• El català Mario Soria exposa al Mama Maria una singular revisió de l'obra mestra de Velázquez

La versió pop i lúdica de les Meninas que el català Mario Soria exposa des d'ahir al Mama Maria de la capital; atenció a la figura central, la princesa Margarida, que té trampa. A la galeriel sector de Lamà dela Mar, també a la capital, amb l'obra amb què Montserrat Altimir, Neus Mola i Carles Esteve participen al Colador, art per a totes les butxques fins al febrer. A la galeria,el sector de Lamà dela Mar, també a la capital, amb l'obra amb què Montserrat Altimir, Neus Mola i Carles Esteve participen al Colador, art per a totes les butxques fins al febrer. Foto: ÀLEX LARA

D'acord: versionar i reversionar Las Meninas, el monument de Velázquez, és un exercici recurrent en la història de l'art, amb el risc cert d'estimbar-te si no et dius Picasso o Francis Bacon. En aquest racó de món també ens n'han arribat els ecos: anys enrere el pintor barceloní Alfonso Alzamora va plantar les seves menines a la desapareguda galeria Torrallardona, i ara és el torn del també barceloní Mario Soria (1968), amb el resultat que tenen aquí al costat i que des d'ahir il·lustra la paret de pedra del Mama Maria, a la capital. Atenció, però, perquè tot el que en els seus il·lustres col·legues són altes pretensions, la consciència d'estar fent història, la fàtua presumpció de retre homenatge a Velázquez i de passada marcar-se el tanto de tractar de tu el mestre sevillà, Soares ho passa pel sedàs lúdic i ho converteix en una mena de joc pictòric amb múltiple lectures i referències que es disparen cap aquí i cap allà, sense gaire solta però amb molta volta.

Diu per començar que ell no reinterpreta res, que Velázquez és immillorable i que qualsevol intent d'emular-lo està condemnat al fracàs, per no dir al ridícul. Soria l'ha pres com a punt de partida per a una partida amb l'espectador: las seves menines respecten escrupolsament l'original en les proporcions –l'oli d'aquí al costat fa 329 per 275 centímetres, com les de veritat– i també la disposició dels personatges. I a partir d'aquí es pren certes llicències: per exemple, substituir el rei Felip IV i esposa, Margarita d'Àustria –ja saben, al mirall del fons– pels actuals monarques espanyols, els sogres d'Iñaki Urdangarín. Això, en la mitja distància. Si ens acostem a la tela –i no tinguem por d'amorrar-nos-hi: no mosseguen– hi descobrirem un zoològic d'alegres criatures que pul·lulen per l'habitació reial: un petit exèrcit d'arquers i de paracaigudistes, de peixos més o menys abisals, de cavallets de mar aparentment inofensius, i de llaunes de Fanta i de Coca-Cola. Una explosió pop que posa al mateix sac Warhol i Brueghel, Arcimboldo, Swift i naturalment Velázquez. I si ens n'anem a la llarga distància, apareixerà un somriure de bat a bat –els dos planisferis, els ulls; el nas, el mirall del fons, i la boca, el semicercle de globus– que resumeix la vocació trapella d'aquest experiment que Soria s'ha tret del pinzell. Amb tirabuixó final: ha ha respectat escrupolosament la distribució i composició originals, menys en una de les figures centrals. S'ho miri bé el lector una vegada més, i li deixem de temps fins al final de l'article per descobrir la trampa. I si la cosa aquesta li ha agradat, es prengui la molèstia de buscar Soria a Google: hi descobrirà un singular, benhumorat epígon surrealista que té en la senzillesa i la falta de absoluta de pretensions les seves armes més poderoses.

Art per regalar, a Lamà

Las Meninas, ja ho saben, al Mama Maria, que reprèn així la faceta de sala d'exposicions aparcada els últims mesos. Per no dir anys. A escassos 500 metres, Lamà dela Mar acaba d'inaugurar una mena de versió 2.0 del Tria i Remena o de l'HiperArt, aquells benintencionats intents de democratitzar el mercat de l'art per la via del petit format. Sota el lema El colador, la galerista Mar García ha reunit una desena d'artistes –carbonet, acrílic, gravat, fotografia, ceràmica, aquarel·la, metracrilat– amb obra 12 per 12 –centímetres, s'entén– i preus que oscil·len entre els 36 i els 390 euros. Hi ha noms reconsagrats, com ara Francisco Sánchez –atenció a paisatge venecià, una ganga–, la gravadora Neus Mola i els seus pobres arbres pelats com el julivert meu, o els fotògrafs Carles Esteve –la sèrie Arquitectura, no se la perdin– i Montse Altimir, en color per una vegada.

Hi ha també artistes emergents, començant per Sílvia Guillem, que juga a casa i que cmpareix amb una sèrie de joies en plata i metracrilat; i el caricaturista Xavi Casals, inconfusible, que s'ha dotat d'un estil personalíssim. I sobretot, sobretot, noms nous –o com a mínim, poc habituals– que aporten una miqueta d'aire fresc a un panorama artístic endogàmic, en què noms i cares es repeteixen ad nauseam. I no és un retret sinó la constatació de la nostra realitat liliputenca. Entre aquests novíssims, el fotògraf Paulo Cacais i l'escultora Jennifer Ferrer –¡i els seus caps jibaritzats, glups! Amb la torna de la gravadora Berta Oromí i el pintor Àngel Valdés. Una selecció ben eclèctica amb què Lamà dela Mar pretén convertir l'art en producte de consum i de regal nadalenc. Altres ho van intentar abans que ella. A veure si se'n surt. Si és que sí, l'any que ve repetirà.

[La trampa de Soria i les Meninas... ¿se'n recorden? Mirin la figura central, la princesa Margarida: a l'original de Velázquez tota la figura està decantada cap a la seva esquerra; Soria l'ha invertit, com si l'hagués pintat mirant-la pel mirall, i l'ha fet mirar cap a la dreta].

Per a més informació consulti l'edició en paper.