'aventura d'un noi que se'n va a l'Índia i funda una ONG. I prou.

–Es tracta d'un encàrrec: ¿quina és la seva aportació personal?

–Precisament, llimar el misticisme que esquitxava el llibre, potser perquè Sanllorente el va escriure quan encara no tenia 30 anys. I ell hi va estar completament d'acord.

–¿Cal anar a Bombai, per escriure sobre la ciutat?

–Jo hi vaig anar, per conèixer Sanllorente i l'orfenat. I de fet, vaig afegir a la història escenes i experiències de collita pròpia. Seguint la línia d'autors com Guy Delisle –Crónicas de Jerusalén– vaig aprofundir en l'aspecte diguem-ne viatger de la història, afegint-hi subtrames per descriure la vida i els costums de l'Índia: el sistema de castes, Bollywood, la cremació, fins i tot Vicente Ferrer...

–Per cert, ¿com es diu, l'orfenat on treballa Sanllorente?

–No ho podem revelar, per motius de seguretat. Molts dels nens acollits estan amenaçats per les màfies, que lloguen nens per mendicar o per prostituir. A l'Índia, aquest és un problema molt greu. I de fet, el mateix Sanllorente ha patit diversos atemptats. Ara la cosa s'ha calmat, però encara s'ha de moure am escorta.

–Va debutar amb Alicia en un mundo real, sobre el càncer de mama. I continua explotant la veta social a Sonrisas de Bombay. ¿Què vindrà, després?

–La biografia d'Annemarie Schwarzenbach, una dona suïssa de vida apassionant: arqueòloga, viatgera, periodista, activista antinazi i... morfinòmana. Una història que tenia al calaix des de fa anys i que per fi veurà la llum, sembla que el 2014 i a Norma, amb guió de Maria Castrejón.

–La pregunta obligatòria: ¿les seves influències?

–Vaig començar a llegir amb el còmic: Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape, El guerrero del antifaz i, més tard, Tintín i Astérix. El descobriment del manga va ser decisiu, i crec que alguna cosa es nota, en el meu dibuix, així com del còmic francobelga. O això és el que diuen. Però he anat picotejant d'aquí i d'allà... Al final es tracta de trobar l'estil propi.

–El revival d'Esther y su mundo, ¿li diu res?

–En absolut. Ja no m'agradava quan era petita. Si he d'escollir, em quedo amb Flash Gordon i Spiderman.

–¿La veurem un a la Massana Còmic?

–Això depèn de Joan Pieras. L'editorial li ha fet arribar un exemplar de Sonrisas en Bombay. A veure.

Per a més informació consulti l'edició en paper.