• ?Cadí Pedraforca' passa revista a la postguerra, amb capítol andorrà a càrrec de Jordi Pasques

Que el Principat es va convertir en terra de promissió per a una part de l'exili català –com una primera etapa del camí cap a la llibertat o com a refugi permanent– és cosa sabuda que no hauria de ser notícia. Sí que ho és, en canvi, l'intent de posar una mica d'ordre en aquest campi qui pugui d'anys i noms que proposa Jordi Pasques a Andorra, el refugi dels Pirineus, a l'últim número de la revista cadí Pedrafroca, acabat de sortir del forn i que titula el dossier central, coordinat per la historiadora Queralt Solé, Franquisme i repressió. És a dir, els anys en blanc i negre del No-Do, però no els de la primera postguerra, sinó els del boom espanyol, els 50 i primers 60. Però tornem a Pasques, que s'ha posat en un laberint amb ben pocs antecedents: assenyaladament, el de l'historiador gironí Josep Clarà, que fa un decenni va publicar el primer assaig sistemàtic del nostre exili a l'article L'exili a Andorra: unes notes. I poca cosa més.

En fi, que pel qui és qui de Pasques hi desfilen els noms obligats que no poden faltar en cap ressenya sobre aquests anys: des d'Antoni Forné fins a Jaume Ros, passant pel mestre Fontbernat, Andreu Claret, el proteic Albert Esteve, Manuel Anglada i Lluís Capdevila –a qui recorda, oportunament, com a lletrista de la sarsuela Cançó d'amor o de guerra. El major interès, però, recau en els altres exiliats, els que el pas del temps i la mala memòria col·lectiva ha condemant als llimbs. Ens sonen, però no sabem ben bé per què. Entre la colla de personatges que van venir a espetegar per aquí i que rescata del semioblit hi ha el doctor Josep Farràs i el seu germà, Francesc; l'escriptor Octavi Saltor, magistrat del tribunal de la Mitra, diu Pasques; el poeta Joan Puig, corresponsal del Diari de Barcelona; el professor Norbert Orobitg, autor de Pau dins la guerra; el pintor Magí Serés, que va tenir un paper destacat en la salvació del patrimoni arxivístic de la Generalitat; l'editor Àlvar Pérez i, en fi, Josep Rosanas, Àngel Blanch, Miquel Lladó i Josep Mestres. D'acord: és només un esbós gairebé alfabètic; potser seria hora que algú reconstruís la trajectòria dels homes que van posar Andorra al mapa artístic i cultural. És una idea.

El de Pasques és el més nostrat dels articles de l'últim Cadí Pedraforca. Però n'hi ha d'altres que també ens toquen de ben a prop: Amb el cafè a l'entrecuix pretén ser una crònica dels anys del Duralex, però es queda en una aproximació tòpica, sense suc ni bruc. Llàstima. Molt més interès té Formación del Espíritu Nacional, en què la historiadora Sol Gasch evoca els seus anys com a alumna de l'Institut, quan les classes encara s'impartien a la Torre Viader, i sobretot, sobretot, La revolució del seminari, en què l'historiador Lluís Obiols –el mateix de Lo niu dels bandolers de Catalunya: no se'l perdin– evoca mossèn Joan Quer, el pare Quer, figura clau al seminari de la Seu els anys 50 –¡350 novicis!– i que va pagar car el seu enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.