Guerra, el 2010 a la sala Apolo Foto: EL PERIÒDIC

BAIXISTA

Hi ha coses que canvien; Migue Guerra, no. Fidel a fílies i fòbies personales, el baix més ràpid a l'Oest del Valira clausura dissabte el cicle MusiCart, a l'Art Hotel de la capital, i bufa l'última espelma del seu 25è aniversari als escenaris –un quart de segle: ¡glups!– amb la ració funky habitual. Ho hejm dit altres vegades, i ho repetirem de nou: si no existís, l'hauríem d'inventar.

–¿Amb quina reencarnació de Migue ens toparem a l'Art Hotel?

–La banda clàssica amb Oriol Vilella a la guitarra i Toni Saigi Chupi als teclats, i un nou bateria que descobrirem dissabte. Tots: i jo, el primer.

–¿I amb quin repertori ens sorprendrà?

–Els que no poden faltar: Cream, Marcus Miller, Al Jarreau i, com a torna, temes propis de Chupi. Amb una novetat: molta electrònica.

–¿Per a quan temes de Migue?

–Hi ha idees meves en les programacions.

–Com més programacions, ¿menys improvisació i menys Migue?

–És diferent. Més contemporani. Si li haguéssim de posar etiqueta, en diríem new funky.

–Amb la mà al cor: a vostè, com a oient, ¿ja li va, això?

–Per l'escenari en què toquem, sí: tancat, acollidor... És una manera nova de treballar.

–Funky. Sempre funky. ¿Per a quan alguna escapadeta en un altre estil? Rock, per exemple.

–Si em truquen, estic obert al que faci falta.

–¿I pop? ¿O això, mai de la vida?

–El mateix. Però quan es tracta d'una cosa meva, no em moureu del funky.

–Em temo que passarà més gana que un mestre d'escola.

–Ho sé. Per això em dedico a rentar cotxes.

–A l'agost va celebrar els primers 25 anys de carrera. Repassi per a nosaltres les fites d'aquest quart de segle.

–El Festival de Jazz del 2001, sens dubte: ¡compartint cartell amb Maceo Parker! Supera-ho.

–Si tornés a començar: ¿provaria sort a fora?

–No. Però des del primer moment faria com ara: tocar amb gent de baix.

–Això és un luxe. I els luxes surten cars.

–Per això toco poc. De fet, l'únic músic del país amb qui toco és Oriol Vilella.

–Pelet elitista.

–Ho sento: és l'únic amb qui compartim idioma musical.

–A més d'un no li caurà gens bé. I amb raó, sospito.

–No passa res: hi tenen tot el dret.

–Doncs se'n trobarà uns quants ben aviat: el juny, amb The Chicken, l'invent aquest que el ministeri s'ha tret de la màniga per al cicle JazzHivern: quatre baixos, tres saxos, guitarra, bateria i teclats. ¿Funcionarà, això?

–Em fa por. Estem parlant de Jaco Pastorius. Paraules majors. Molt majors.

–Com a mínim, això de posar quatre baixos junts promet.

–Sobre el paper, sí. Però és que ens van fer la proposta, i des d'aleshores només en sabem el poc que n'heu dit als diaris. Res més.

–¿És una oportunitat? ¿De què?

–No ho crec. És un experiment, una ocurrència. A veure com surt, perquè hi ha molta feina per davant. Fer un nyap és molt fàcil; el que costa és fer-ho bé. I quan li fots mà a Pastorius, tens moltes butlletes per enganxar-t'hi els ditst.

–Aquest any, amb tres concerts comptant el de dissabte, s'ha prodigat més que mai. ¿Li ha agafat el gust?

–Sí, perquè amb l'Oriol i el Chupi es entenem estupendament. Hem agafat embranzida i a la cita anual del març, que és el meu regal d'aniversari, hi hem pogut afegir Colors de Música i ara aquest cicle de l'Art Hotel. I et diré una cosa: com més toques, més ganes tens de repetir.

–La penúltima: quan va morir Michael Jackson, vostè era dels que deia que no, que era un muntatge. ¿Algun nou indici, en aquest sentit?

–Fixa't si continua viu –com a mínim, el seu llegat– que al Nadal vaig a Madrid a veure Immortal, del Cirque du Soleil.

–Podria esperar al juliol: no serà Immortal, però el Cirque li sortiria gratis.

–Hummm. ¿Què vols que et digui? Hi ha altres coses més peremptòries en què gastar-se els calés.

–Per acabar: d'aquí a 25 anys, ¿com es veu?

–Mantenint viva l'espelma de la música negra al país. I com una referència, ¿per què no?

Per a més informació consulti l'edició en paper.